Tòca-Maneta 128 – Lo Pont dels Esperits

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Un autre jòc, un autra eroïna. Auretz remarcat coma ieu qu’encadenam un pauc las cronicas sus las sortidas que bòtan en scèna de femnas. Coma pensi pas que siá volontari de ma part, emai aguèsse pas res contra lo fait d’incarnar una femna e al contrari, coma pensi pas que siá una coïncidéncia tanpauc, me disi que benlèu ne sèm a veire ponchejar un biais de feminizacion del mèdia videoludic, que me sembla essenciala e qu’es pas per me desagradar. La mesa al punt feminista essent faita, es ara temps de la vos presentar, aquela novelària, e de dintrar dins lo concrèt de la siá aventura.

Kena. Sa cara expressive revèrta son empatia, indispensabla a sa carga d’esperitaira.

Se sona Kena, e quand disi « novelària » vau insistir bravament dessús, que non solament es una cara jamai vista dins la massa de personatges fictius qu’evoluïsson dins lo mitan, mas en mai es lo primièr jòc, tot primièr, de sos desvolopaires, l’estúdio Ember Lab. Un fait luènh d’èsser anecdotic, coma o anatz veire. Ja perque dire que Ember Lab sortisson lor primièr jòc ditz pas res de lors produccions, e ditz pas notadament qu’existissián ja de per abans (dempuèi 2009 en fait). Boita d’animacion, an liurat de filmòts d’aicí d’alai, d’espòts de reclama per Coca-Cola e d’autras marcas, mas tanben, e es mai notable, un cort metratge disponible gratuitament en linha que mòstra la sorna origina d’un personatge de l’univèrs dels jòcs Zelda, mai que mai del trebolant Majora’s Mask. Lo filme faguèt un brave bruch dins lo mitan videoludic ; se remarquèt sa qualitat a l’encòp dins los grafismes, lo scenari, la musica o l’animacion generala que fa pensar – es pas un azard – a de Pixar/Disney. Tan val dire que quand s’anoncièt, sus aquela basa solida, Kena: Bridge of Spirits a l’estiu de 2020, la salsa comencèt gentament de préner e de montar, duscas a la sortida oficiala del jòc, un pauc mai d’un an aprèp. Se prometiá una aventura un pauc omenatge a d’ancians jòcs d’aventura (coma los Zelda en 3D, i tornam), dins un monde verdejant e colorat, de combats ritmats, de fasas de copacap pro finas, d’animacions minhardas que non sai amb de bestiòtas polidonetas, una istòria subtila e malenconica, e una musica de tria. E, a l’arribada… es exactament çò qu’avèm, lo luxe de qualques pichòtas suspresas en mai !

Tre la debuta, un antagonista cos es mostrat. Sas paraulas auràn de sens sonque mai tard.

Es estranh d’o dire atal, mas en un periòde ont començam de préner l’acostuma d’èsser regularament decebuts a la sortida d’un jòc que correspond pas a çò qu’èra estat mostrat/vendut, Kena: Bridge of Spirits suspren per son onestetat ; un primièr jòc que sap gardar la mesura e lo cap al fresc es puslèu reconfortant.

Aquí un Ròt. Manhac è ?

Ja visualament : nos esperàvem a un « jòc d’animator » coma se ditz de mai en mai, es a dire d’un jòc que va empruntar sos còdis al cinèma d’animacion per los integrar a una aventura interactiva, aquí i sèm en plen. Las caras redondas dels personatges, lors grands uèlhs lusents, los sorires pas dessenhats qu’a mitat, las ussas froncidas de còps, las inquietuds que passan dins l’agach, tot es fach per far fondre lo còr del jogaire, tan coma los moviments desordenats e plasents dels Ròts, esperitons negrauds amagats dins lo paisatge, qu’acompanharàn Kena dins son viatge, e clarament manlevats al folclòre japonés e al trabalh que Miyazaki e l’estúdio Ghibli ne faguèt. Mas en mai tot es espectaclós dins los decòrs : de grands bòsques coma jamai vistes, de camps daurats, de bauces, de rius, un vilatge tipic en fusta… Tot es suau, menimosament engimbat. Lo monde de Kena es pas immens, e lo jòc es pro cort, vos cal doncas pas esperar a milanta paisatges diferents, mas çò que i a sufís a compréner lo suènh portat per Ember Lab a la coeréncia geomorfologica d’aquel país imaginari. Ne sorgís un costat « maqueta », una doçor e una fragilitat unicas, coma se tot èra a mand de disparéisser per un gèste tròp brusc o una flamba accidentala.

