Tòca-Maneta 130 – Una istòria de la violéncia

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Quand s’anóncia una seguida a un jòc (o un film, fonciona tanben) que se sufisiá a el meteis, forçadament sèm totjorn un pauc circonspèctes. Vòli dire i a de jòcs que foncionan en seguida, es quitament dintrat dins las mòrs e las acostumas : Assassin’s Creed o Call of Duty contunhan lor camin, e lo ritme quasi annadièr de la parucion d’un òpus d’aquelas doas franquesas es un fach que los jogaires s’i son acostumats, pel melhor… e pel piéger de còps. Mas dins lor fabricacion, ipèr calibrada, tot es fach per daissar la plaça a la seguida, la declinason e ne passi, per la rason pro essenciala que sèm mai davant un ben de granda consomacion qu’una òbra d’art. E coma lo videojòc sap èsser los dos a l’encòp es pas simple. Qué pensar donc quand un jòc qu’aviá rebutat las termièras del Jòc e de la narracion, un jòc qu’aviá sauput installar un ambient e de personatges unics, estacants, un jòc qu’aviá dirigit sas fòrças cap a una fin vertadièra, amai una fin que contunha de far rajar la tinta de bravament de plumas del mitan, una fin negra a son imatge, se tròba afiblat d’un capítol 2 ?

Ellie respira la santat mentala e lo benaise quotidian.

Quand The Last of Us pas 2 mas « Part II » foguèt mostrat pel primièr còp, l’ostal-maire Sony e l’estúdio californian Naughty Dog avián fach las causas coma cal, amb una cinematica grandiòsa, d’actors virtuals fòrça expressius, una realizacion sonhada e una musica en acordança (las guitarras fòlk malenconicas de Gustavo Santaolalla, una referéncia). Justament perque caliá subrepassar las inquietuds, legitimas, dels apassionats del primièr episòdi e botar los mejans a la nautor de la siá recepcion critica e de las espèras… per tant que n’i aguèsse agut. Lo resultat es… sabi pas dire. En tot cas a de qué far barjacar tan coma lo primièr The Last of Us, mas per de rasons un pauc diferentas.

La cabussada dins lo pòst-apocalipsi urban es totjorn impressionanta, encara mai que dins lo primièr quitament.

Tornam en arrièr : i a qualques annadas, e gaireben un centenat de cronicas, vos fasiái lo retrach de The Last of Us, son monde pòst-apocaliptic mièg-urban, sos zòmbis que ne son pas vertadièrament (lo jòc utiliza sus aquela vièlha figura un discors mai scientista que consistís a saber çò que transforma lo monde en « infectats », es a dire un campairòl, lo cordyceps). E son parelh d’eròis garrelejants, Joel lo quinquagenari desenganat e Ellie la jove adolescenta sautarèla, que cadun serà per l’autre una figura familiala evidenta mas pas complètament abotida dins un monde que pauc a pauc daissa de caire son Umanitat… e aquò’s pas dirèctament la fauta dels zòmbis, que servisson finfinala de pretèxte a mostrar la vertadièra mostruositat, aquela que tenèm totes al dintre e que demanda de circonstàncias excepcionalas per esclatar en plen lum. Lo resumit pòt far pensar qu’es tractat de biais ninòi mas en realitat es plan menat, e una de las qualitat del jòc, que se veirà per consequent pegar l’etiqueta « adulte ».

Son pas de miugranas sul còs d’aquel mostràs, mas de pets de lop mortals (o quicòm atal).

Qualques annadas an passat al moment que la segonda partida comença : Joel es un pauc mai vielhit e alassat, Ellie es ara una jove adulta confrontada, en mai de la deliquescéncia de la civilizacion, als pensaments de son atge, a començar per sa relacion amorosa (una romança omosexuala que tròbi personalament plan tractada e esmoventa al mitan de l’orror environanta). Totes dos vivon dins una comunautat que sembla foncionar de plan, una vila embarralhada coma se pòt per s’aparar dels infectats coma dels arlòts malintencionats que creirián pas a la fòrça del collectiu. Evidentament se i a jòc (e un jòc tras que long amai) es que tot demòra pas en bona plaça, un element perturbator tornarà lançar nòstres personatges coneguts (e de novèls plan simpatics) sus de rotas americanas ganhadas pel tornar a la Natura, mai que mai a l’entorn de la vila de Seattle.

