Tòca-Maneta 117 – Agen(t), 47

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

47 es pas un nom. 47 es pas lo numèro d’un escur departament. 47 es un còdi. Darrièr aquelas chifras s’amaga (gaire) un tuaire pagat e cappelat. Sol signe distintiu de l’Agent 47 : un còdi-barra tatoat al darrièr de sa clòsca. 47 es contractat per matar, es son trabalh, e d’aquí li ven sa reputacion de melhor « professional » d’aqueste genre al limit de la legalitat, vòli dire al limit mas un còp la barradissa sautada. D’ont ven aquel estranh personatge, freg e sens cap d’empatia ? Es fosc. El meteis sap pas tròp plan, per tant que n’aja quicòm a far. Son istòria personala jai jols tombarèls de sas ciblas, « malastrosament » defuntadas, e de còps de sos contractants. 47 es LO hitman ultime, existís per son mestièr, mestièr que dona son nom (en anglés) a la seria de jòcs que dempuèi mai de 20 ans utilizan l’agent. Un istoric videoludic tan trebolat coma un James Bond d’alhors.

Hitman es plen de topics a cada destinacion, mas ieu m’amusa mai que m’embèstia. « LA POLITIQUE » amb la polissa del Figaro es totjorn un sovenir plasent per ieu.

Tot partís de IO Interactive, un estúdio danés que prepausa en 2000 una primièra aventura de 47, amb qualques basas plan presentas : Hitman serà un jòc d’infiltracion amb un pauc d’accion, de missions/contractes de complir amb mai d’una possibilitat e un personatge controlat qu’es plan biaissut, que sap cambiar de desguisament, dobrir de pòrtas e sortir sas armas quand cal. La popularitat d’Hitman e de l’Agent 47 creis, fins a çò que d’unes considèran (o consideravan a l’epòca) coma lo Grasal pels videojòcs : una adaptacion filmica. Qu’aqueste Grasal se revèle èsser una copeta de carpentièr brecada e emplenada de pissanha es un detalhon que de tot biais nos interèssa gaire uèi.

Un de mos nivèls mai aimats : soi dins un quartièr residencial american, amb tot çò que cal.

Coma dins tota bona istòria d’espions e de tuaires, l’ascencion es arrestada d’un còp d’un sol amb la traïson de Square Enix, dempuèi la debuta editor e proprietari de l’estúdio de concepcion original. En seguida d’un episòdi es vertat un pauc criticat, abandonan l’estúdio danés mai lo sieu cappelat : obligacion pels salariats d’IOI de tornar crompar lor entrepresa.

Hitman es impressionant quand s’agís de mostrar de folas.

Es aquí que las causas venon interessantas e illustran lo pes que pòt aver una question economica sus la creacion (e cossí la creacion se sap sortir de trapèlas financièras). Sens editor e sens gaire de sòus, mas mèstres de lor licéncia e de lor creativitat, IOI devon a tota fòrça ensajar quicòm, capitar d’inventar en plena traversada del desèrt. Hitman es doncas rebootat, reïnicializat en 2016. Cal lo supòrt dels jogaires : Hitman passa doncas al format episodic, per assegurar de revenguts constants que permetràn de contunhar. E aquò càmbia tot.

Avançar dins un nivèl es tanben poder desblocar d’armas e DE RITONS EXPLOSIUS !!!

Tre 2016 las aventuras de 47 se vivon doncas per episòdis. I deu aver una unitat scenaristica e videoludica intèrna a cada episòdi. E a l’encòp que lo jogaire n’aja per son argent. E a l’encòp far qu’aja enveja de perseguir, de crompar l’episòdi seguent. Los limits, los corredors, las linearitats criticadas dins los òpus precedents s’abausonan. Hitman se pensa e se bastís per « destinacions ». Cada destinacion se declina en una gròssa mission principala (que seguís la trama d’una campanha que cor sus totes los jòcs fins a Hitman III, 2021), puèi de pichons contractes a costat, de còps de missions segondàrias, de ciblas fugidissas e una tièra de desenats de desfises, sens comptar tot çò qu’es possible de far juste en se passejant dins lo luòc ont nos trobam paracasudats.

I a quicòm de plan trabalhat dins los decòrs de cada vila, amb d’ensenhas, de logos… que fan realista.

