Tòca-Maneta 148 – Montanha

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Amb tot lo respècte qu’ai per Jean Ferrat, soi pas segur pasmens que la montanha siá totjorn brava. Ja tot es question d’escala, que los Pirenèus per qualqu’un que foguèt totjorn acostumat als puèges de Cantal dona lo sentit de montar d’un nivèl. E los Alps, per qualqu’un que percorreguèt sonque los sendarèls dels Pirenèus, pòdon préner lèu la semblança d’una paret insuperabla. Encara uèi un vertige d’excitacion me pren a l’apròchi d’un sèrre, e m’agafa aquela impression que malgrat tot çò que li fasèm suportar, la natura pòt çaquelà encara préner lo pas sus l’uman, e l’aclapar de tota son immensitat. Aquò paradoxalament a per ieu quicòm de rassegurant. Pasmens deuriá pas ; la montanha de còps amaga d’òrras causas que valriá melhor desconéisser. Urosament, pas besonh d’i anar realament per ne far l’experiéncia : per aquò i a lo videojòc ! E es plan melhor pel bilanç carbòni.

Vista de la valada al pè del Mundaun, amb l'ostal del papet al fons a drecha.

Mundaun es un jòc soïsse que se passa en Soïssa, mai precisament dins lo canton dels Grisons, al sud-èst del país. Soi pas nèci e nulàs en geografia, coneissiái plan los Grisons… sonque per ieu èra una raça de buòus, que ne vendon de lescas secadas al supermercat. E doncas Mundaun es tanben un vilatge qu’existís per de bon, pincat a mai de 1300 mètres de nautor e gaire luènh de Sant Moritz se volètz situar melhor (se coneissètz, me calrà pensar de vos mandar mon RIB).

Dins lo jòc mas, çò sembla, pas dins la realitat, lo Mundaun es tanben lo nom d’un som que l’ascension serà lo motor de l’intriga.

Las pinturas de la capèla serián inspirats d'una vertadièra òbra que se tròba dins los Grisons.

Dins Mundaun doncas vistalham lo pè del Mundaun pels uèlhs de Curdin, que tòrna al vilatge assabentat per letra e per mossul curat de la despartida de son papet, mòrt dins l’incendi de sa bòrda. Los primièrs passes de Curdin dins aquel environament li fan çaquelà lèu sentir que quicòm truca, que lo fuòc se prenguèt pas pel fen sens ajuda, enclaus una ajuda subrenaturala.

Entre religion e supersticions.

E nòstres primièrs passes, jogaire·as, dins aquel encastre inedit, son pro curioses tanben. La rason primièra n’es l’estile grafic del jòc, en entièr dessenhat a la man, al gredon de papièr, de dessenhs puèi aplicats sus de texturas en 3 dimensions. Aquò dona un aspècte immudable als paisatges, una semblança de marioletas desarticuladas als personatges, un costat calhat dins lo temps als ostals (tradicionals). E un anar inquietant a l’ensemble, que Mundaun se presenta coma un « conte d’orror amorosament gredonat ». Sabi pas s’es fach exprès mas la causida del negre e blanc sembla plan ja una referéncia culturala locala, que lo tèrme meteis de « Grisons » vendriá de la color dels vestits de lana del monde del canton. Lo jòc qué que ne siá respècta e utiliza a fons la cultura e lo folclòre local, amb sos mostres-garbièrs, figuras d’umans salvatges que tornam trobar dins totas las culturas montanhòlas, lo conflicte entre crestiantat e rites pagans, sos elements clarament eissits de la matèria dels contes e racontes d’alai.

Me perdonaretz de pas me sarrar mai, mas aquelas salopariás son rufas. Las cal cremar !

