Tòca-Maneta 95 – Venga lo regne

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Uèi vos vau parlar d’un jòc qu’aviái decidit de pas aimar. Se ne parli, es que tot se passèt pas coma o aviái previst. Remarcatz que, coma voliái aver un còp d’avança, aviái previst d’èsser decebut dins ma decepcion, e doncas d’aimar aquel jòc mai que planificat a la debuta, e es efectivament çò que se passèt. Sabi, entreteni de relacions complicadas.

Aquel jòc se ditz Kingdom Come : Deliverance (pas res a veire amb lo film de Boorman, encara que) e nos ven de Republica Chèca, de l’estúdio Warhorse e de son cap Daniel Vávra. Lo punt de partença de Kingdom Come es de perpausar un jòc de ròtle realista dins un univèrs medieval istoric, defòra doncas los dracs, las fadas, la magia, e tot çò que fa l’ordinari d’aquela mena de jòcs.

L’accion se passa vèrs 1403 en Boèmia (actualament Republica Chèca) entre qualques vilòtas qu’existisson encara (Rataje/Rattay, Sázava/Sasau, Úžice/Uzice, Ledečko/Ledetchko). Lo contèxte politic e istoric d’aquela region a aquela epòca es al còr de tot, mai foguèsse pas aisit d’entendre al jorn d’uèi : per resumir l’emperaire Carles IV, plan aimat, es defuntat dempuèi un brieu, e son filh Wenceslas prenguèt sa seguida mas amb un estrambòrd per la gestion del país mendre, qu’es mai interessat per la fèsta, lo vin e las femnas. Legitime mas acusat d’incompeténcia, ven la cibla d’unes nòbles del reialme e son frairastre Sigismond de Luxembourg, d’aquel moment rei d’Ongria, mèna una fronda contra el, lo fa raubar e empresonar, puèi comença, amb l’ajuda de mercenaris descabestrats, de saquejar lo país.

Es aquí qu’arriba Henry, dich « Hal », nòstre eròi nèci, filh del faure de Skalice. Sa vida es pro normala fins a l’arribada de mercenaris comans, venguts d’Ongria (son turcs d’origna) amb Sigismond, que bòtan lo fuòc a son vilatjon e tuan, jos sos uèlhs, sos parents. La fugida d’Henry lança son aventura per s’enfortir e venir un biais de soldat multitascas al servici dels senhors del canton e mai que mai de Radzig Kobyla, senhor faidit (mas simpatic) de Skalice.

E l’aprendissatge d’Henry serà long e dificile, qu’es un pauc daissat sol amb una intelligéncia limitada (si si), un equipament redusit e una coneissença de l’escrima e de l’univèrs pròcha del neient. Li caldrà tot aprene. E quand disi TOT, es vertadièrament TOT, e lo jòc aquí nos esparnha pas res. Los debuts d’Henry dins lo vast monde tastan a fanha, sang, metal e frustracion.

L’interfàcia es… austèra. Mas, coma lo demai, s’i pòt acostumar.

Cal dire que lo sistèma de jòc de Kingdom Come tòrna prene totes los elements, o gaireben, dels jòcs de ròtle occidentals a la primièra persona (tipe Skyrim) mas en i apondent una jaça espessa de realisme que complica (o apregondís, segon lo vejaire) tot. Los combats, per exemple, refusan l’espectacle per una apròcha estrategica fina, ont cal causir l’angle d’ataca sus l’enemic, lo tipe d’ataca (estòc o talha), en sabent que cada còp es long a portar, cal doncas anticipar los movements de l’autre, fintar, parar al bon moment, esquivar… Cada batalha (en 1 contra 1, a mai qu’aquò es una mòrt segura) ven una coregrafia lenta e ipnotizanta que farà mestièr de tota vòstra atencion e de totas vòstras capacitats de jogaire-a. Seretz jamai en capacitat de desquilhar d’enemics en cordeladas, quitament amb un nivèl d’escrima naut e un equipament melhorat, totjorn vos seguirà aquela incertitud sus l’eissida d’un combat que sola vòstra competéncia maneta en man saubrà destriar. Del còp cada pichon pas dins aquel monde rufe es una capitada satisfasenta : convéncer un tal, panar de jòias, caçar la lèbre, mitonar una pocion, sonhar sas nafras… i a de que far ! E tot çò que pòt semblar de prèp o de luènh a una competéncia es « simulat », amb una gauja que s’emplena a mesura que s’utiliza aquela competéncia. Sovent son de causas ja vistas : caminar de gratipautas fa montar lo nivèl de furtivitat, caçar aumenta la mestresa de l’arc, dobrir de còfres nauça lo croquetatge… çò que permet de desblocar d’autras competéncias utilas per se facilitar l’aventura. Reconeissi pasmens aver escupit mon cafè pel nas quand, aprèp una serada plan arrosada « mission » de l’istòria principala, aguèri la suspresa de veire mon nivèl d’alcoolisme pojar… e òc, servís a quicòm.