Los Ròts s’amagaràn de còps dins d’endreits estranhs.

L’istòria, d’una tristor autonala, seguís un pauc aquel camin sul fial del rasador entre manhagariá e negror absoluda. Kena es una passairitz d’armas, ajuda los mòrts en pena a trobar lo repaus. Tot repausa sus una tradicion de masquetas (de fusta totjorn) escalpradas a l’imatge de la persona defuntada e pausada dins un sanctuari ont sa descomposicion, lenta, acompanha son passatge cap a l’autre costat. Mas tot se passa pas totjorn plan, que d’armas torturadas trèvan encara lo monde, es aquí qu’intervenon los Ghostbu… los passaires, lor connexion e lor empatia espirituala. Tota l’istòria de Bridge of Spirits es centrada dins un vilatge, ont se passèt aparentament quicòm d’afrós. Ont son los estatjants ? Qué s’es passat al sanctuari amont ? Pauc a pauc Kena tornarà compausar, esclapon après esclapon, la cara d’un raconte de catastròfa umana, d’una tragèdia que, benlèu, se seriá poguda evitar…

Anatz encontrar qualques personatges. Son pauc, mas plan trabalhats.

Per aquò lo vilatge inicial fonciona un pauc coma un hub, un pòrt central, a partir del qual l’aventura prendrà un nombre limitats de camins avant sa conclusion finala. Començam d’exemple pels grands bòsques : de dròlles pichons i an perdut lo grand fraire, Taro. Comprenèm lèu que Taro trèva l’endreit, li va caler portar la patz, aquò vòl dire menar un biais d’exorcisme animista (Kena emprunta plan als folclòres e religions del Sud-Èst asiatic, una originalitat) en collectant de remembres de la persona, d’objèctes, en l’ajudant a reglar sos problèmas… en en combatent de mostres, biaisses d’incarnacions de çò que va pas, raices corrompudas, boscassièrs torçuts, marrits arbres de las cambas tòrtas o formas mai animalièras.

Mooooooo (SON MÒRTS, MÒÒÒRTS !!!)

Pauseta aquí, per tal de vos donar una precaucion utila. Se Kena: Bridge of Spirits vos aviá daissat una impression visuala digna d’un dessenh animat grand public, un Pixar familial, amb a la granda limita un nivèl de compreneson pels dròlles e un pels parents (coma dins los remirables Coco o Soul, d’exemple), maneta en man son vimes d’un autre panièr. Sus las fasas de reflexion/exploracion va plan, Kena s’inscriu dins las grandas tradicions del genre (Zelda totjorn), amb çò que cal de novetat, notadament aquí lo fait de poder comandar a son tropelon de Ròts d’accions especificas (levar una pèira o una mascariá, desplaçar de blòcs, tirar de levadors…), mas suls combats… macarèl ! Me pensi pas particularament biaissut en tèrmes de videojòcs, auretz remarcat d’alhors que fau pas sovent lo retrach de causas competitivas – s’aimi pas la competicion es a pauc près aitant per ideologia que per çò que soi una gròssa tenca – mas Kena m’a fach renar mai d’un còp (compréner : « cridar coma un perdut »), a m’anar negar dins lo menut de las opcions e un ocean de dobte, a pas saber se deviái baissar o pas la dificultat. Confèssi : al cap d’un moment o ai fait. E, se sètz aquí per la beutat del títol e l’istòria mai que per susar, vos conselhi de pas pèrdre de temps e d’o far còpsec. Auretz tot léser de tornar lançar una partida mai escalabrosa puèi.

