Tòca-Maneta 128 – Lo Pont dels Esperits

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Un autre jòc, un autra eroïna. Auretz remarcat coma ieu qu’encadenam un pauc las cronicas sus las sortidas que bòtan en scèna de femnas. Coma pensi pas que siá volontari de ma part, emai aguèsse pas res contra lo fait d’incarnar una femna e al contrari, coma pensi pas que siá una coïncidéncia tanpauc, me disi que benlèu ne sèm a veire ponchejar un biais de feminizacion del mèdia videoludic, que me sembla essenciala e qu’es pas per me desagradar. La mesa al punt feminista essent faita, es ara temps de la vos presentar, aquela novelària, e de dintrar dins lo concrèt de la siá aventura.

Kena. Sa cara expressive revèrta son empatia, indispensabla a sa carga d’esperitaira.

Se sona Kena, e quand disi « novelària » vau insistir bravament dessús, que non solament es una cara jamai vista dins la massa de personatges fictius qu’evoluïsson dins lo mitan, mas en mai es lo primièr jòc, tot primièr, de sos desvolopaires, l’estúdio Ember Lab. Un fait luènh d’èsser anecdotic, coma o anatz veire. Ja perque dire que Ember Lab sortisson lor primièr jòc ditz pas res de lors produccions, e ditz pas notadament qu’existissián ja de per abans (dempuèi 2009 en fait). Boita d’animacion, an liurat de filmòts d’aicí d’alai, d’espòts de reclama per Coca-Cola e d’autras marcas, mas tanben, e es mai notable, un cort metratge disponible gratuitament en linha que mòstra la sorna origina d’un personatge de l’univèrs dels jòcs Zelda, mai que mai del trebolant Majora’s Mask. Lo filme faguèt un brave bruch dins lo mitan videoludic ; se remarquèt sa qualitat a l’encòp dins los grafismes, lo scenari, la musica o l’animacion generala que fa pensar – es pas un azard – a de Pixar/Disney. Tan val dire que quand s’anoncièt, sus aquela basa solida, Kena: Bridge of Spirits a l’estiu de 2020, la salsa comencèt gentament de préner e de montar, duscas a la sortida oficiala del jòc, un pauc mai d’un an aprèp. Se prometiá una aventura un pauc omenatge a d’ancians jòcs d’aventura (coma los Zelda en 3D, i tornam), dins un monde verdejant e colorat, de combats ritmats, de fasas de copacap pro finas, d’animacions minhardas que non sai amb de bestiòtas polidonetas, una istòria subtila e malenconica, e una musica de tria. E, a l’arribada… es exactament çò qu’avèm, lo luxe de qualques pichòtas suspresas en mai !

Tre la debuta, un antagonista cos es mostrat. Sas paraulas auràn de sens sonque mai tard.

Es estranh d’o dire atal, mas en un periòde ont començam de préner l’acostuma d’èsser regularament decebuts a la sortida d’un jòc que correspond pas a çò qu’èra estat mostrat/vendut, Kena: Bridge of Spirits suspren per son onestetat ; un primièr jòc que sap gardar la mesura e lo cap al fresc es puslèu reconfortant.

Aquí un Ròt. Manhac è ?

Ja visualament : nos esperàvem a un « jòc d’animator » coma se ditz de mai en mai, es a dire d’un jòc que va empruntar sos còdis al cinèma d’animacion per los integrar a una aventura interactiva, aquí i sèm en plen. Las caras redondas dels personatges, lors grands uèlhs lusents, los sorires pas dessenhats qu’a mitat, las ussas froncidas de còps, las inquietuds que passan dins l’agach, tot es fach per far fondre lo còr del jogaire, tan coma los moviments desordenats e plasents dels Ròts, esperitons negrauds amagats dins lo paisatge, qu’acompanharàn Kena dins son viatge, e clarament manlevats al folclòre japonés e al trabalh que Miyazaki e l’estúdio Ghibli ne faguèt. Mas en mai tot es espectaclós dins los decòrs : de grands bòsques coma jamai vistes, de camps daurats, de bauces, de rius, un vilatge tipic en fusta… Tot es suau, menimosament engimbat. Lo monde de Kena es pas immens, e lo jòc es pro cort, vos cal doncas pas esperar a milanta paisatges diferents, mas çò que i a sufís a compréner lo suènh portat per Ember Lab a la coeréncia geomorfologica d’aquel país imaginari. Ne sorgís un costat « maqueta », una doçor e una fragilitat unicas, coma se tot èra a mand de disparéisser per un gèste tròp brusc o una flamba accidentala.