E la rason segonda, qu’es plan ligada a çò que veni d’evocar, es l’utilizacion exclusiva del romanche dins los dialògues del jòc. Aquò balha, pel biais del videojòc, una visibilizacion sens precedent per una lenga parlada « sonque » per 60 000 personas dins aquel canton dels Grisons. O deguèssi analisar, diriái que la causida, aquí tanben inedita, d’aquela lenga, respond a mai d’una enveja : cultivar la coeréncia d’ensemble e l’ancoratge local de l’istòria, mas tanben afortir l’aspècte estranh, un pauc a costat de la nòrma, d’un jòc que l’orror demòra subretot dins un sentit global, d’efèits psicologics, una malsanitat, mai que dins l’aparicion de causas dirèctament trebolantas. Lo romanche, lenga latina plan influenciada per las lengas germanicas, a aquela particularitat de sonar a l’encòp familièr e longanh a las aurelhas dels locutors latins coma germanics. Es en tot cas un regal d’ausir aquestes dialògs, e de suspréner a compréner un mot d’aicí e d’alai, d’un costat aquò crèa l’investiment del jogaire dins l’istòria.

L'òme vièlh, un personatge recurrent que sembla al corrent de tot...

A despart de sas particularitats plan marcadas, Mundaun se debana de biais pro classic, coma un jòc d’exploracion a la primièra persona, un walking simulator que s’endeven plan, o sabèm, amb lo genre de l’orror. Per avançar cap a la cima del Mundaun e a la resolucion de l’enquèsta sus la desaparicion subrenaturala del papet, lo jòc nos demandarà de nos passejar, de recampar d’objèctes, de parlar als rares personatges, de nos batre amb qualques creaturas missantas. Los combats son pas una capitada, d’enigmas m’emplonsèron dins una mar de perplexitat e los desplaçaments del paure Curdin son plan pataruts, mas Mundaun se fa sens desplaser, a condicion d’èsser un bricon curiós·a pel genre e son tractament « a la soïssa ». Pel primièr jòc d’una persona quasi sola, Michel Ziegler, Mundaun capita al mens d’èsser original, e es ja pas mal.

Sus aquò vos daissi, vòli ensajar de trimar sus un jòc a la greda blanca que prendriá per fons la mitologia pirenenca. S’apelariá Pic del Miègjorn de Bigòrra.

Mundaun

Data de sortida

16 de març de 2021

Supòrt(s)

PC / Playstation 4 / Switch / Xbox One

Genre

Subrevida / Copacap / Orror

Desvolopaire / Editor

Hidden Fields / MWM Interactive

  • Rendut Visual
  • Scenari
  • Jogabilitat
  • Banda son
  • Durada de vida

%

Taus de Contentament Gahussenc

Lo Sentit del Gahús

Jòc amb de defauts vesedors e qualques feblesas dins la realizacion, mas una originalitat assolidada dins son prepaus, la lenga de son prepaus e lo fons cultural valorizat. Una curiositat.

Tòca-Maneta 99 – Carrièra Josaiga

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Se, coma ieu, los fons marins vos ofegan, se, coma ieu, sètz pas tranquille-a-s a la perspectiva de crosar çò qu’i demòra, se, coma ieu, la simpla vista d’una espandida d’aiga salada sens tèrra de l’autre costat vos provòca, çaquelà, un pichòt quichament de còr (o mai), passatz camin, que l’episòdi de uèi se farà en apnèa de la debuta a la fin. Mas evidentament avètz lo drech, coma ieu, d’èsser complètament masoquistas, e d’ensajar d’afrontar vòstra ànsia amb lo melhor jòc per aquò far : Subnautica.

Alara Subnautica d’ont ven ? Diriái del latin « sub- » que vòl dire « jos » e « nauticus », relatiu a tot çò que se fa dins l’aiga. E pas d’engana aquí, que Subnautica es un jòc ont sètz jos la susfàcia de l’aiga pendent 90% del temps, e non, los 10% del temps que demòran son pas forçadament mai agradius.

Aquò es… èra… L’Aurora. Bona amira visuala doncas.