Se cal imaginar un bac de sable de talha pro importanta (un vilatge, un quartièr, un castelàs…), dins lo qual un fum de personas se crosan, interagisson, segon d’escripts reglats al millimètre. Dins aquò 47 es lo grun de sable que vendrà travar la maquina en se servissent de sos engranatges, lo mai satisfasent estent quand la trava se remarca pas… Seriá fals de dire que lo jòc ofrís una libertat totala : ofrís una libertat controlada. Es pas un jòc de ròtle, es un jòc d’infiltracion que manlèva plan de causas als puzzles, als copacaps, e als escape games. La panoplia d’objèctes utilizables es plan larga çaquelà, per los qu’aiman pas la sensacion d’una tròp granda libertat e qu’an de mal de se decidir, Hitman ofrís tanben un sistèma d’intrigas, de guidas de seguir per capitar en doçor un assassinat, de que se familiarizar sens presa de cap amb son novèl environament. Lo plaser, immens, qu’un jòc aital, un jòc que se sap jòc, pòt donar, demòra dins l’aprendissatge de la mestresa de son organisme e de son organizacion, de las rotinas de sos nombroses personatges, de la compreension de las interaccions socialas qu’animan las anmas que vesèm s’agitar coma de formigas dins un diorama. Aurem rarament vist una tant bona restitucion dels rapòrts umans establits en mestièrs, classas socialas, agendas, passatemps… Tot aquò es organic, coma se ditz, e fonciona del diable.

Esperatz-vos a qualques galejadas de l’estile dins los desfises.

Exemple en situacion. Arribi dins un vilatjon d’Itàlia. Ma mission es d’assassinar un ancian scientific poirit e sa collèga, que trabalha per el sus un virus mortal. Totes dos son retrencats dins un ostalàs plan gardat, es evident que me pòdi pas presentar a l’entrada e esperar dintrar. Me vau passejar en vila. Per una conversacion apreni que ma cibla plora la mòrt de sa maire, l’an passat. Espèra la liurason d’un ramelet de flors per una entrepresa especializada. Lèu calculi : prene la plaça del liuraire, o daissar la liurason se far e tuar mon òme de luènh quand serà sol a se reculhir sus la tomba de sa maire. Mas per la fenèstra ausissi aquela femna que crida a son òme que serà en retard per son primièr jorn de trabalh coma cosinièr… dins l’ostalàs. Prene son davantal, empoisonar los plats e zo ! Acabat. Viri lo cap. Un tipe estranh, mantèl gris, clucas e capèl somelha sus un banc. Estonant vist lo grand solelh naut dins lo cèl. Es un detectiva malonèste qu’espèra ma scientifica, una sorna istòria d’extorsion. Una carrièra estrecha e pauc frequentada, l’assucar/l’escanar, escondre lo còs dins la bena d’escobilhas a costat…

Ai causit lo liuraire e las flors… per ara.

Perdut dins mas pensadas me soi avançat fins a la plaja. Darrièr, la glèisa. M’avisi que son campanal es pro naut, e d’amont vesèm plan çò que se passa dins los exteriors de l’ostalàs… Mas me caldriá un fusilh a luneta. Pensar a tornar començar la mission amb aquò. De la plaja una grasilha dona suls toats romans que corron dejós la vilòta. Darrièr, un plombièr, vestit de roge, e son fraire, vestit de verd, s’afanan. Aguèssi un cròc te dobririái aquò coma una boita de ton. Mas me rebali pas qu’una empencha, un palfèr e lo bruch alertarà segurament los vacancièrs d’a costat. Me soi tròp avançat en riba de mar, me vaquí en contrabàs de l’ostalàs. Dins lo bauç, dins la pèira, una pòrta. Dos soldats la gardan. Lanci una pèça per ne menar un dins un bartàs e pau ! Per l’autre, una caneta de sòda lançada en plen morre bastarà. Me vaquí soldat a mon torn, vaquí la pòrta passada. Un laboratòri secrèt que s’espandís jos la vilòta. Lo cap me vira davant lo novèl espaci e lo novèl terren de jòc que ven de se dobrir. Mèfi que las causas i son mai controladas, aquel contramèstre alai sap plan que soi pas vertadièrament un de sos soldats, los coneis totes per lor pichon nom, pensatz. Los autres son tròp ocupats, fan pas atencion. Quitament amb una mitralheta en bandolièra fan pas cas. Es normal. Aguèssi una d’aquestas combinasons complètas qu’an los scientifics del fons de la sala seriái solide de pas me far reconéisser. A condicion de pausar la mitralheta dins un recanton. Seriá pas normal. Un còp mon trabalh fach, mon contracte complit, idealament sens me far veire, sens còs trobat, e sens inocent matat – una escomesa ! – partirai en batèu/veitura/escotèr/bus sus una musica pompièra de victòria e aurai drech a ma cinematica de fin de mission, accent british enclaus.

