Tòca-Maneta 95 – Venga lo regne

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Uèi vos vau parlar d’un jòc qu’aviái decidit de pas aimar. Se ne parli, es que tot se passèt pas coma o aviái previst. Remarcatz que, coma voliái aver un còp d’avança, aviái previst d’èsser decebut dins ma decepcion, e doncas d’aimar aquel jòc mai que planificat a la debuta, e es efectivament çò que se passèt. Sabi, entreteni de relacions complicadas.

Aquel jòc se ditz Kingdom Come : Deliverance (pas res a veire amb lo film de Boorman, encara que) e nos ven de Republica Chèca, de l’estúdio Warhorse e de son cap Daniel Vávra. Lo punt de partença de Kingdom Come es de perpausar un jòc de ròtle realista dins un univèrs medieval istoric, defòra doncas los dracs, las fadas, la magia, e tot çò que fa l’ordinari d’aquela mena de jòcs.

L’accion se passa vèrs 1403 en Boèmia (actualament Republica Chèca) entre qualques vilòtas qu’existisson encara (Rataje/Rattay, Sázava/Sasau, Úžice/Uzice, Ledečko/Ledetchko). Lo contèxte politic e istoric d’aquela region a aquela epòca es al còr de tot, mai foguèsse pas aisit d’entendre al jorn d’uèi : per resumir l’emperaire Carles IV, plan aimat, es defuntat dempuèi un brieu, e son filh Wenceslas prenguèt sa seguida mas amb un estrambòrd per la gestion del país mendre, qu’es mai interessat per la fèsta, lo vin e las femnas. Legitime mas acusat d’incompeténcia, ven la cibla d’unes nòbles del reialme e son frairastre Sigismond de Luxembourg, d’aquel moment rei d’Ongria, mèna una fronda contra el, lo fa raubar e empresonar, puèi comença, amb l’ajuda de mercenaris descabestrats, de saquejar lo país.

Es aquí qu’arriba Henry, dich « Hal », nòstre eròi nèci, filh del faure de Skalice. Sa vida es pro normala fins a l’arribada de mercenaris comans, venguts d’Ongria (son turcs d’origna) amb Sigismond, que bòtan lo fuòc a son vilatjon e tuan, jos sos uèlhs, sos parents. La fugida d’Henry lança son aventura per s’enfortir e venir un biais de soldat multitascas al servici dels senhors del canton e mai que mai de Radzig Kobyla, senhor faidit (mas simpatic) de Skalice.

E l’aprendissatge d’Henry serà long e dificile, qu’es un pauc daissat sol amb una intelligéncia limitada (si si), un equipament redusit e una coneissença de l’escrima e de l’univèrs pròcha del neient. Li caldrà tot aprene. E quand disi TOT, es vertadièrament TOT, e lo jòc aquí nos esparnha pas res. Los debuts d’Henry dins lo vast monde tastan a fanha, sang, metal e frustracion.

L’interfàcia es… austèra. Mas, coma lo demai, s’i pòt acostumar.

Cal dire que lo sistèma de jòc de Kingdom Come tòrna prene totes los elements, o gaireben, dels jòcs de ròtle occidentals a la primièra persona (tipe Skyrim) mas en i apondent una jaça espessa de realisme que complica (o apregondís, segon lo vejaire) tot. Los combats, per exemple, refusan l’espectacle per una apròcha estrategica fina, ont cal causir l’angle d’ataca sus l’enemic, lo tipe d’ataca (estòc o talha), en sabent que cada còp es long a portar, cal doncas anticipar los movements de l’autre, fintar, parar al bon moment, esquivar… Cada batalha (en 1 contra 1, a mai qu’aquò es una mòrt segura) ven una coregrafia lenta e ipnotizanta que farà mestièr de tota vòstra atencion e de totas vòstras capacitats de jogaire-a. Seretz jamai en capacitat de desquilhar d’enemics en cordeladas, quitament amb un nivèl d’escrima naut e un equipament melhorat, totjorn vos seguirà aquela incertitud sus l’eissida d’un combat que sola vòstra competéncia maneta en man saubrà destriar. Del còp cada pichon pas dins aquel monde rufe es una capitada satisfasenta : convéncer un tal, panar de jòias, caçar la lèbre, mitonar una pocion, sonhar sas nafras… i a de que far ! E tot çò que pòt semblar de prèp o de luènh a una competéncia es « simulat », amb una gauja que s’emplena a mesura que s’utiliza aquela competéncia. Sovent son de causas ja vistas : caminar de gratipautas fa montar lo nivèl de furtivitat, caçar aumenta la mestresa de l’arc, dobrir de còfres nauça lo croquetatge… çò que permet de desblocar d’autras competéncias utilas per se facilitar l’aventura. Reconeissi pasmens aver escupit mon cafè pel nas quand, aprèp una serada plan arrosada « mission » de l’istòria principala, aguèri la suspresa de veire mon nivèl d’alcoolisme pojar… e òc, servís a quicòm.