Cossí se fa ? Tot comença quand l’Aurora, un vaissèl espacial d’Alterra, una multinacionala capitalista classica, s’escracha, per de rasons misteriosas, sus una planèta del nom poetic de 4546B. E se tròba que 4546B (pels intimes) es una planèta complètament recobèrta d’aiga. Enfin, d’aiga e, ara, d’una epava d’Aurora. Serà d’alhors vòstra sola amira « aeriana », qu’es tan enòrma que se veirà de pertot. A partir d’aquí es un pauc la corsa, lo personatge que jogatz deurà botar en plaça las condicions per tornar partir de la planèta, en sabent que comença sonque amb son modul de subrevida. « Subrevida » es lo mèstre-mot de l’aventura e lo genre del jòc : amassar de ressorsas, beure e se noirir, se bastir una basa… dins l’esperit es un quicòm pro classic. Mas çò que Subnautica fa, o fa plan, amb subretot son monde sosmarin coerent. Tot es despartit en « biòmas » a l’entorn de l’Aurora, doncas en zònas de prigondors variadas, que caduna perpausa una fauna e una flòra especificas. E tot es ligat, amb la preséncia de relacions simbioticas, de cadenas alimentàrias, d’explicacions enciclopedicas suls biais de viure de las espècias endemicas, lo perqué e lo cossí son fachas aital e evoluisson aital. Aquò fa que a l’encòp comprenèm pauc a pauc cossí vira aquel monde qu’obeís a de grands principis universals que corron tan sus Tèrra coma sus 4546B, mas que nos en sentissèm totjorn coma l’element estrangièr, « l’accident » qu’es pas aquí dins son mitan e que farià melhor de se’n anar lèu-lèu. Impression enfortida per la preséncia de superpredators, los « Leviatans », bestiassas impressionantas contra las qualas podretz pas grand-causa. A cada còp qu’apareisson vos garantissi una crisi de terror (interiora) que fa cabussar (lol) Subnautica dins lo genre orrific sens cap de problèma. Vaquí doncas a priori s’aimatz pas los fons marins NIMAI las làmias de 120 mètres de long (sens rire) podètz aisidament passar camin.

Lo genre de bèstias estonantas qu’anatz crosar.

Remarcarem avant que partiscatz en udolant qu’una reflexion poncheja : nòstra enveja « umana » de colonizar de mondes exteriors se podriá plan trucar a una realitat tota simpla qu’es que sèm pas fachs per o suportar, agachatz aquel monde tan pròche de nosautres mas que pertant nos tua en qualques minutas e que se ditz l’ocean… Aquela reflexion es servida per qualques nòtas d’un umor ironic e negre, « anglés », susprenent vist l’ambient general, mas aquò li dona d’autant mai de fòrça.

Lo Pichat es mon amic. Quand soi dedins risqui pas res (es faus).

Una autra fòrça bèla de Subnautica es de perpausar una istòria o una sembla-trama scenaristica pel biais de çò que se ditz la « narracion environamentala ». Es vòstra exploracion que vos desvelarà d’elements e d’enjòcs scenaristics. Compréner perqué e cossí l’Aurora es estat abatut serà un pirmièr mistèri de resòlvre, mas a mesura comprendretz que d’autras personas venguèron sus la planèta, seguiretz çò qu’i faguèron, ensajaretz de tornar trobar d’autres companhs de mala fortuna, d’autres subrevivents de l’escrachament, en recampant d’informacions, en escotant de messatges ràdio, en trobant de PDA (un biais de quasernet numeric) en analisant l’environament…

Basa de missant de James Bond, Sweet Basa de missant de James Bond.

Subnautica recompensa primièr l’exploracion e la recèrca, e es d’alhors impossible de se tirar d’aquí sens al mens ensajar de comprene cossí vira aquel monde. Urosament avèm per nos ajudar la tecnologia, que permet de se fargar d’otisses, de bastiments (i a mejan de se far una vertadièra basa sosmarina de missant de James Bond) o de veïculs, que permetràn de davalar totjorn mai jos l’aiga, descobrir de causas novèlas, entre meravilhaments espectacloses e terrors sornas. Del meravilhament (o de la terror) naisserà l’aprendissatge, de l’aprendissatge naisserà la coneissença, de la coneissença naisserà la sciéncia, de la sciéncia naisserà UNA GRÒSSA FUSADA PER FOTRE LO CAMP D’AQUÍ I A QUICÒM D’ENÒRME QUE VEN DE PASSAR A COSTAT DE MON SUBMERGIBLE AAAAA. O per resumir : un sistèma de progression fin, logic e senat.