Hitman a d’autres mòdes de jòc, coma aquí ont pòdi pas bolegar e devi alinhar lo monde de luènh.

E coma aquò sus 6 a 8 missions/destinacions per Hitman I, parièr pel II e pel III, vos passi los elements secrèts a trapar, las intrigas a desblocar, las condicions a realizar. Disi pas aquò sovent mas aquesta trilogia Hitman (podètz començar pel III dirèctament per aver accès al contengut dels dos precedents, lo monde se rend pas encara compte d’a qual punt IOI son estats generoses) m’i esperavi pas, retiu que soi a l’infiltracion (e sustot que soi tròp borrin, doncas nulàs) e a aqueste personatge sens carisme nimai empatia (aviái pas comprés qu’èra mai una aisina qu’un personatge). Pasmens Hitman me sasiguèt, m’arrapèt per tot çò que pensavi pas trobar : sa dinamica multidralhas, sa rejogabilitat, son incitacion a la descobèrta e a la complecion de sos desfises, sas destinacions despaisantas, son umor freg a sosentenduts, e lo sentit de regaudiment absolut que tot aquò procura, un sentit tant precís que l’aviái pas jamai sentit dins un autre jòc.

Cinematicas de fin un pauc staticas, mas que rendon plan l’aspècte « espionatge » del títol.

E se tot çò que vos contèri sus aqueste jòc excepcional sufís pas a vos convéncer, ensajatz. Es una experiéncia videoludica que cal aprivadar en i donant qualques oras… per ne pèrdre de centenats d’autras !

Sus aquò vos daissi, d’aquesta passa soi cap de cosina dins un restaurant japonés e ai un fugu d’aprestar… mal. Exprès.

Tòca-Maneta 116 – Contra-Ròtle

« Adissiatz e planvenguts dins La Nuèch Americana, episòdi 30. E òc, ja 30 episòdis que vos acompanham sul camin dels mistèris de nòstra epòca, e qu’ensajam de levar de carrats del vel que cobrís çò que nos vòlon amagar. Ièr ai recebut una letra del jove Eric C., del Colorado, la vos liuri tala coma es escricha… »

« Adieu la còla, vos escrivi en desesper de causa que sabi pas pus qué far. Ai un problèma amb ma bóstia de letras : arribi pas pus a la dobrir, ai l’impression que lusís la nuèch e quand agachi per la fenda vesi un trauc negre, gigant, amb al fons un pichon ostal… mon ostal. Ièr ma femna i anguèt per ensajar de la dobrir de l’interior en se servissent d’un cintre e es jamai tornada. Soi segur qu’aquò’s un còp del Govèrnament per controlar mon corrièr, quitament se vesi pas perqué nimai cossí. Me podètz ajudar ? »

« Bonjorn, car Eric C., recebèm plan sovent de testimoniatges coma lo vòstre. Per ensajar de vos far una primièra responsa un pauc a la lèsta : avètz contactat… LO BURÈU ?»

***

L’ancian director interven en subreimpression, una tecnica incredibla visualament.

Lo Burèu. Un estranh bastiment al còr de New York, que sembla aparéisser pas qu’a los que los cèrcan especificament. Coma lo monde an tendéncia d’ignorar son existéncia, son rares los que passan la pòrta. Aquel jorn d’octobre de 2019 es pertant lo cas de Jesse Faden. Jesse es pas aquí per azard, que l’azard es una nocion tota relativa. Jesse cèrca son fraire, Dylan. Foguèron desseparats quand èran dròlles, aprèp un terrible accident paranormal advengut a Ordinary, una vilòta americana pas tan ordinària qu’aquò… subretot dempuèi l’eveniment. Jesse sap que lo Burèu es implicat dins la gestion de la crisi e lo raubament de Dylan, capitèt de trobar lo sèti del burèu dins la Poma Bèla e ara i es dintrada per trobar son fraire mai de responsas. Lo problèma es qu’al Burèu tot es virat de biais e cada responsa pausa de questions suplementàrias. E se Dylan coneis pas pus sa sòrre ?

L’arquitectura cambiadissa del Burèu es fòla.