Los Ròts s’amagaràn de còps dins d’endreits estranhs.

L’istòria, d’una tristor autonala, seguís un pauc aquel camin sul fial del rasador entre manhagariá e negror absoluda. Kena es una passairitz d’armas, ajuda los mòrts en pena a trobar lo repaus. Tot repausa sus una tradicion de masquetas (de fusta totjorn) escalpradas a l’imatge de la persona defuntada e pausada dins un sanctuari ont sa descomposicion, lenta, acompanha son passatge cap a l’autre costat. Mas tot se passa pas totjorn plan, que d’armas torturadas trèvan encara lo monde, es aquí qu’intervenon los Ghostbu… los passaires, lor connexion e lor empatia espirituala. Tota l’istòria de Bridge of Spirits es centrada dins un vilatge, ont se passèt aparentament quicòm d’afrós. Ont son los estatjants ? Qué s’es passat al sanctuari amont ? Pauc a pauc Kena tornarà compausar, esclapon après esclapon, la cara d’un raconte de catastròfa umana, d’una tragèdia que, benlèu, se seriá poguda evitar…

Anatz encontrar qualques personatges. Son pauc, mas plan trabalhats.

Per aquò lo vilatge inicial fonciona un pauc coma un hub, un pòrt central, a partir del qual l’aventura prendrà un nombre limitats de camins avant sa conclusion finala. Començam d’exemple pels grands bòsques : de dròlles pichons i an perdut lo grand fraire, Taro. Comprenèm lèu que Taro trèva l’endreit, li va caler portar la patz, aquò vòl dire menar un biais d’exorcisme animista (Kena emprunta plan als folclòres e religions del Sud-Èst asiatic, una originalitat) en collectant de remembres de la persona, d’objèctes, en l’ajudant a reglar sos problèmas… en en combatent de mostres, biaisses d’incarnacions de çò que va pas, raices corrompudas, boscassièrs torçuts, marrits arbres de las cambas tòrtas o formas mai animalièras.

Mooooooo (SON MÒRTS, MÒÒÒRTS !!!)

Pauseta aquí, per tal de vos donar una precaucion utila. Se Kena: Bridge of Spirits vos aviá daissat una impression visuala digna d’un dessenh animat grand public, un Pixar familial, amb a la granda limita un nivèl de compreneson pels dròlles e un pels parents (coma dins los remirables Coco o Soul, d’exemple), maneta en man son vimes d’un autre panièr. Sus las fasas de reflexion/exploracion va plan, Kena s’inscriu dins las grandas tradicions del genre (Zelda totjorn), amb çò que cal de novetat, notadament aquí lo fait de poder comandar a son tropelon de Ròts d’accions especificas (levar una pèira o una mascariá, desplaçar de blòcs, tirar de levadors…), mas suls combats… macarèl ! Me pensi pas particularament biaissut en tèrmes de videojòcs, auretz remarcat d’alhors que fau pas sovent lo retrach de causas competitivas – s’aimi pas la competicion es a pauc près aitant per ideologia que per çò que soi una gròssa tenca – mas Kena m’a fach renar mai d’un còp (compréner : « cridar coma un perdut »), a m’anar negar dins lo menut de las opcions e un ocean de dobte, a pas saber se deviái baissar o pas la dificultat. Confèssi : al cap d’un moment o ai fait. E, se sètz aquí per la beutat del títol e l’istòria mai que per susar, vos conselhi de pas pèrdre de temps e d’o far còpsec. Auretz tot léser de tornar lançar una partida mai escalabrosa puèi.

La mena de mostrasses contra los quals anatz bravament susar.