Per aquò Subnautica es un pauc un anti No Man’s Sky, jòc que n’aviái ja parlat. Aquí ont No Man’s Sky causís de perpausar un univèrs entièr creat de biais aleatòri, mas en seguir de règlas que correspondon mai o mens a çò que coneissèm de nòstre Univèrs, e qu’abotisson totjorn un pauc a la meteissa causa, Subnautica s’amassa sus un espaci pichon mas ric e variat, tot creat de las mans dels desvolopaires. Aquí ont, del còp, No Man’s Sky èra pas en capacitat d’avançar una istòria que tenga la rota, Subnautica n’a una, pausada coma una napa d’escuma a la susfàcia de sas aigas. E, coma tot es ligat, la progression de No Man’s Sky èra tanben aleatòria, quand dins Subnautica es ritmada. Dins un cas avèm una fin, dins l’autre una quista. Aquò es pas una critica, sonque una remarca, avèm dos jòcs de mecanica similaras mas que s’adreiçaràn a de publics desparièrs, segon s’aimatz vos amusar sens tòca amb la caissa plena de joguets o se, çaquelà, vos cal de guidas per saber un pauc ont anar. De vòstra responsa podretz tirar una causida demest aquestes dos jòcs.

Sus aquò vos daissi que me cal blblblblblblbl

Tòca-Maneta 90 – Mal Estadís

Resident-Evil-7-1

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Es que i a una seria de vidèojòcs mai emblematica del genre orror e subrevida que Resident Evil ? E mai a los que i an pas jamai jogat, la sola evocacion d’aquel nom deu rapelar, s’an conegut las annadas 90 sus de bancs d’escòla/collègi/licèu/fac, de visuals gore, d’afichas morbidas, de jaquetas sagnosas. A tòrt benlèu un pauc, que Resident Evil es, a la debuta del mens, un jòc a atmosfèra, que pren son temps per pausar un ambient, ont la terror nais en partida de la lentor del moviment del personatge e dels angles d’una camèra botada de biais a sovent daissar la sorsa de l’orror en fòra-camp. Coma dins Alone in the Dark, clar davancièr de Resident Evil e precursor del genre subrevida-orror, amb sas creaturas sortidas dels libres de Lovecraft.

Dins Resident Evil la menaça pren la forma de mòrts-vivents, mai o mens umanoïds, eissits de manipulacions biologicas de la multinacionala Umbrella Corporation. Sus aquela basa, cada jòc de la saga Resident Evil ensajarà de contar un bocin d’istòria, e sovent un bocin d’istòria personala que se restacarà a aquel problèma màger de l’invasion de zombis a la George Romero.

Es, supausi, l’estacament que se crèa amb lo personatge, un gusàs (o una gusa, las femnas son plan valorizadas dins la seria) que sap a pro pena manejar las armas mas qu’a lo coratge de se fadar de tropeladas corrompudas per salvar un-a conjunt-a, un dròlle, ensajar de melhorar la situacion catastrofica que patís Raccoon City, que faguèt lo succès dels jòcs tre la debuta, tantplan coma las mecanicas de subrevida, ont cada bala compta, ont se cal amagar, passar a la chut-chut, qualques enigmas, e una tièra d’enemics carismatics qu’installan un ambient incomparable.

RESIDENT EVIL 7 biohazard Gold Edition_20190120160224

Aquí una idèa qu’es bona.

Coma – malstrosament, podriam dire – dins cada cas ont lo succès public es present, los Resident Evil foguèron declinats a l’infinit, amb de films d’un interès discutable e amb de jòcs a l’encòp de la seria principala e plan d’a-costats, variables en qualitat. Aital aprèp lo quatren Resident Evil, considerat per maites coma lo melhor de la seria, aguèrem drech a un RE5 e RE6 que, se se son plan venduts, foguèron fòrça criticats. Lo costat subrevida i desapareissiá per d’espectacle a la tutú-panpan contra de bandaladas innombrablas de zòmbis e un scenari mai pròche de la seria Z que de l’intime, luènh doncas de l’ADN de la seria.