Aquesta darrièra question es rasseguranta finfinala, seguís la logica del ratrapatge d’un passat comun que menèt doas personas dins d’espacis e de tempses diferents, quicòm que totes podèm conéisser. Mas tanlèu passada la pòrta del bastiment – e Jesse ne tornarà pas sortir – i a quicòm que truca. Segur, lo hall es coma lo de totes los bastiments oficials de la vila, darrièr lo comptador, sus la paret, senhorejan lo blason e la devisa estatsunidencas entremescladas amb la sigla « Federal Bureau of Control ». Lo problèma es que i a pas degun darrièr lo comptador. Jesse poja, engolís qualques voladas d’escalièrs – avèm de sòrt quand se passa dins aquel sens ! – passa qualques pòrtas, capita d’encontrar lo consèrge, un òme amb un accent indefinissable que li demanda son ajuda. Qualques pòrtas encara e Jesse se retròba dins lo burèu del director, a temps per lo veire pausar una arma sus son tempe, tirar e tombar, mòrt. En panica, Jesse amassa l’arma per tèrra e la vaquí venguda… directritz del Burèu. E n’i a per se plànher quand en cò nòstre un ministre es nommat sens competéncia e bagatge en sa matèria…

De documents aital n’anatz trobar a bodre. E demerdatz-vos per dedusir çò qu’es negrejat !

La debuta de Control es estonanta mas i a una coeréncia : la mitat e la fin o seràn tanben. Çò que sabèm, çò qu’aprendrem de l’estranh luòc ont Jesse gausèt entrar (e nosautres amb ela), e çò que soi autorizat a vos dire, es que lo FBC (Federal Bureau of Control) es un organisme del govèrn dels Estats Units classat Secrèt Defensa, bailejat per un misteriós « Comitat », cargat d’enquistar sus çò qu’apèlan d’EAM, d’Eveniments d’Alteracion de Monde, en general relacionats a d’Objèctes Alterats o encara d’OdP (Objèctes de Poder), versions mai potentas e mai incontrolablas e que demandan de protocòls estrictes per èsser estudiadas. La normalitat menada per l’omnipreséncia dels sigles, del protocòl, de la burocracia e de la papafardisa en general costeja dins Control çò que dison la « paranormalitat » d’objèctes comuns (aquò va del fuòc de senhalizacion al riton de banh en plastic en passant per lo manequin d’exposicion e lo refrigerator) embeguts d’una fòrça subrenaturala per de rasons jamai explicadas e los dos se rejonhon dins una absurditat negra e trufandièra. Es Kafka qu’auriá binge-watchat X-Files o Doctor Who e pas qu’amb aquò cridi « Vendut ! » e pensi que serai pas solet.

Lo Doctor Darling daissèt de vidèos per explicar un pauuc çò que se passa al burèu. Es un actor vertadièr que fa aquestes espòts sovent amusants, amb un esperit « Messatge a Caractèr Informatiu ».

Control es una linha de crèsta, totjorn controlada, entre una angoissa franca e l’umor d’una seria Z assumida per una realizator de talent. La mena de jòc que buta a far de sòmis pesucs (pas de cachavièlhas mas pas luènh) coma a esboçar un risolet sus las pòtas mai sarradas per l’estrès dels combats. L’enemic qu’acompanharà Jesse dins sa novèla presa de foncion es lo Hiss (en anglés aquò designa un siuladís bronzinant e es sovent associat coma onomatopèa a las sèrps en posicion d’ataca) e lo Hiss es pas un enemic « material » mas una ressonància, una fòrça envasidoira que pren possession dels soldats del Burèu e los mandarà se tuar contra Jesse. Aquela fòrça omnipresenta serà una menaça permanenta e cambiadissa, que cada persona contaminada reagís diferentament. En fait « cambiadís » es un mot que se prèsta a un fum de causas dins Control : s’aplica a l’arma que Jesse recupera, que sembla viventa e pòt variar de forma e d’estile a volontat, s’aplica al bastiment del Burèu, el-meteis Objècte de Poder capable de cambiar de créisser o demesir la talha de sas pèças, de ne crear de nòvas dins un rambalh de blòcs de betum que vos donarà de còps lo vertige, a Jesse tanben, que se ganharà a mesura de poders plan utiles fins a la regaudissenta levitacion, a la musica, seguida desordenada e illogica de tusts entre experiéncia bruchista e minimalisme espectaclós, al quite doblatge, complètament a costat sens qu’òm sàpia tròp dins quina proporcion es volontari… En comparason, lo foncionament ordinari del Burèu (e l’invasion del Hiss ne sortís a pena !), amb sas ierarquias establidas e respectadas, sos rapòrts en tres exemplars, sos sagèls, sos corrièrs, sos burèus per emplegats modèls que fan la pausa a la maquina a cafè, sembla sortit d’una autra epòca… e o es !