Es pas lo sol còp qu’un risolet (o un rictús) se dessenhèt sus mas pòtas : lo ton de Kingdom Come es sovent diferent, estonant, se pren al seriós e es quitament pompós sus çò d’istoric sens s’enebir de cabussar dins un repertòri farcesc o rabelaisian, amb de dialògs que passan del registre elevat al calhòl dins la meteissa convèrsa.

Lo genre de reconstitucions que lo jòc perpausa. Onèstament, i a de trabalh, al mens de recèrca.

Aquò illustra un biais de « balança perpetuala » qu’es çò que definís melhor lo jòc. Warhorse aguèron una ambicion desmesurada per rendre una epòca tala coma èra, installar una rotina medievala, far mòstra d’un saber e de recèrcas enciclopedics e a l’encòp lo monde es un pauc vuèg, e sos estatjants pòdon semblar a de creaturas d’un musèu de cera. Se volguèron realista mas tecnicament penan, amb de grafismes d’un autre temps (a despart de qualques bastiments e dels bòscs a l’ambient plan silvèstre), sens comptar los bugs nombroses…

Lo campèstre es relativament polit. Bon aquí en imatge fixe, i sèm pas encara a fons…

Es d’alhors aquí un dels dos punts pels quals aviái decidit de pas aimar aquel jòc. Quand sortiguèt, èra tant clafit de bugs que ne veniá, de còps, pas jogable. Se perdián de salvagardas. Òm demorava blocat a un endrech sens capacitat de se’n sortir. Devi reconéisser que de braves esfòrçs foguèron fachs aprèp la sortida del jòc per l’adobar. Esperèri qualques bons meses per m’i lançar e, s’aguèri plan de problèmas de collision, d’afichatge, de sostitolatge que me sortiguèron temporàriament de Kingdom Come, aguèri pas de fracàs global, de disparicion de salvagarda, e posquèri gaudir d’un jòc luènh d’èsser perfièch, plan-planet e de còps un pauc tròp, mas interessant de mai d’un biais, variat, e fin finala pas anujós.

L’autre punt es mai delicat : d’istorians acusèron Warhorse d’èsser estats caricaturals sul tractament dels comans e dels ongreses (presentats coma de mercenaris brutals e basta) e, mai qu’aquò, d’aver volontàriament escafat la realitat etnica de la Boèmia de l’epòca, plan mai divèrsa que çò qu’es mostrat dins lo jòc. Puèi descobriguèrem que Vávra, lo capmèstre, teniá de perpaus « limits », qu’èra mai o mens religat a de tendéncias ultradrechièras… pas glòp.

Auriái tendéncia a far fisança als istorians sus aquel sicut. Çò que notèri es que la recèrca de realisme butava Warhorse a donar a veire una realitat d’epòca qu’es pas pus la nòstra, sens forçadament préner de precaucions : lo sexisme, l’omofobia, l’antisemitisme son presents, de còps meses en balança mas pas sistematicament. Vos vaquí prevengut-da-s ! Urosament dins mon cas, lo fach d’aver crompat lo jòc en ocasion me permet d’èsser en patz amb ma consciéncia en getar un uèlh a aquel òbra plasenta e inacabada…

Sus aquò vos daissi, qu’ai una enveja subta de far pojar drech mon nivèl en escampatge d’aiga !

Famille traditionnelle ?

Cher manifpourtous en colère,

Il paraît que tu fais partie des gens qui défilent le dimanche en défense de la « famille traditionnelle« . Ah. Tu fais bien ce que tu veux de ton jour de repos, moi je préfère aller traditionnellement aux chanterelles, vive la démocratie. Et donc pour toi, la « famille traditionnelle » si ardemment, dominicalement et catholiquement défendue, c’est, je cite : « Un papa et une maman ». Ah. Très bien. Mais là, non. La famille traditionnelle ce n’est pas « un papa et une maman », qui est un schéma récent, encore que devenu majoritaire dans la société. Une organisation qui n’a persisté que deux ou trois générations peut-elle être considérée comme « traditionnelle » ? Ça m’étonnerait, mon poulet.