Capcom, l’entrepresa que pòrta Resident Evil tre la debuta, a degut se rendre compte qu’èra a se fòraviar e que lo monde aimavan melhor las formulas dels primièrs, es segurament per aquò qu’en aquesta debuta de 2019 sortisson un remake de Resident Evil 2, paregut originalament en 1998. Mas coma ieu fau jamai las causas quand cal, vos vau pas parlar d’aquel mas de Resident Evil 7, sostitolat Biohazard, siá lo nom original de la seria, signe evident d’un tornar a la formula primièra d’orror mesclada de subrevida.

E efectivament, Resident Evil 7 es trucant primièr per son refús aparent de l’espectacle, al còr dels episòdis precedents. Empacha pas que siá polit, a la nautor de çò que se fa tecnicament al moment de la sortida (2017), amb notadament d’efièchs d’ombra-lum de bona factura.

RESIDENT EVIL 7 biohazard Gold Edition_20190125225811

AAAAAAAAAAA !!!

Primièr jòc de la saga a se far en vista subjectiva, i seguissèm un tipe sonat Ethan Winters (novèl personatge dins la saga tanben) que, sens novèlas de sa femna Mia dempuèi 3, ans se’n va dins lo baió de Loisiana per la retrobar. En vos desflorant sonque la debuta de l’aventura, vos pòdi dire que la tròba, dins un ostal abandonat, mas es « cambiada ». Aprèp aquel encontre se tòrna trobar dins la proprietat de la familha Baker, compausada de rednecks canibals, calucs e violents, amb lo paire amator d’espleches pesucs, la maire colleccionairitz d’insèctes, lo filh engenhós mas mortal engenhaire, la mameta que passa son temps a vos espiar sens res dire e la filha, qu’ensajarà coma pòt de vos ajudar a sortir d’aquí. Sens comptar la preséncia d’una estranha drolleta… E es a pauc près tot coma galariá de personatges (a despart de qualques mostres que pòblan la cava, mas finalament mens esglasiants que los umans que vivon al dessús) e sufís remirablament a installar l’ambient pegós e malsan que fa la sal d’un bon jòc/film d’orror. Dins aquel i a mai de Cannibal Holocaust e de The Devil’s Reject que de Romero, amb tanben de referéncias vengudas d’un pauc pertot, dels films d’orror intimistas d’aquelas darrièras annadas fins a la found footage coma Blair Witch.

RESIDENT EVIL 7 biohazard Gold Edition_20190125230738

AAAAAAAAAAAAAA LA VIÈLHA (sic) !!!

Gaireben tot lo jòc (la part la mai interessanta en tot cas) se passa sonque dins aquel ostal, ont cal explorar, furgar per trobar d’armas, de balas, de claus, resòlver d’enigmas per dobrir de novèlas peças, escapar sens relambi als qualques Baker que vos cèrcan la maçuga a la man e se pòt dire qu’en tèrmi d’ambient, de pression e d’estrès es capitat. Mai que mai s’avètz la possibilitat d’i jogar en VR, çò que dona un costat encara mai impressionant a l’atmosfèra de l’ostal dels Baker, mas que vos desconselhi evidentament s’avètz de problèmas de còr o se sètz d’una natura un pauc fragila…

Pasmens çò que foguèt remarcat es la dificultat per aquel jòc de se restacar al tren de la saga Resident Evil. Es fach a la rasbalha devèrs la fin, mas se sentís que lo jòc foguèt desvolopat de biais independent, fins a un cèrte punt, e fonciona plan tot sol d’un costat, mas pòt èsser un pauc frustrant e estonant per un afogat de la seria.

En tot cas totes los ingredients d’un jòc interessant e d’un bon jòc d’orror i son, amb çò que cal de mesa en scèna, d’interactivitat, de montada en tension, de ritme, de narracion… qué demandar de mai ?