Un dels defauts principals del jòc : la minimapa qu’es a rendre caluc. Illisibla, en mai aquí ont i a bravament de verticalitat !

Coma los objèctes de poder s’endevenon pas amb las tecnologias mai modèrnas, lo Burèu fonciona coma dins las annadas 70-80, amb de telefònes a fial, de corrièrs penumatics, d’ordenadors en negre e blanc, d’enregistraires a banda… E coma los objèctes de poder estudiats son totjorn d’objèctes quotidians « figuratius » (aquí nais una reflexion filosofica interessanta sul lengatge simbolic e suls rituals…) es enebit de ne far dintrar o sortir ; per aquò tot es lene, gris, espurat, d’un encantament vielhanchon coma d’una modernitat fòla. Lo descalatge, encara mai dins una arquitectura per fòrça « brutalista », èst-alemanda d’abans 89, kafkaiana e, de còps, escheriana, fa nàisser un sentit de malaise fosc, un biais « d’inquietanta estranhetat » que fa dire al jogaire, a l’unisson amb l’eroïna, que tot aquò es fòrça complicat de comprene mas que nos en fotèm, qu’es tròp dangierós mas qu’a l’encòp avèm pas enveja de nos trobar endacòm mai. E es ja paranatural d’èsser en capacitat de provocar aquela mena de sentit pertant plan personal !

Jesse Faden ganha de poders a mesura de sa progression, e a un moment es regaudissent de la véser planejar.

Sus aquò vos daissi, ai rescontrat XXXXXXXX e me cal demandar a M. XXXXXXX s’ai plan lo drech de XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX.

Pel plaser un dels moments calucs del jòc (divulgalhatge minor)

Tòca-Maneta 115 – Trine

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Ieu soi pas un jogaire nostalgic, ja perque mon enfança se passèt dins l’ensemble luènh dels videojòcs que m’i soi botat mai tardièrament, a qualques excepcions, tanben perque la dificultat coma marcaire d’una epòca a tendéncia a m’enrabiar a l’ora d’ara. En general, jògui a çò que sortís, amb qualques incursions dins lo passat, foguèsse pas que per afortir ma cultura videoludica. Mas sens èsser nostalgic i a quicòm que, pasmens, planhi dins lo jòc vidèo d’a passat temps, quicòm que s’es un pauc perdut dempuèi : la possibilitat de jogar a mai d’un davant la meteissa tele. Sembla nèci mas es vertat : sus las darrièras generacions de consòlas (e parli pas del PC evidentament) podètz comptar suls dets de las doas mans los jòcs que se pòdon percórrer a dos, amb cadun sa maneta, e suls dets d’una man los bons jòcs que se pòdon percórrer a dos, amb cadun sa maneta. Quand la Super Nintendo permetiá d’aculhir un cosin, un amic de passatge per se far esclatar sus Street Fighter 2 d’exemple (e o disi en coneissença que lo cosin/amic de passatge aquò èra sovent ieu) ara se cal connectar (e sovent pagar un abonament a un servici online) per aver lo plaser de se far esclatar per un cibòrg establit de l’autra man del monde, sens salutacion, excusas o al reveire. E suls jòcs en cooperacion es gaireben çò meteis, ai de sovenirs esmoguts de vespradas a menar nòstras tortugas ninja fins al grand missant Shredder. Objectivament lo jòc èra benlèu nul mas per nosautres o èra pas. E ara los daquòsses en couch co-op coma se ditz (me perdonaretz lo neologisme anglicizant mas ai 12 ans dins mon cap e rifanhi ja bèstiament de vos aver fach passar aquela expression al sosentendut evident) se tròban pas pus per carrièras, al pus mai se cal engulhar dins una androna negra una nuèch sens luna, trobar lo tipe vestit coma un agent secrèt e escambiar contra un ronhon una marrida còpia d’una repompada 2.0 d’un jòc de plataforma de l’ancian temps. Es pas gaire satisfasent e coma farai per pissar ?

Trine 1 pausa las basas de çò que serà la seria. A, per fòrça, un pauc vielhit.
Trine 2 es la version mai abotida per çò qu’es de la plataforma en 2 dimensions.