En réalité, des schémas familiaux j’en connais deux dans la société traditionnelle (celle d’avant 1950, une époque qui devrait te parler) : celui des riches, et celui des pauvres, grosso merdo.

Je ne vais pas tomber dans le cliché facile, et présumer que dans la Manif pour Tous il y a aussi des pauvres. Si tu es dans ce cas, pour toi la famille traditionnelle ce sera plutôt « un grand-papa, une grand-maman ». Ben oui, les parents bossent, et vacances comme week-ends ne sont pas traditionnels. Donc on refile ses gosses à la personne qui a le temps et l’expérience pour s’en occuper : les vieux qui peuvent plus bosser. D’ailleurs, desfois, la mortalité étant super traditionnelle aussi, y aura « juste un grand-papa », ou « juste une grand-maman ». Ou même, suivant comment c’est géré dans la baraque, « deux grands-papas ». Ou un voisin, un cousin, une tante. Rien n’empêche d’ailleurs que la personne chargée de ton éducation soit un « vieil original » (c’est pas de moi, c’est comme ça qu’on disait, et c’était quand même moins péjoratif que les termes que tu emploies toi). Et même si ça faisait un peu couiner les grenouilles de bénitier (ou « coasser », c’est plus traditionnel pour des grenouilles), ça n’ébranlait pas plus que ça les fondements de la société ou celui du futur adulte. Et tes parents tu leur parles pas, ou pas comme à des parents de maintenant. Ce n’est ta famille que biologiquement, mais socialement, ce sont surtout tes patrons, au moins jusqu’à ce que tu te cas(s)es et que tu (te) reproduises un peu plus loin ce système.

Maintenant, présumons que tu sois brouzoufé jusqu’au trognon. Ou plutôt que tes parents le soient, et que ce soit une maladie héréditaire. Et bien dans ce cas tes parents, qui n’en branlent pas une, n’ont pas non plus envie de se sortir leurs doigts gantés de velours du fondement (le leur ce coup-ci, pas celui de la société) pour t’élever. Tu seras donc, tout petit, confié à une nourrice. Les musulmans disent « une mère de lait ». Quoi ? Oui, je sais, les musulmans c’est pas ta came, mais là ils ont une expression très bien que les cathos n’ont pas, alors ouvre un peu ton esprit, bordel. Tu auras donc un « frère » ou une « soeur » de lait, qui sont pas tes « vrais » frère ou soeur. Elle est pas belle ta petite famille traditionnelle ? En plus ils sont pauvres, ça te permet dès le départ de te foutre les glandes pour que tu fasses tout pour rester riche. Après ? Pareil, ton éducation, ton apprentissage de la vie, ne viendront pas de tes parents, mais de quelqu’un d’autre. Même de quelqu’un qu’on paye pour ça desfois. Genre un père porteur, mais de savoir.

Maintenant, de deux choses l’une : soit ce que tu veux c’est le retour à l’une de ces deux formes de famille, alors même que le modèle de société qui les faisait exister a disparu (et donc ça serait quand même un tout petit peu con), soit tu t’es trompé de mot (et ça serait quand même très con, vu que c’est ton slogan). J’avoue que je n’ose trancher.

Et puis en plus, je l’ai pas dit dès le départ pour pas trop t’embrouiller les cervelets, mais la « tradition » normalement ça s’enrichit, ça évolue et ça s’adapte à la communauté humaine qui la porte. Or tu veux revenir à quelque chose qui n’a pas existé… comment on fait ? On appelle Marty McFly et le Doc ?

Tòca-Maneta 18 – Dishonored

Dishonored ban

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Dishonored Dunwall

Dunwall, dònas e sénher. Avètz qu’a vos dire qu’es coma Venisa-sus-Tamisa-de-Sena

Amic, ausisses lo vòl negre dels corbasses sus la plana ? Lo corbàs, en l’ocurréncia, n’i a pas qu’un, mas que s’amerita la comparason, vist que son pichon nom a el es Corvo. E partatja amb la bèstia a plumas mai d’una causa : es de negre vestit, a de facilitats per susvolar lo seu monde, e a de rapòrts mai qu’estrechs amb la mòrt. Tot aquò se passa a Dunwall, una ciutat imaginària que sembla fòrça al Londres de la reina Victorià, amb de grands ostals blancs, de carrièras pavadas, de quartièrs rics reservats a una casta de Lords e de Ladies copats de çò que se passa alhors mas gaire luènh, dins los barris basses, devastats per una pèsta negra menada per de centenats de rats gessits dels toats fangoses que passan jos la vila.

