Tòca-Maneta 88 – Pichonas Cachavièlhas

Little-Nightmares-banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Es que vos sovenètz de vòstra enfància ? Pas los bons sovenirs de vacanças a la platja vòli dire, puslèu las causas negativas qu’òm a tendéncia – una tendéncia naturala, un biais de reflèxe de subrevida – a escafar de sa memòria. Las debutas de nuèch, vos sovenètz ? Cossí vos endormissiatz ? Plan ? O al contrari èra tot un afar e la sornièra que vos environava a mesura portava amb ela son fais de negras fantasiás, tot drech vengudas d’un esperit rebutant sas termièras e d’una imaginacion dessenada en formacion. De qué èra, per vos, la causa que vos fasiá vos acoconar, tremolant-a, jos un espessor de coeta que nos semblava una intraucabla e mofleta murralha ? Un mostre pelut, grands uèlhs, cròcs afialats coma un dalh ? O una forma umana, giganta, braces longs-longs que podián passar de l’autre costat del lièch en un res de temps, per vos tòrcer lo còl o vos gratilhar a ne crebar ? O encara aquela autra forma, immobila, una masca (dins totes los sens), gaireben inexpressiva a despart d’aquel risolet de biais, ficat al canton dels pòts, que vos espiava vos endormir sens bolegar, çò que, conscient-a qu’èretz de sa preséncia esglasianta, tardava forçadament a venir. Dins aquela zòna fosca, entre dos lums, dos jorns e dos mondes, èretz sol-a, los parents – d’adultes ! – èran d’un conòrt passadís e d’una incompreension motuda. Vesián res, sentián res, e un còp que se’n èran entornats, l’esperit solaçat e segur de vos aver rassegurat-da d’un mialós fial de votz, confles de la certesa absoluda que l’armari del canton de la cambra es sonque un mòble inanimat e pas un portal cap a de dimensions infernalas e desconegudas, aquel se tornava dobrir e la cambra brusissiá en silenci de miliassas d’alas agudas, d’àrpias ponchudas e de patas peludas que vos freulavan – pas mai – fins a l’udolament venent, lo darrièr benlèu. Non, dins tot aquel sorne rambalh aviatz un sol amic : un lum feble e trantalhant, caud, doç mas freule. Una espasa intocabla qu’aparava l’airal e rebutava las menaças als cantons los mai escurs de la peça. Una velhòla.

Ara imaginatz qu’un estúdio, de suedés qu’an aparentament agut de problèmas grèus a s’endormir quand èran mainatges, faga un jòc de tot aquò ? Aquí Little Nightmares, un jòc de plataforma dins lo qual una drolleta encapuchonada de jaune se deu escapar d’un biais de baumassa flotanta, claufida de mostres umanoïds. Perqué s’escapar ? Per la bona rason que i èra detenguda, amb d’autres, per servir, aprèp transformacion, de repais…

Little Nightmares_20190113162159

Los « Nòmes », pichons èssers encapuchonats, son un pauc vòstres sols amics…

Las mecanicas de Little Nightmares son pas nòvas : es un jòc de plataforma pro classic, amb d’interaccion limitadas, amai es un pauc cortet. Non, val mai que mai per son ambient, malsan al possible, e que jòga plan a desvelhar nòstras crentas de dròlles d’un còp èra per las nos presentar coma una menaça reala. L’escuritat es una enemiga, nòstre lampa electrica una aligada segura, per pas tombar dins las mans d’aquel parelh de cosinièrs embofits, d’aquel mossur capelut e encrocat als braces longs que trainan pertot, o d’aquela dòna, mascada, que sembla senhorejar la plaça amb sos poders inimaginables. Sens comptar los autres, que vesèm passar, aqueles que se venon afartar de carn jova e fresca, aquela massa pallinèla, ensucada e pançarruda que se traina dins l’estranha nau. La sola belugueta que vesèm passar dins los uèlhs d’aquela chorma es quand te veson passar, tu.

Little Nightmares_20181222230347

Un dels missants mai afrós del jòc, sos braces son mai longs qu’aqueles de Stromae.

Visualament, graficament, Little Nightmares es pro original. Plan segur, las colors son coma los adultes que vesèm passar : blasidas e blasadas, passidas e passadas, bavosas. Los efièches d’ombra-lutz son capitats e lo trach fa pensar, segon l’endrech, a de Tim Burton, de Sylvain Chomet (Les Triplettes de Belleville), de Jean-Pierre Jeunet/Marc Caro (La Cité des Enfants Perdus).

Little Nightmares_20181223011900

« Charcutièr Masèl e fraire », una referéncia. Pas irreprochables del punt de vista de l’igièna, aquò dich.

Seis, la nòstra dròlla eroïna, a pas de poder especial. Sol son sangfreg, son intelligéncia, e qualques concessions la faràn s’escapar. E un còp lo jòc acabat, çò que, o rapèli, arriba un pauc lèu, un còp la pression del percaç permanent retombada, començam de soscar a çò que lo jòc nos a volgut dire. Res benlèu… Pasmens, aquela filha que vòl escapar a d’adultes que manjan d’enfants, d’adultes òrres de cara e laids de ment, aquò a benlèu una simbolica mai o mens amagada… E aquela dòna, que trèva la tutassa e sembla viure dins un passat desaparegut, dins una relacion d’amor-asirança amb los enfants, que pòrta una careta e fugís los miralhs coma tot çò que li rebatriá son imatge… de qué vòl dire ? Little Nightmares respon pas a tot, çò que, dins son cas, seriá un pauc domatge de tot biais, aital nos daissa lo meteis gost qu’una cachavièlha al matin, aquel sentit barrejat qu’èra real sens èsser la realitat, que ne sèm sortits mas que ne demorarà quicòm pendent las qualques primièras oras de la jornada.

Sus aquò vos daissi qu’es ora d’anar dormir. Non, evidentament daissi pas mai la velhòla, soi pas mai un drollet. Encara que, aquesta nuèch, benlèu, la podriái alucar, se podriá que foguèsse indicat…

Little Nightmares_20190105233231Evaluacion Little Nightmares