Tot aquò per dire que quand l’escasença se presenta de partejar un moment de qualitat e de complicitat amb la persona que possedís la mitat de mon canapè, i vau. Amai aquí es pas un mas quatre jòcs, relativament recents, que permeton de se carpinhar amistosament (escrivi aquestes mots jos la menaça d’una arma, ajudatz-me e sonatz lo RAID). De jòcs recents que se jògan a mai d’un, coma dins las annadas 90 ? Aquò’s possible al sègle 21 ? Òc… mai que mai quand òm tira son idèa… d’un jòc de 1993, The Lost Vikings. Damned.

Trine es doncas una seria de 4 jòcs (per ara) de l’estúdio finés Frozenbyte, que lo primièr sortiguèt en 2009 e lo quatren en 2019. Dètz ans d’una seria que sap gardar son univèrs e son gameplay, amb sas qualitats… e qualques èrrament laterals. Mas dins l’ensemble la coeréncia es garantida, d’alhors d’unes poirián reprochar la manca de presa de risca d’un òpus a l’autre.

Trine 3 intègra una gestion de la prigondor e passa en 3D. Fòrça monde an pas aimat mas ieu l’ai trobat reüssit, malgrat un scenari que se pèrd complètament a la fin.
Trine 4, visualament encantarèl, me faguèt pasmens maudire l’integralitat de la seria per de mecanicas que mancan de precision…

Trine se passa dins un univèrs d’heroic-fantasy plan colorat, que ten mai del meravilhós encantarèl que de las sornuras que se pòdon trobar dins d’òbras del genre. Sufís d’agachar qualques imatges per notar las paletas utilizadas : es viu, mirgalhat, beluguejant, e l’aspècte visual fa partida de las qualitats del jòc, quitament se pels acostumats de dark fantasy aquò passarà per un pastisson de crèma ròse, sucrat e descorant. Jogam, coma dins The Lost Vikings, tres personatges, totjorn los meteisses : Amadeus lo magician, Zoya la panaira e Pontius lo chivalièr. Vau dire quicòm de colha mas pasmens obligatòri : cadun a sas competéncias e las caldrà mesclar e combinar per poder avançar, nhanhanha e patin e cofin, coneissètz la cançon, dins de nivèls en doas dimensions. De plataforma mai o mens a l’anciana doncas, se daissam de costat Trine 3 que s’ensajava a la vertadièra 3D amb un succès critic tèbi e de problèmas de lisibilitat. Lo scenari es simple, per pas dire feble de còps, serà question de profecia e de malediccion, d’artefacte magic de recuperar (lo « trine » del títol), d’invasion de mòrts-vivents/goblins… Simple e pro eficaç, sens comptar que lo jòc ne fa jamai tròp aquí dessús e s’amusa sovent a vos servir de pretèxtes, de còps amb un umor parodic que serà fin o pesuc a vòstre agrat. L’interès del jòc es de tot biais pas aquí, mas dins sas enigmas e sa progression. O ai dich, serà (forçadament) question de mesclar las capacitats de cada personatge (se pòt passar de l’un a l’autre simplament), entre lo chivalièr que se pòt ronçar e utilizar sa fòrça, la panaira amb sas sagetas e son grapilh, lo magician que pòt far aparéisser de caissas e de pòsts un pauc pertot (quitament al pus marrit moment, çò que mancarà pas de provocar de cacalasses francs). Trine es estonant per sa fisica, mai « organica » que « matematica » diriái, que vos donarà mai d’un còp lo sentit de resòlvre d’enigmas d’un biais que lo jòc meteis aviá pas previst. Serà doncas pas rare que lo canapè partisca de rire, d’estonament qu’un estranh embolh de caissas, còrdas, sagetas, movements desordenats, panicas (e bugs se cal), ajan capitat de véncer l’enigma torçuda d’un desvolopaire finés e finòt. Mas perqué pas. Aquò contribuís a donar a Trine son gaubi, d’una maladreça benvolenta, soslinhat per qualques moments valents (e una musica de qualitat dins lo registre simfonia de fantasy)… e qualques presas de cap ! La question es : nos podèm permetre d’èsser tan tissós sus un jòc (4 jòcs !) que capita contra sobèrna sa proposicion de basa, valent a dire de poder jogar fins a 3 davant lo meteis ecran ? Ne soi pas segur, mas la quadrilogia (òc tan qu’a far crompatz la causa en pack) Trine serà forçadament reservada a los e las que cèrcan primièr una experiéncia de partejar.

Sus aquò vos daissi, ai encara lo chivalièr encastrat entre las caissas del magician, que volètz lo couch co-op es pas totjorn repausant…