La mena de mostrasses contra los quals anatz bravament susar.

Suspresa donc : en mai d’èsser poetic e colorat Kena es un jòc exigent. Un posicionament puslèu original, ardit quitament vist sa semblança. E personalament es aquí que vesi lo punt de bascula, es lo punt que me faguèt me dire que Kena èra pas sonque una aventura manhagueta, lèu desmembrada, d’un classicisme convengut, aquí mai que tot per poder afichar coma los grafismes viran plan sus las novèlas generacions de consòlas e basta. Es pas sonque una reüssida formala : es una òbra de creacion totala, que se ten, amb d’influéncias tan claras coma sa personalitat pròpia, d’una ambicion mesurada e doncas mestrejada, que daissarà pas forçadament d’imatges espectacloses en ment mas al mens los sovenirs suaus e malenconics d’un ambient unic. Çò que, per una primièra produccion, daissa agurar d’encara mai polidas causas, mai longas tanben esperam !

La quèsta de totes los capèls pels Ròts es amusanta.

Sus aquò vos daissi, que me’n vau – e per un còp es pas una galejada de fin – tornar escotar la musica de Kena: Bridge of Spirits. Compausada e jogada per Theophany, es una de las bendas originalas mai… originalas justament, e una de las melhoras de l’annada. Flabutas e vents, percussions melodicas pas brica agressivas, jòcs de fusta (totjorn e encara) e xilofònes, ossalhas, cliquetas e carrasclets, qualques còrdas e coires mai occidentals, acompanhan a plaser l’aspècte espiritual, magic e secretós. E Theophany buta quitament lo deliri fins a l’utilizacion d’un gamelan, aquel ensemble complèt de percussions indonesianas tradicionalas. Estonant !

Tòca-Maneta 127 – Alba, l’aventura salvatja

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Una drolleta, una isla de Mediterranèa, los Paises Catalans, la mar, una aventura manhagueta a destinacion de tota la familha, aquò’s lo menut de…

Esperatz un pauc…

*Consulta sas nòtas*

**Lèva una ussa amb un aire perplèxe**

Òc, alara non, me soi pas enganat es plan aquò : quitament se, fa qualques jorns/setmanas vos ai ja parlat d’un jòc amb aquestes ingredients, Summer in Mara, es plan un autre qu’anam evocar uèi, Alba, A Wildlife Adventure. Va plan lo vièlh Gahús repàpia pas, desparla pas tanpauc, es una coïncidéncia absoluda que me buta, en pauc de temps, a ensajar doas aventuras insularas e ninòias. Metrem aquò sus l’esquina del contèxte e d’un pregond besonh partejat d’escapadas luènh de nòstras societats enzemmouridas…

I a quicòm de puslèu polit e repausant dins lo paisatge.

En mai me cal confessar que los jòcs son plan diferents, se daissam de costat la paleta de colors, l’eroïneta e lo « public-tòca ». E en fait es perque Alba me fasiá de l’uèlh dempuèi un moment mas qu’èra pas sortit encara sus la plataforma que m’interessava que me repleguèri sus Summer in Mara… dins un primièr temps. Mas vos vau pas contar ma vida, es pas per aquò que pagatz (coma ? Avètz pas la version « premium » dels articles ? Vergonha).

La tièra de causas a far. Òc, es pas per de qué òm a 9 ans qu’òm pòt pas far lo desmarchaire al canton de las carrierassas.

Non, vos vau puslèu contar la vida d’Alba que, per tant jove que siá, fa ja un fum de causas, notadament cap a l’environament, a ne far rogesir François de Rugy coma un lingombau.

Alba passa sos estius en vacanças en çò de sos grands, sus l’isla mediterranèa de Pinar del Mar, isla fictiva mas que podèm pasmens situar, per sa vegetacion, sa fauna e sos ostalasses de riba de mar, endacòm dins las Balearas.

Lo Combò Estelada + Rainbow Flag.