Suspresa donc : en mai d’èsser poetic e colorat Kena es un jòc exigent. Un posicionament puslèu original, ardit quitament vist sa semblança. E personalament es aquí que vesi lo punt de bascula, es lo punt que me faguèt me dire que Kena èra pas sonque una aventura manhagueta, lèu desmembrada, d’un classicisme convengut, aquí mai que tot per poder afichar coma los grafismes viran plan sus las novèlas generacions de consòlas e basta. Es pas sonque una reüssida formala : es una òbra de creacion totala, que se ten, amb d’influéncias tan claras coma sa personalitat pròpia, d’una ambicion mesurada e doncas mestrejada, que daissarà pas forçadament d’imatges espectacloses en ment mas al mens los sovenirs suaus e malenconics d’un ambient unic. Çò que, per una primièra produccion, daissa agurar d’encara mai polidas causas, mai longas tanben esperam !

La quèsta de totes los capèls pels Ròts es amusanta.

Sus aquò vos daissi, que me’n vau – e per un còp es pas una galejada de fin – tornar escotar la musica de Kena: Bridge of Spirits. Compausada e jogada per Theophany, es una de las bendas originalas mai… originalas justament, e una de las melhoras de l’annada. Flabutas e vents, percussions melodicas pas brica agressivas, jòcs de fusta (totjorn e encara) e xilofònes, ossalhas, cliquetas e carrasclets, qualques còrdas e coires mai occidentals, acompanhan a plaser l’aspècte espiritual, magic e secretós. E Theophany buta quitament lo deliri fins a l’utilizacion d’un gamelan, aquel ensemble complèt de percussions indonesianas tradicionalas. Estonant !

Tòca-Maneta 68 – Zelda Breç of the Oai (Episòdi 2)

Breath of the Wild Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Dins los episòdis precedents, nòstre eròi gahusenc, butit per de sornas rasons economicas (fasiá de longa d’apostròfes a sa banquièra, chafrada Elodia, sens qu’òm posquèsse saber s’èra plan la vertat) s’èra trobat, plen de rancòr, de fàstic e de frenesia, a parlar d’un jòc sens i aver jogat. E qual jòc ! Pensatz un pauc : Zelda Breath of the Wild ! Sentiam tota l’espèra del gahús manhac, que se languissiá de pausar sas àrpias peludas sul Buf del Salvatjum. Dins l’espèra d’aquel jorn desirat, lo gahús gahussèt, portat pel trin-tran monotòne dels Tòca-Maneta costumièrs, cronica de fons de jòcs de còps pas brica marrits jol cobèrt d’un bricon d’umor, mas amb totjorn aquela lagrema que ponchejava al canton d’un uèlh clavelat sul lugran longanh. E puèi pas res pus. Lo void. Lo silenci. Lo nonres. L’abséncia de cronica videojòc en occitan. La maneta, venguda fantaumatica, tocava pas mai, aquí ont, ièr, chaspava, picanhava, paupinhava. Mas qué s’es passat tot aquel temps que semblèt una eternitat al monde orfanèls de lor papà gahús, pas lo grop de punk, l’autre ? Cossí, « èra pas tant long qu’aquò » ? Mas a ieu me semblèt una infinitat ! O benlèu es per çò qu’èri perdut dins las nívols d’Hyrule…

Prodiges ZBOTW

Los prodigis, fial conductor de l’istòria, vos permetan de comprene melhor cada raça del jòc.

E òc, per çò que aqueste còp i es, i ai jogat a aqueste darrièr Zelda ! Elodia-ma-banquièra me consentiguèt un prèst ridicul que los interesses sufirián per fargar un open world de l’ostal, me soi crompat la Switch, me soi crompat Zelda e ai evidentament oblidat l’existéncia del monde exterior mas a un moment ai una bona rason, qu’èri lo sol en capacitat d’eliminar l’afrós Macrondorf, que fasiá pesar sul reialme d’Hyrule sa doctrina post-liberala apocaliptica, sens respècte pels diferents pòples de las contradas, lo sospèchi quitament de qualques delictes de faciès e de qualquas reconduccions a las frontièras Gerudos. Em, perdon, crèsi que me soi emportat.