Sus aquò vos daissi, es l’ora de la sopa en çò dels Baker. Pensi que lo menú del jorn es… de budèls frescs. Coma ièr. E ièr passat…

RESIDENT EVIL 7 biohazard Gold Edition_20190125231421Evaluacion RE7

Tòca-Maneta 88 – Pichonas Cachavièlhas

Little-Nightmares-banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Es que vos sovenètz de vòstra enfància ? Pas los bons sovenirs de vacanças a la platja vòli dire, puslèu las causas negativas qu’òm a tendéncia – una tendéncia naturala, un biais de reflèxe de subrevida – a escafar de sa memòria. Las debutas de nuèch, vos sovenètz ? Cossí vos endormissiatz ? Plan ? O al contrari èra tot un afar e la sornièra que vos environava a mesura portava amb ela son fais de negras fantasiás, tot drech vengudas d’un esperit rebutant sas termièras e d’una imaginacion dessenada en formacion. De qué èra, per vos, la causa que vos fasiá vos acoconar, tremolant-a, jos un espessor de coeta que nos semblava una intraucabla e mofleta murralha ? Un mostre pelut, grands uèlhs, cròcs afialats coma un dalh ? O una forma umana, giganta, braces longs-longs que podián passar de l’autre costat del lièch en un res de temps, per vos tòrcer lo còl o vos gratilhar a ne crebar ? O encara aquela autra forma, immobila, una masca (dins totes los sens), gaireben inexpressiva a despart d’aquel risolet de biais, ficat al canton dels pòts, que vos espiava vos endormir sens bolegar, çò que, conscient-a qu’èretz de sa preséncia esglasianta, tardava forçadament a venir. Dins aquela zòna fosca, entre dos lums, dos jorns e dos mondes, èretz sol-a, los parents – d’adultes ! – èran d’un conòrt passadís e d’una incompreension motuda. Vesián res, sentián res, e un còp que se’n èran entornats, l’esperit solaçat e segur de vos aver rassegurat-da d’un mialós fial de votz, confles de la certesa absoluda que l’armari del canton de la cambra es sonque un mòble inanimat e pas un portal cap a de dimensions infernalas e desconegudas, aquel se tornava dobrir e la cambra brusissiá en silenci de miliassas d’alas agudas, d’àrpias ponchudas e de patas peludas que vos freulavan – pas mai – fins a l’udolament venent, lo darrièr benlèu. Non, dins tot aquel sorne rambalh aviatz un sol amic : un lum feble e trantalhant, caud, doç mas freule. Una espasa intocabla qu’aparava l’airal e rebutava las menaças als cantons los mai escurs de la peça. Una velhòla.

Ara imaginatz qu’un estúdio, de suedés qu’an aparentament agut de problèmas grèus a s’endormir quand èran mainatges, faga un jòc de tot aquò ? Aquí Little Nightmares, un jòc de plataforma dins lo qual una drolleta encapuchonada de jaune se deu escapar d’un biais de baumassa flotanta, claufida de mostres umanoïds. Perqué s’escapar ? Per la bona rason que i èra detenguda, amb d’autres, per servir, aprèp transformacion, de repais…

Little Nightmares_20190113162159

Los « Nòmes », pichons èssers encapuchonats, son un pauc vòstres sols amics…

Las mecanicas de Little Nightmares son pas nòvas : es un jòc de plataforma pro classic, amb d’interaccion limitadas, amai es un pauc cortet. Non, val mai que mai per son ambient, malsan al possible, e que jòga plan a desvelhar nòstras crentas de dròlles d’un còp èra per las nos presentar coma una menaça reala. L’escuritat es una enemiga, nòstre lampa electrica una aligada segura, per pas tombar dins las mans d’aquel parelh de cosinièrs embofits, d’aquel mossur capelut e encrocat als braces longs que trainan pertot, o d’aquela dòna, mascada, que sembla senhorejar la plaça amb sos poders inimaginables. Sens comptar los autres, que vesèm passar, aqueles que se venon afartar de carn jova e fresca, aquela massa pallinèla, ensucada e pançarruda que se traina dins l’estranha nau. La sola belugueta que vesèm passar dins los uèlhs d’aquela chorma es quand te veson passar, tu.

Little Nightmares_20181222230347

Un dels missants mai afrós del jòc, sos braces son mai longs qu’aqueles de Stromae.