Ellie fa colleccion de cartas de supereròi, una motivacion a explorar cada zòna coma cal.

E lo problèma es qu’es malaisit de parlar de The Last of Us Part II dins lo detalh sens degalhar l’intriga, tan del 2 coma del primièr… Del còp vos conselhi de legir la seguida amb una man davant los uèlhs, pensatz de la remenar per far coma a las bèlas (e tardièras) oras de Canal +…

… E desolat d’avança pels spoilers eventuals. Es fotudament ausard de bastir la trama scenaristica e l’enjòc principal d’un jòc aital sus la fin de l’episòdi precedent, cal çaquelà aver la fe que los jogaires l’ajan acabat e ne tòrnen demandar ! Mas Naughty Dog sabon çò que fan, e sabon qu’an d’aur entre las mans, e que son nombroses e nombrosas los e las que los seguiràn, qué que fagan.

Las relacions amb los infectats son totjorn francas e coralas.

A la fin de The Last of Us doncas, sabiam qu’Ellie èra immunizada a las nhacadas d’infectats, una capacitat unica qu’aviá atirat l’atencion de las Luscambras, un grop d’umans pro positiu, dirigit per un medecin. Pensatz ! Avián benlèu aquí l’escasença de travar l’epidemia, o de far un vaccin quitament ! Mas aquò auriá costat la vida d’Ellie, alavetz Joel, dins un anar de paire de substitucion protector e egoista, l’enlèva e se’n va amb ela… en causant qualques damatges al passatge.

Son aquestes damatges, mai d’alhors que son gèste desesperat, que lançan l’episòdi dos. Joel es ratrapat per aquel passat, quand de subrevivents de las Luscambras li tomban dessús… e lo chaplan.

Las relacions amb los umans son totjorn francas e coralas.

Una venjança, doncas, a la quala Ellie farà naturalament resson. Mas se lo còr de l’intriga de TloU2 es l’entrecrosada de venjanças confrontadas, l’escritura e la progression es pro fina per prepausar sus aquel tèma universal e rebatut un tractament unic. Ausard, TloU2 o es encara quand, aprèp de parelhs d’ora a seguir Ellie sus las pesadas dels massacraires del seu paire de remplaçament, a partejar sas pensadas e compréner son desir de venjança, cambiam d’un còp de personatge. E cambiam de camp, e de perspectiva, passam de l’autre costat, amb d’enjòcs diferents que se rejonhon sus la volontat de subreviure, suls brigalhs d’umanitat que sòbran. Abby, maselaira de Joel, aviá de bonas rasons de far çò que faguèt, e de tot biais o pagarà qu’Ellie intervenga o pas…

— Fin dels spoilers

Lo jòc es long, que pren lo temps de pausar totes los enjòcs e lors subtilitats. Sèm aquí davant un jòc de realizators, de realizators de cinèma quitament, que las ficèlas scenaristicas, la construccion dels personatges, los plans quitament, ne venon dirèctament. O planherem pas, que Naughty Dog fan bavarilhas e meravilhas. Tecnicament, tot es capitat, de l’expression dels personatges a las voses, en passant per l’ambient sonòr, lo ritme qu’altèrna fasas d’estrès intense e pausas reflexivas e contemplativas, los decòrs grandioses e segur l’aspècte jòc pur, que TloU2 es, coma lo primièr, un jòc de tir-subrevida ont las municions son comptadas, ont cal totjorn se bricolejar de causas, se la jogar discrèta que nòstra santat es freula…

The Last of Us a totjorn aquestes moments d’angoissa freja, estressants al possible.

Es mai scenaristicament que, sens ne forçadament far lo repròchi tanpauc, se pausan de questions de fons, quasi filosoficas. Aquí ont ne sèm es un pauc tard per far un messatge d’avertiment mas me sembla necessari : The Last of Us Part II es un jòc violent, e tras que violent. E quand disi violent, parli pas sonque de la violéncia fisica, que coneissèm dempuèi bèl brieu dins lo mèdia e qu’un·a jogaire·a avertit·da sap de tot biais destriar de tot sentiment de realitat. TloU2 es mai viciós qu’aquò, que vòl a tota fòrça insistir sul camin de violéncia multipla causit per Ellie per complir sa venjança. Recula pas, jamai, seràn doncas pas raras las escoteladas, sagnadas, desmembradas, cremadas, pendesons (mencion especiala a l’òrra sècta apocaliptica qu’encontram, un monument d’orror en se), en plan bèl, magistralament realizadas e espectacularas (sens èsser espectacularizadas o estetizadas de tròp per contra). Mas sus aquela jaça ja gaire apetissadissa se n’apond una autra, mai psiquologica. E es lo jòc meteis que la met en plaça ! Pro rapidament comprenèm que las personas qu’Ellie assassina an de noms, de familhas, una istòria, una existéncia. Son pas de missants nazis lambda dins qualque jòc de guèrra, son de miralhs del personatge principal, amb la meteissa volontat de viure… e los meteisses metòdes dobtoses.