Es pas lo sol còp qu’un risolet (o un rictús) se dessenhèt sus mas pòtas : lo ton de Kingdom Come es sovent diferent, estonant, se pren al seriós e es quitament pompós sus çò d’istoric sens s’enebir de cabussar dins un repertòri farcesc o rabelaisian, amb de dialògs que passan del registre elevat al calhòl dins la meteissa convèrsa.

Lo genre de reconstitucions que lo jòc perpausa. Onèstament, i a de trabalh, al mens de recèrca.

Aquò illustra un biais de « balança perpetuala » qu’es çò que definís melhor lo jòc. Warhorse aguèron una ambicion desmesurada per rendre una epòca tala coma èra, installar una rotina medievala, far mòstra d’un saber e de recèrcas enciclopedics e a l’encòp lo monde es un pauc vuèg, e sos estatjants pòdon semblar a de creaturas d’un musèu de cera. Se volguèron realista mas tecnicament penan, amb de grafismes d’un autre temps (a despart de qualques bastiments e dels bòscs a l’ambient plan silvèstre), sens comptar los bugs nombroses…

Lo campèstre es relativament polit. Bon aquí en imatge fixe, i sèm pas encara a fons…

Es d’alhors aquí un dels dos punts pels quals aviái decidit de pas aimar aquel jòc. Quand sortiguèt, èra tant clafit de bugs que ne veniá, de còps, pas jogable. Se perdián de salvagardas. Òm demorava blocat a un endrech sens capacitat de se’n sortir. Devi reconéisser que de braves esfòrçs foguèron fachs aprèp la sortida del jòc per l’adobar. Esperèri qualques bons meses per m’i lançar e, s’aguèri plan de problèmas de collision, d’afichatge, de sostitolatge que me sortiguèron temporàriament de Kingdom Come, aguèri pas de fracàs global, de disparicion de salvagarda, e posquèri gaudir d’un jòc luènh d’èsser perfièch, plan-planet e de còps un pauc tròp, mas interessant de mai d’un biais, variat, e fin finala pas anujós.

L’autre punt es mai delicat : d’istorians acusèron Warhorse d’èsser estats caricaturals sul tractament dels comans e dels ongreses (presentats coma de mercenaris brutals e basta) e, mai qu’aquò, d’aver volontàriament escafat la realitat etnica de la Boèmia de l’epòca, plan mai divèrsa que çò qu’es mostrat dins lo jòc. Puèi descobriguèrem que Vávra, lo capmèstre, teniá de perpaus « limits », qu’èra mai o mens religat a de tendéncias ultradrechièras… pas glòp.

Auriái tendéncia a far fisança als istorians sus aquel sicut. Çò que notèri es que la recèrca de realisme butava Warhorse a donar a veire una realitat d’epòca qu’es pas pus la nòstra, sens forçadament préner de precaucions : lo sexisme, l’omofobia, l’antisemitisme son presents, de còps meses en balança mas pas sistematicament. Vos vaquí prevengut-da-s ! Urosament dins mon cas, lo fach d’aver crompat lo jòc en ocasion me permet d’èsser en patz amb ma consciéncia en getar un uèlh a aquel òbra plasenta e inacabada…

Sus aquò vos daissi, qu’ai una enveja subta de far pojar drech mon nivèl en escampatge d’aiga !