Visualament, graficament, Little Nightmares es pro original. Plan segur, las colors son coma los adultes que vesèm passar : blasidas e blasadas, passidas e passadas, bavosas. Los efièches d’ombra-lutz son capitats e lo trach fa pensar, segon l’endrech, a de Tim Burton, de Sylvain Chomet (Les Triplettes de Belleville), de Jean-Pierre Jeunet/Marc Caro (La Cité des Enfants Perdus).

Little Nightmares_20181223011900

« Charcutièr Masèl e fraire », una referéncia. Pas irreprochables del punt de vista de l’igièna, aquò dich.

Seis, la nòstra dròlla eroïna, a pas de poder especial. Sol son sangfreg, son intelligéncia, e qualques concessions la faràn s’escapar. E un còp lo jòc acabat, çò que, o rapèli, arriba un pauc lèu, un còp la pression del percaç permanent retombada, començam de soscar a çò que lo jòc nos a volgut dire. Res benlèu… Pasmens, aquela filha que vòl escapar a d’adultes que manjan d’enfants, d’adultes òrres de cara e laids de ment, aquò a benlèu una simbolica mai o mens amagada… E aquela dòna, que trèva la tutassa e sembla viure dins un passat desaparegut, dins una relacion d’amor-asirança amb los enfants, que pòrta una careta e fugís los miralhs coma tot çò que li rebatriá son imatge… de qué vòl dire ? Little Nightmares respon pas a tot, çò que, dins son cas, seriá un pauc domatge de tot biais, aital nos daissa lo meteis gost qu’una cachavièlha al matin, aquel sentit barrejat qu’èra real sens èsser la realitat, que ne sèm sortits mas que ne demorarà quicòm pendent las qualques primièras oras de la jornada.

Sus aquò vos daissi qu’es ora d’anar dormir. Non, evidentament daissi pas mai la velhòla, soi pas mai un drollet. Encara que, aquesta nuèch, benlèu, la podriái alucar, se podriá que foguèsse indicat…

Little Nightmares_20190105233231Evaluacion Little Nightmares

Tòca-Maneta 86 – Sisas de Paur

layer of fears banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Sufís de pas grand causa per inspirar la paur. Un ostalàs e un escrivan fòl pel film Shining, un ostalàs e una familha fòla per la seria The Haunting of Hill House que vos recomandi se jamai, e, coma sèm aquí pas que per parlar de vidèojòcs, un ostalàs e un pintre fòl per Layers of Fear.

Farà un pauc « topic » de dire aquò, mas res a la debuta nos indica que se va mal passar. Lo pintre (pas de nom, demerdatz-vos è) tòrna dins çò que sembla èsser son ostal, luòc de la totalitat del jòc, e que sembla mai que mai èsser mieg-abandonat, per una rason que. À. Bon.

Se ne disi mai, vos desflori aquel jòc e son contengut, doncas me vesi dins l’obligacion d’arrestar aquela cronica aquí ont sèm. E sus aquò vos daissi, qu’ai d’autras telas a mascarar.

Non, desconi, vos vau tot divulgalhar coma diriá un quebequés occitanofòne, perque es aital.

Layers of Fear_20181218194835

Un tablèu ? Dos tablèus ? Aquò trebola…

Lo moment « normal » de començança durarà gaire, a pro pena lo temps de se familiarizar amb las comandas d’un jòc en vista a la primièra persona, ont podèm sonque avançar e obrir de tiradors e de pòrtas, mas amb lo moviment de tirar-butar, manièra d’afortir l’immersion. Pas d’armas e res de mai, AQUÒ SERIÁ PLAN DOMATGE QU’AGUÈSSEM BESONH DE NOS DEFENDRE D’UNA MENAÇA QUALA QUE SIÁ. Mas contra la folia o las trèvas, e mai las trèvas de la folia, una arma seriá d’una ajuda ridicula. Mas non ai res dich.