Passejada bucolica (se vei pas mas sèm en plena vila aquí).

Sufís de qualques scènas per que, aprèp aver sagnat un gos de garda que nos niflava de tròp prèp, tirat una sageta dins lo cap d’un tipe, aver vist sos amics lamentar sa mòrt en lo cridant per son nom, lo malaise comença de pesar. Lo problèma es qu’avèm pas la causida : TloU2 es un pauc un corredor gigantàs, las accions violentas demandadas son necessàrias per poder avançar. Per vos figurar amb una allegoria de violéncia enfantina, arriba un moment que TloU2 ven un pauc aquel secutaire de cort de recreacion que vos arrapa e vos buta a vos donar de timplals amb vòstra pròpia man tot en disent « mas arrèsta de te tustar dessús enfin ! »

Lo melhorament de las armas (adieu la NRA) es important per demorar al nivèl e pas se far negar pel nombre d’enemics.

Çò que fa qu’a un moment la violéncia mai violenta es pas aquela qu’es visibla, grafica, es la violéncia retenguda d’una eroïna que vesèm de mai en mai agir mal quand, mai saberuts qu’ela sul contèxte, començam de li donar tòrt en essent obligats de l’acompanhar (e quitament la comandar) dins son gèste. Es la violéncia sorda d’un jòc que nos buta a venir violents quand o volèm pas èsser, aquela pression permanenta per anar contra çò que seriá l’anar uman natural (se consideram que la violéncia pòt far partida de la Natura en dessenhant lo limite a la violéncia gratuita, sens objècte). En fach la violéncia vertadièra es aquela que Ellie se fa a ela-meteissa per complir una venjança que, coma tota venjança, serà forçadament bufèca e inacabada ; es aquela que lo jogaire se fa a el-meteis… o aquela que l’estúdio fa al jogaire. Es lo cicle de la violéncia que virariá sens fin, e sens parada.

Minijòc pas esperat mas plan abotit : la guitarra. Present de Joel a Ellie, es el que li aprenguèt…

La paradòxa dins tot aquò es que The Last of Us Part II demòra impressionant, tanben scenaristicament, e que sap pertant èsser mai fin que la question qu’es aquí soslevada. E a la quala sabi pas respondre, en tota onestetat, ieu qu’ai presat seguir Ellie e los autres dins aquela aventura adulta que daissa pas escap. Benlèu que The Last of Us 2 fa part d’aquela mena d’òbras que calrà daissar pausar qualques annadas per espiar a la fresca s’èran revolucionaris… o se se son plantats.

Sus aquò vos daissi, vau anar agachar un episòdi dels Potonorses, istòria d’equilibrar un pauc.

Tòca-Maneta 129 – Sasons de rèire-davalada

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Seguissent aquel lèma que ditz que lo videojòc es un mèdia/art soma d’autres mèdias o d’autras formas d’art, m’interèssi de mai en mai a la musica qu’i trobam. Vos aurà benlèu pas escapat d’alhors, e aquò ten tant a la relativa qualitat musicala portada als jòcs vidèo e lo grand suènh consacrat a l’elaboracion de melodias e tèmas memorables, coma a un interès creissent per la causa per part de la comunautat de jogaire·a·s e afogat·da·s de tota traca. Compti pas pus los pòdcasts, las cronicas, las emissions sul subjècte de la musica de videojòcs, de còps amb una mòstra estabosissenta de talents, coneissenças, competéncias, per d’aurelhas melomanas que farián tremblar France Musique sus sas fondamentas.