Sanctuari ZBOTW

Los sanctuaris forman una bona part del contengut de Zelda BOTW…

En mai al moment qu’escrivi aquelas linhas, ai pas acabat lo jòc, en tot cas ai pas vençut lo grand missant, me susprèni a recuolar aquel encontre fatidic que sabi que ganharai, benlèu en causa d’aquò d’alhors. Es que i a tant a far ! Rapèli que quasiment tre la debuta vos es donada la possibilitat de « ganhar » lo jòc, de sautar tota una part de scenario trocejat per arribar directament al combat final. Mas coma es complicat e qu’es evidentament pas aquí qu’es l’interès del jòc, ai fach coma 99,99% dels jogaires : ai percorregut tot lo país d’Hyrule avant de m’enfrentar, cargat coma una muòla jos esteroids, a aquel famós castèl central, teatre de la darrièra e mai importanta batèsta.

Menu ZBOTW

…tant coma la cosina, la quista d’ingredients…

Aprèp i aver jogat, comprèni melhor çò que ne disián los critics a sa sortida, sul fach que ZBOTW èra en capacitat de rebatre las cartas dels jòcs en monde dobèrt (open world), de mai en mai frequents e demandats pel public, mas qu’acaban per totes se semblar. En defòra del suènh menimós aportat a d’environaments variats, logics geograficament e geologicament (per un monde fantastic s’enten), la vastor impressionanta de l’ensemble contrabalançada per un sentiment de proximitat permanent (d’ont que siam vesèm tot, mas d’aquí a i anar es una autra causa), çò que truca, l’escomesa la mai capitada, çò qu’es pas estat jamai vist, es lo refús de la paur del void. M’expliqui : dins la majoritat dels videojòcs dobèrts, amb un univèrs d’explorar mai o mens liurament, lo jogaire es sovent enfrentat a d’ « emplenatge », de pichonas causas esparpalhadas per reténer son atencion, li far passar de temps, e aquel emplenatge es de còps tant regular e sistematic qu’acaba per donar un costat artificial al jòc e a son univèrs. Dins Zelda, non. De còps, l’environament es void, pas de quèstas, pas d’objèctes, pas de punt d’interès en defòra de l’environament meteis. De contemplacion blosa. D’exploracion sens tòca. En dos mots : lo fremiment de l’aventura. Lo vertadièr. E en permanéncia. E en mai d’aquò i a un refús de l’espectacular qu’es plan dins l’aire del temps. I a pas de scenario tarabiscotat, sèm pas negats jos l’ombra de las nautas montanhas que se pòt anar vertadièrament pertot, i a pas de suspresa en defòra del pichon sarrament de còr a la descobèrta, passat un recobde de caminòl, d’un paisatge miraudiós sus un calabrun de mar, d’un vilatjon tipic a escala umana, d’un bòsc plan bòsc, amb sa feràmia e sos campairòls de culhir, d’un tropèl de cavals que paisson sus la pradariá verdejanta, de las roinas d’un temple oblidat, ara ganhat per la vegetacion que pertot senhoreja… Tant d’imatges que marcan lo jogaire e se pòdon pas qu’imperfiechament descriure a aquel qu’o a pas viscut.

Un monde feng-shui, bastit amb rigor, umilitat e una benvolença totala.

Enciclopedia ZBOTW

…o encara plan d’a costats, coma aquí lo fach d’enriquesir l’enciclopedia del jòc.

Novator per sa proposicion d’un monde « natural » que defugís los artificis, Breath Of The Wild l’es tanben en tant que Zelda. Los amators de la seria son acostumats a una arquitectura tipica de cada jòc Zelda : un encadenament progressiu de zònas d’exploracion mai o mens dobèrtas e de « donjons » clafits d’enigmas amb un « boss » a la fin, un equipament de recuperar per poder avançar un pauc mai, e aital fins a la fin e lo « boss » final. Tot es sistematicament espetat a la bomba (mas amb feng-shui, coma disiái) dins BOTW : avètz tot l’equipament que n’auretz besonh a la fin del didacticial, podètz anar pertot tre la debuta, sens cap constrencha, e i a pas mai de donjons. Son remplaçats per un centenat de sanctuaris, ont cal far parièr foncionar las cervèlas mas sus un temps mai redusit, e 4, pas mai, « creaturas divinas » ligadas a la quèsta principala. Es susprenent, a la debuta, per un afogat istoric de Zelda, mas coma tot es menat amb fòrça doçor, la temptacion de cabussar lo cap primièr dins aquel país de sòmis se farà inevitablament mai fòrta.