E Alba i tòrna trobar, cada an se supausa, son amiga Inès (autre indici sul fait que sèm en Catalonha). Alba e Inès, quand comença lo jòc, son confrontadas a un primièr problèma environamental : una bèstia en dangièr. E Alba, dempuèi tota pichona e son rencontre fortuit amb un linx iberic, bèstia plan rara e discrèta, a desvolopat una vertadièra passion per l’animalum salvatge.

Lo pepin es a fons en permanéncia.

Sens tortejar, las filhetas van fondar un club de proteccion e de salvagarda de la fauna de l’isla, amb una importància capitala : coma los toristas venon pas pus, lo conse, jos la pression d’un betumaire desonèste, vòl fa bastir una ostalariá giganta… juste a la plaça de la resèrva naturala, abandonada dempuèi d’annadas ! Aquí las drolletas que se lançan dins la batèsta a còps de peticion, de reabilitacion de la resèrva, de menudas òbras e de recensament de las bèstias endemicas a Pinar del Mar.

Confession : soi un fan de ritons. Amb aquò, es +2 punts sus la nòta finala del jòc.

Alba : una aventura salvatja es doncas un jòc a vocacion ecologica, amb un messatge clar e adaptat mai especificament als dròlles. Mas es plan mai fin qu’un « jòc a messatge » contra lo qual, de tot biais, seriá pas tròp possible d’anar : es un jòc amb un ambient « remembre d’enfança » plan rendut e qu’agradarà als pus vièlhs, amb una progression interessanta e d’activitats puslèu originalas. Se Alba se debana plan coma una aventura, de complir en un temps limitat (las filhas an qualques jorns per rendre lor peticion, mas i a pas d’escomesa que lo jòc vos espèra a cada estapa), amb de fasas d’exploracion e « d’accion », son sostítol es çaquelà un pauc messorguièr. Tot es gent, tot es brave, tot es polit (manca los politics e los betumaires), lo jòc en tant que tal consistís doncas a recaptar las escobilhas, a ajudar los animals victimes de l’activitat umana (pesticidas o marèa negra), a radobar los nisadors e los pòstes d’observacion de la vièlha resèrva… e a capitar de préner en fòto TOTAS las bèstias que pòblan l’isla, per tal de las identificar. Mesengas, gaviòtas, esquiròls, conilhs, ritons, becaruts, puputs… es tot lo bestiari mediterranèu que vos passa davant l’objectiu (doncas d’en cò nòstre finfinala), e cadun aurà dreit a sa pichona pagina dins vòstra enciclopedia, amb son pichon nom latin, un enregistrament de son crit e d’animacions a l’encòp manhaguetas e realistas. E… pas mai !

La resèrva es en rambalh mas res d’impossible tanpauc per 2 drolletas. Doncas question : lo monde d’aquí son de porcasses fenhants o cossí se passa ?

Se seriá poscut pensar qu’amb sas mecanicas simplissimas, sa durada de vida corteta, son aparéncia ninòia Alba foguèsse lèu fait e lèu oblidat. Mas n’es pas res tant es mestrejat del començament a la fin, tendre, a l’escota, original, subrepolit, colorat, animat, amb çò que cal de reflexions societalas e d’enjòcs scenaristics que mantenon l’interès. Alba es un jòc minimal e minimalista, pas aleiçonaire, que fa pas grand causa en fait. Mas çò que cal o fa plan, sens autra ambicion que d’èsser un Relaxaton (sic) inclusiu e ecolò. En mai capita d’èsser en bona plaça a l’encòp dins la tièra dels « jòcs pel monde que jògan pas als videojòcs » e aquela dels « jòcs per tota la familha, de 7 a 77 ans e mai ».

Sus aquò vos daissi, me demòra pas qu’un trauc d’emplenar dins mon enciclopedia personala, sabi qu’es una mesenga blaveta mas sabi pas ont nisa aquela puta de blaveta, fa al mens 15 minutas que fau lo torn de l’isla aquí… non, estòp, gent, brave e polit avèm dit.