Aquò per n’arribar al jòc detalhat dins la presenta cronica, descobèrt doncas (anatz veire que lo Gahús repàpia pas tan qu’aquò) al destorn d’un pòdcast musical, valent a dire per sa benda originala.

Lo nòstre eròi involontari.

E la musica es pas una marrida pòrta d’entrada per Seasons After Fall. Es quitament al còr de l’experiéncia amainatjada pel jòc. Çò que n’ausiguèri primièr foguèt aquela formacion classica intimista, en mòde orquèstre de cambron, un sextet compausat unicament de còrdas (violon, alto, violoncèla). Coma al cinèma, la musica classica orquestrala es pas una excepcion o una raretat dins lo videojòc, mas la finesa d’una tala formacion redusida aquò’s un pauc mens usual.

Solide, auretz calculat qu’amb un títol qu’evòca las sasons e una tala benda originala, i a una influéncia clara a cercar del costat de Vivaldi e son òbra màger Las Quatre Sasons, i podètz apondre Boccherini per son utilizacion desmesurada de las còrdas piuçadas e sas pèças per formacions pichonas auretz una idèa de çò qu’i ausirem.

Seasons After Fall es doncas un jòc que bòta las sasons al còr de son perpaus, e de son sistèma de jòc, e parteja amb Vivaldi l’aspècte « òda a la natura ».

I a de paisatges plan polits, coma aqueste.

Dins un grand bòsc, un folet se desvelha. Una votz femenina un bricon misteriosa l’aculhís, dins un sanctuari al pus fons de la selva. Per una rason pauc clara a la debuta, la votz buta lo folet (lo jogaire) a prene possession de l’aparenta sola bèstia a poblar encara la forèst, un rainal. Puèi, jos aquela forma, vos caldrà anar veire, un per un, los gardians del bòsc, al nombre de quatre, un per sason, en començant pel gardian de l’ivèrn, un ors, que sa votz s’entremesclarà a la primièra per vos guidar mai luènh. Cada gardian vos donarà un poder, es a dire qu’un còp los quatre gardians encontrats seretz en capacitat d’invocar lor sason. Passi rapidament sus l’aspècte scenaristic, per vos daissar la descobèrta, se jamai, mas es a-n-aquel moment que lo jòc comença vertadièrament, abans èra pas qu’una mesa en boca… Una entresason direm.

Un dels esperits sasonièrs, benlèu lo mai important dins l’istòria.

En una clicada de boton se pòt passar de l’ivèrn a l’estiu, de la prima a l’auton. E serà ja un meravilhament visual de veire lo filtre de color cambiar, coma se una fuèlha n’emplaçava una autra dins qualque lèste movement d’un pintre desconegut. Los traches al pincèl, la causida de las colors doças e subtilas que daissan transparéisser la granda melanconia del ritme de las sasons e de la Natura installan un ambient poetic, bucolic, contemplatiu, evidentament soslinhat per las pèças musicalas, que cambiaràn elas tanben de coloracion segon la sason invocada, coma un perfièch pendent videoludic de l’òbra de Vivaldi.

Lo poder de las sasons s’avia atal, cada sason a son simbòl.

En defòra de son aspècte grafic, la mecanica de sasons ten un impacte bèl sul jòc, amb un fum de bonas idèas. L’ivèrn l’aiga es torrada, lo rainal poirà caminar de son pas delicat de rainal sus las sompas geladas, tanben utilizar la nèu coma nauçapè. A la prima plòu, la montada del nivèl d’aiga ajudarà a aténher d’endrechs autrament de mal accedir. L’estiu l’aiga baissa, e las flors espelisson. A la davalada, los campairòls creisson, faràn de perfièchas plataformas per s’enançar mai prigond dins lo bòsc ; e lo vent del Nòrd bufa, emportant amb el las fuèlhas mòrtas, los sovenirs e pentiments dins la nuèch freja de l’oblit… Em, perdon.

A un moment del jòc la quèsta serà de desliurar los vents de cada sason.

A despart d’aquò pas grand-causa, Seasons After Fall es un jòc de plataforma familial e classic, amb una originalitat personala espleitada amb rigor sens ne far tròp. Es puslèu cortet e sens dificultat autra qu’aquela de se dever curar un pauc las neurònas a de moments de copacap.

Sus aquò vos daissi que me cal anar cambiar. Amb aquel entrecrosadís de sasons òm sap pas pus cossí se vestir ma bona dama.