Question que pòdi pas m’empachar de me pausar aprèp de centenats d’ora a percórrer ZBOTW : aprèp aquò, de qu’es l’avenidor de la seria Zelda ? Qué pòdon far de mai ? Es qu’es possible solament d’anar mai luènh ? E seretz d’acòrdi amb ieu per dire que quora òm se pausa de talas questions, es puslèu bon signe pel jòc qu’avèm entre las mans !

Sus aquò vos daissi, coma ai dich me cal partir n’acabar per de bon amb aquel malaprés de Ganondorf e… o alara tòrni sus la platja, qu’èri pas anat fins a aquela illa… o al vilatge de Cocoricò, me sembla que soi pas dintrat dins aquela bauma que se vesiá d’en naut… mas es que soi plan segur d’èsser anat al pus fons del bòsc a costat del flume… e aquel tèrme, i ai pas pojat ?…

Zelda Breath of the Wild Evaluacion ZBOTW

Tòca-Maneta 60 – Zelda Breç of the Oai

Breath of the Wild Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Amics legeires que m’escotatz, amics escotaires que me legissètz, vos desvèli uèi un pauc de las colissas del vòstre Tòca-Maneta mai aimat, es a dire lo meu, totes los autres vos conselhi de tornar comptar vòstres dets après lor aver tocat la maneta, sabèm jamai. Ieu, vos rendi tot. E vos disi tot. Es per aquò que pòdi afirmir que dempuèi 60 numèros, jamai, ò non jamai, parlèri d’un jòc al qual aviái pas jogat, sul qual m’èri pas tocat la maneta, cercatz pas i a pas res de calhòl dins aquesta paraula. Desirós de vos porgir a cada còp de sentits reals e personals e pas de rechucadas refregidas dels ressons de la rèira-prensa vidèoludica, jogavi, puèi ne parlavi.

Pasmens, per un còp, de rasons que la decéncia me buta a tàiser mas que concernisson ma banquièra – adiu Elodia se m’escotas – parlarai d’un jòc sens i aver, ieu, jogat, mas sonque per çò qu’es en plen dins l’actualitat – e quala actualitat – e seriá estat fin finala una manca absoluda de professionalisme que de pas vos en far profiechar tant es a marcar d’una pèira blanca. En mema temps, en parlar d’un ben cultural sens l’aver praticat, ai enfin l’impression de dintrar dins l’esfèra privada de la granda critica aparisenquida e contenta d’ela. Aquò ajudarà pas ma banquièra – adiu Elodia se m’escotas encara – mas per l’estima de se es pas marrit.

Switch

La Switch en mòde « transpòrt », amb sas manetas sul costat.

Zelda Breath of The Wild, puèi qu’es d’aquò que se parla, acompanhèt la sortida de la nòva consòla de Nintendo, sonada Switch, que podriam revirar per « L’escambiadissa ». Sortiguèt tanben sus la consòla precedenta, la WiiU mas s’i mostrèt finalament plan mens interessant. Per çò que aquel jòc e aquela consòla venon sens contèsta de tornar butar un pauc mai luènh las termièras del vidèojòc. La Switch per vos situir es lo primièr ensag, en passa d’èsser capitat, de l’aligança totala entre dos biais de jogar plan destriats qu’existissián fins aquí : lo costat salon e lo costat portable. Una GameBoy es pas una PlayStation e una Vita es pas una Wii. Servit per una tecnologia que permet aquò, mas tanben una societat qu’es prèsta a z’aculhir, la Switch se pòt jogar brancada sus la tele, o pertot en passejada, al fons de son lièch, dins lo metrò o als cagadors, amb un sistèma de tauleta sus la quala s’empeuta o se desempeutan de pichòtas manetas.