Dishonored Malsan

Tròp…de causas…malsanas…sus aqueste imatge…

Bon, aital, balha pas enveja de s’i anar passejar una dimenjada amb un còp d’Eurostar. Mas esperatz, que Dishonored, es lo nom del jòc, es encara pièger qu’aquò. Imaginatz que la ment de la gent en vila es tant poirrida que la vila ela-meteissa, una vila que lo passat industrial sembla a mand de s’acabar, e qu’a cabussat dins la criminalitat, lo fascisme estatal e l’extremisme religiós. Cal dire qu’a Dunwall l’electricitat es arribada e lo monde s’en servisson, lo problèma es qu’es tirada… d’òli de balena, una ressorga qu’es pas exactament çò que podriam apelar « renovelabla ». Tant val dire que i a pas que los qu’an los mejans que se pòdon sortir de l’escuritat ambienta. Vos fa pensar a una situacion que podriam conèisser ? Bòh, es una coincidéncia, non ? Esperatz encara, contunhi.

Dishonored Nazi

Me fa pensar a quicòm, de luènh…mas a qué ?

Imaginatz tanben que, en seguida d’un còp de poder, lo tròn es jol cuol de l’ancian cap dels servicis secrets. Un tipe qu’a l’acostuma d’espionar tot çò que fan sos conciutadans çò que li va servir per instaurar un regime policièr e far silhonar las carrièras per sa soldatesca subre-entrainada e subre-equipada. Sens oblidar que, dens l’ombra, lo sostenon los Supervisors, una casta de religioses gerits per un còde canonic e de metòdes que farián passar los inquisitors medievals per una còla de gaujoses escots que cantarián « Mai prèp de tu mon Diu » en usant lors sabatas sul camin de l’abadia de Concas. Amb tot aquò, es clar que i a un bon còp d’escoba de passar, e dins un jòc normal seriatz dins la pèl del eròi irreprochable per far sautar tot aquò, restablir la democracia, e menar de recèrcas scientificas per transformar los rats dels quartiers malsanisses en electricitat e aital reglar tres problèmis d’un sol còp d’un sol.

Mas dins Dishonored, coma o ditz lo nom, i a pas qu’una sola causa que compta : vòstre onor. E es mai logic finalament, d’aver un personatge qu’es clarament pas blanc e qu’aital detonarà pas tròp al mitan d’autres qu’o son pas tanpauc. L’equacion es simpla : coma vòstres amics son d’enemics potencials, que vòstres enemics son pas d’amics potencials, i a pas degun al qual podètz far fisança. Donc aurètz pas forçadament de vergonha per pensar a autra causa qu’al vòstre interés dins aquela istòria. Puèi bon, instaurar la democracia, sabètz, quand òm s’acostuma a una man de fèrre, es complicat de tornar al gant de velós.

Dishonored Rats

Demest vòstres poders, n’avètz un que vos permet de mandar una armada de rats sus vòstres enemics. Imparable.

Aital, sètz prevengut : podètz far çò que volètz, sabètz que de tot biais s’acabarà mal. I a tròp de monde qu’ensajan de vos manipular, a començar per Diu el-meteis, e partissètz de talament bàs que podretz pas tròp cambiar las causas. Mas vos es çaquela daissada, en tant que jogaire, la causida dels mejans d’arribar a aquesta situacion paurament melhora. E es aquí qu’aqueste jòc, una de las revelacions de l’annada, a son interés : dins çò que fa patir a vòstra morala personala. Podètz causir de tot petar, de tuar tot lo monde, de panar de causas, o al contrari de la jogar finòta, en infiltracion, de pas aver de pès sus çò que vos environa. O encara de la far al cap de la clientèla e de tirar lo retrach sonque d’aqueles que vos agradan pas. La consequéncia d’una mòrt dins un environament mortifèr es relativa. Mas de qué vos ditz vòstra morala ? Es que es moral de tuar degun se sètz lo sol a agir aital ? E mai se de tot biais sabètz que cambiarà pas las causas. O es que cal mostrar l’exemple, quitament se tot sembla perdut, desesperat ? Benlèu que lo monde vos veiràn diferentament…
Sus aquestas questions vos daissi, vau veire se i a pas mejan d’aprofiechar de l’escuritat per recuperar lo tròn de l’Empèri, sabèm jamai. Qu’aquel que jamai ensagèt de prene lo poder dins un videojòc me gete la primièra pèira…. Ah ! Es plan çò que pensavi…

Dishonored Balcon

Los colombs que se pausan sus las cornissas son particularament gròsses a Dunwall. E mortals.

Evaluacion Dishonored