Pauc a pauc, del res que sabèm a la debuta arribarem al « compreni pas tot-tot mas soi un pauc mai avançat dins lo daquòs », en furgant dins los tiradors a la recèrca de documents, en furgant dins son cap a la recèrca de sovenirs, en furgant dins las peças de l’ostal a la recèrca d’indicis, en furgant dins las malas A LA RECÈRCA D’UNA PUTAN DE WINCHESTER. Of. Bon.

Es que nòstre pintre es pas juste torturat, gausam lo mot : es psicotic. Urosament pel personatge que aital se sentirà pas isolat, e plan malurosament per nòstra sentat mentala de jogaires equilibrats, es pas lo sol dins aquel cas, e pas lo sol DINS AQUELA PUTA D’OSTAL.

Layers of Fear_20181218233755

N’i a que lor òbra-mèstra es un potonors que ritz, mas aquí non.

Comprenèm lèu que de causas estranhas e d’eveniments al cimalh de la menebritud viran a l’entorn del nòstre pintre. Qu’es arribat a sa femna, que semblava patir de grèus problèmas psicologics ? E… sa filha ? Tot lo long del jòc caldrà descobrir las peças de l’ostal per respondre a las questions que mancam pas de nos pausar. Al flor e a mesura, lo pintre avançarà el dins la realizacion d’un tablèu, una òbra mèstra, son òbra mèstra, causa benlèu de la folia o solucion a aquela situacion infernala ? Aquí son los layers of fear, las sisas de la paur, las espessors de la folia, e caduna aponduda al tablèu farà cabussar lo pintre dins un novèl capítol de l’istòria e un novèl capítol del Grand Libre de la Ment Dessenada.

Podriam nos arrestar aquí foguèsse pas la realizacion d’aquel jòc e sa capitada a installar un ambient coma cal. Lo jòc se debana doncas en un temps malsegur (annadas 30 ? 40 ? 50 ? ) dins un ostal post-victorian que desagradariá pas a Lovecraft, e un ostal de pintre mai que mai, clafit de tablèus e de reproduccions, de retraches que semblan vos seguir de l’uèlh quand passatz QUAND O FAN PAS PER DE BON. Rembrandt, Bosch, los aujols olandeses o encara Caravage : los imatges e las colors, la decoracion picturala de l’ostal nos tòrna portar sovent a aquela epòca de la pintura que produiguèt de causas que pareisson un briconèl estranhas e irrealistas a nòstres uèlhs de uei.

Layers of Fear_20181218230112

La mena de corredors ont avètz pas enveja d’anar

E aquel ostal, palais mental que muda sens parar, amb un nombre incalculable de peças, de nautors aerianas e de sosterraments infernals ! Es simple : sètz dins una peça, obrissètz una pòrta, avançatz dins la novèla peça, volètz tornar en arrièr, tornatz dobrir la meteissa pòrta… e es una autra peça, completament diferenta ! Sètz dins un corredor que s’acaba pas e d’un còp las lampas s’atudan, en vos daissant dins lo negre, un buf rauc que freula vòstre copet. O alara son las parets que començan, subran, de s’estrechir. O alara es una monaca que s’avança, braces tenduts, cap a vos. O alara es aquel fautuèlh que balança sens degun dessús nimai pet de vent, e que, cada còp que vos viratz cap a el, s’es raprochat un pauc mai de vos… Afrós, vos disi, afrós. Sens comptar las jump scares, aquelas sautadas sobdanas dins vòstre camp de vision d’un element completament inesperat e que, dins Layers of Fear, vos espèran justament e potencialament a cada canton de corredor, darrièr cada pòrta, o dins d’endreches mai estonants encara.

Sens arma e sens pression de la mòrt dins lo jòc, òm podriá pensar que la paur auriá de mal de s’installar. Nani mossur, es al contrari afortida pel sentiment de son impoténcia, l’impression de pas comprene çò que nos arriba, las percepcions e las perspectivas falsadas e, subretot, per de tresaurs de mesa en scèna que jògan suls lums, sus los sons, la musica, per nos far abraçar pauc a pauc la folia del pintre…

Sus aquò vos daissi, que me cal anar cambiar : las sisas de paur m’an marcadas al pus fons de mon èsser… e de mon eslip.

Layers of Fear_20181219205447

evaluacion layers of fear