Tant val dire que quora lo novèl Zelda foguèt anonciat, una de las sèria mai presadas dins lo monde entièr, amb pel primièr còp l’accession a un monde completament dobèrt e gigantàs, que se podiá doncas explorar, al fons de son lièch, dins lo metrò o als cagadors, la « hype »* coma dison los joves, foguèt grandarassa.

Breath of the Wild Paisatge

Efiechs de lum, de fum, vida salvatja : ZBOTW es PO-LIT !

Mas Zelda Breath of The Wild auriá pas agut lo succès qu’a agut e a encara, auriá pas agut tantas criticas positivas, amb d’unas que lo qualificavan de « melhor jòc jamai sortit » se s’èra arrestat a aquò. De fach esposèt a fons lo supòrt sus lo qual sortiguèt, que ja fasiá espetar lo biais tradicional de s’investir dins un ben vidèoludic en fasent espetar de son costat lo biais tradicional de contar una istòria.
Una istòria, quitament dins un jòc vidèo, es una debuta, una fin, e de peripecias entre los dos. Breath of The Wild cambia lo biais un pauc lineari de presentar las causas en prepausant una debuta, segura, solida, que servís coma sovent de didacticial, d’aprendissatge de las mecanicas del jòc e…e una fin, accessibla aquí tre que la debuta èra, se se pòt dire, acabada.

Breath of the Wild Mostre

Coma dins los autres Zelda, encontram de mostres que cal desfar amb de tacticas plan rodadas.

Coma lo jòc vos daissa dins un monde gigantàs ont podetz far un molon de causas e doncas causir l’òrdre dins lo qual las fasètz o pas, podètz far parièr pel temps de « fin » d’un vidèojòc, aquel afrontament epic entre lo eròi linde e lo grand missant qu’èra vengut trebolar l’equilibri de l’univèrs. De segur, se vos volètz encarar lo big boss tre la debuta, n’anatz cagar, e val evidentament melhor s’anar far primièr la man sus de lairons en barrutla e recuperar una panoplia que tenga la rota. Mas es possible. A vosautres doncas de definir se peripecias i aurà, e, s’aquò vira, de quala mena. A vosautres d’escriure çò que se passa entre la debuta e la fin, e a qual moment aquesta intervendrà.

E ben mas de que se passa entre la debuta e la fin ? E ben aquò mos cars amics, los saurem pas uèi ! Vos farai, après aquela amòrsa, una segonda e darrièra cronica sus Breath of the Wild, enfin quora aurai pausat mas manetas dessus, adiu Elodia s’as tengut fins aquí. En esperant, qualquas peripecias tòcamanetescas sus d’autres jòcs, e la fin d’aquela seissantena cronica vendrà quora z’aurai decidat !

*Los pas joves podràn revirar « hype » per « enveja ferotja e consumerista provocada per una campanha de comunicacion esbleugissenta ».

Breath of the Wild New Game

Tòca-Maneta 49 – Oceanporn

oceanhorn-banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Per un còp vos vau pas parlar d’un mas de dos jòcs…o benlèu pas que d’un en fach o encara d’un sistèma de jòc qu’engendra de tierassas de nenons. Òc, anam parlar de còpias de jòcs a succès. De còpias ? Veire, quand la còpia se fretona al plagiat, de qué balha ?

Dempuèi pas mal de temps dins lo videòjòc s’emplega lo sufixe « like », es a dire « coma », « semblant », per definir un jòc qu’emprunta son gameplay, son sistèma de jòc a un aujol en general illustre. Es per aquò que cada an vei passar son desfilat de « GTA-like » es a dire de jòcs en monde dobèrt amb una granda libertat d’accion, sul modèl del famós Grand Theft Auto, o encara de Metroid-like o de Castelvania-like o encara de Metroidvania, en referéncia a aquestes jòcs marcants de las annadas 80-90, jòcs d’accion en desfilament orizontal.

Contràriament a çò que laissariá pensar, un jòc sagelat « Quicòm-like », « Moncuol-like », o que, pòt èstre d’una granda qualitat, de còps passar lo mèstre-etalon, saber existir per se, innovar, e la sufixacion dins aqueste cas ven juste nos rapelar que lo videòjòc es en plen en trin de se bastir sos pròpis referents, tal coma faguèt lo cinèma en son temps.

La mar, version Oceanhorn...

La mar, version Oceanhorn…

Dins lo cas d’Oceanhorn : Monster of Uncharted Seas, pertant, ne sèm pas exactament aquí. Oceanhorn es un Zelda-like, es a dire una aventura epica dins un monde imaginari, amb d’exploracion de domnons, de mostrasses a tuar a l’espasa, d’objèctes especials a trobar dins de còfres per poder perseguir son camin. Mas lo problèma aquí, al mitan d’aquestes principis que son fin finala plan generals, es que Oceanhorn es pas una emanacion de la seria tota dels Zelda, vièlha de mai de 25 ans e clafida de jòcs diferents entre eles amb çaquelà totjorn lo meteis fial roge. Non, Oceanhorn es una còpia-like d’un dels Zelda, un dels mai apreciats dels jogaires e de ieu en particulier, The Wind Waker. L’un dins l’autre aquò tomba plan, que nos donarà l’ocasion de parlar d’aqueste jòc fantastic !

...e version Zelda. M'anatz pas dire, quand mema ?

…e version Zelda. M’anatz pas dire, quand mema ?

Zelda : The Wind Waker conta l’istòria d’un dròlle que un jorn quita son isla a la recèrca d’un membre de sa familha, amb espasa e boclièr. Amb son pichon batèu, s’en anirà d’isla en isla, que lo monde es un arquipèl gigant, rescontrar de monde, recampar d’indicis, trobar d’objèctes per l’ajudar, desfar de mostres e mai de « boss » potents. Oceanhorn es çò-meteis, a la virgueta près. Tòrna prene lo quite design, drollesc e colorat e totas las pichonas causas que fasián la sal de The Wind Waker i a 10 ans e de la seria Zelda dempuèi totjorn : l’inventòri es lo meteis, la progression es la meteissa, los mostres se vençon del meteis biais, la coeréncia intèrna de l’univèrs es la meteissa, e podètz quitament dintrar dins los ostals per petar las topinas. Òc, aquela serà un pauc « private-joke-like » per los qu’an jamai jogat a Zelda mas vaquí, los autres comprendràn còp-sec.

Sens jamai i aportar quala innovacion o idèia nòva que siá, Oceanhorn tòrna tot prene mas…de biais superficial, sens jamai apregondir res nivèl sens, tipicament coma l’escolan que gaita sus son vesin per çò qu’el a pas trabalhat, e escriu parièr mas sens soscar se son de conariás o pas.

Per contra, se pòt pescar dins Oceanhorn, es una origin...non, desconi, ven de Zelda tanben.

Per contra, se pòt pescar dins Oceanhorn, es una origin…non, desconi, ven de Zelda tanben.

De biais estonant, Oceanhorn fonciona pro plan, a malgrat de tot aquò, sens comptar qu’es a la basa un jòc per telefonet, per los que, o suspausi, se sentissián frustrat de pas aver de possibilitat d’aver de Zelda sus aquel supòrt de jòc. De tant qu’èra un jòc telefonet, òc, Oceanhorn èra polit, plan fach, agradiu de jogar, mas es en passant a d’autres supòrts que se vegèron finalament los desfaus e que lo costat plagiari apareguèt a la lutz. Coma que, un jòc plan fach es pas forçadament un bon jòc !

Sus aquò vos daissi, que i a plan un meriti qu’acòrdi a Oceanhorn un còp acabat, es de m’aver donat l’enveja de tornar a Zelda : The Wind Waker. Mars d’Hyrule, arribi !

S'aquò vos interessa, i a un remaster de Zelda The Wind Waker sus WiiU, vos o conselhi !

S’aquò vos interessa, i a un remaster de Zelda The Wind Waker sus WiiU, vos o conselhi !

evaluacion-oceanhorn

evaluacion-wind-waker