Tòca-Maneta 117 – Agen(t), 47

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

47 es pas un nom. 47 es pas lo numèro d’un escur departament. 47 es un còdi. Darrièr aquelas chifras s’amaga (gaire) un tuaire pagat e cappelat. Sol signe distintiu de l’Agent 47 : un còdi-barra tatoat al darrièr de sa clòsca. 47 es contractat per matar, es son trabalh, e d’aquí li ven sa reputacion de melhor « professional » d’aqueste genre al limit de la legalitat, vòli dire al limit mas un còp la barradissa sautada. D’ont ven aquel estranh personatge, freg e sens cap d’empatia ? Es fosc. El meteis sap pas tròp plan, per tant que n’aja quicòm a far. Son istòria personala jai jols tombarèls de sas ciblas, « malastrosament » defuntadas, e de còps de sos contractants. 47 es LO hitman ultime, existís per son mestièr, mestièr que dona son nom (en anglés) a la seria de jòcs que dempuèi mai de 20 ans utilizan l’agent. Un istoric videoludic tan trebolat coma un James Bond d’alhors.

Hitman es plen de topics a cada destinacion, mas ieu m’amusa mai que m’embèstia. « LA POLITIQUE » amb la polissa del Figaro es totjorn un sovenir plasent per ieu.

Tot partís de IO Interactive, un estúdio danés que prepausa en 2000 una primièra aventura de 47, amb qualques basas plan presentas : Hitman serà un jòc d’infiltracion amb un pauc d’accion, de missions/contractes de complir amb mai d’una possibilitat e un personatge controlat qu’es plan biaissut, que sap cambiar de desguisament, dobrir de pòrtas e sortir sas armas quand cal. La popularitat d’Hitman e de l’Agent 47 creis, fins a çò que d’unes considèran (o consideravan a l’epòca) coma lo Grasal pels videojòcs : una adaptacion filmica. Qu’aqueste Grasal se revèle èsser una copeta de carpentièr brecada e emplenada de pissanha es un detalhon que de tot biais nos interèssa gaire uèi.

Un de mos nivèls mai aimats : soi dins un quartièr residencial american, amb tot çò que cal.

Coma dins tota bona istòria d’espions e de tuaires, l’ascencion es arrestada d’un còp d’un sol amb la traïson de Square Enix, dempuèi la debuta editor e proprietari de l’estúdio de concepcion original. En seguida d’un episòdi es vertat un pauc criticat, abandonan l’estúdio danés mai lo sieu cappelat : obligacion pels salariats d’IOI de tornar crompar lor entrepresa.

Hitman es impressionant quand s’agís de mostrar de folas.

Es aquí que las causas venon interessantas e illustran lo pes que pòt aver una question economica sus la creacion (e cossí la creacion se sap sortir de trapèlas financièras). Sens editor e sens gaire de sòus, mas mèstres de lor licéncia e de lor creativitat, IOI devon a tota fòrça ensajar quicòm, capitar d’inventar en plena traversada del desèrt. Hitman es doncas rebootat, reïnicializat en 2016. Cal lo supòrt dels jogaires : Hitman passa doncas al format episodic, per assegurar de revenguts constants que permetràn de contunhar. E aquò càmbia tot.

Avançar dins un nivèl es tanben poder desblocar d’armas e DE RITONS EXPLOSIUS !!!

Tre 2016 las aventuras de 47 se vivon doncas per episòdis. I deu aver una unitat scenaristica e videoludica intèrna a cada episòdi. E a l’encòp que lo jogaire n’aja per son argent. E a l’encòp far qu’aja enveja de perseguir, de crompar l’episòdi seguent. Los limits, los corredors, las linearitats criticadas dins los òpus precedents s’abausonan. Hitman se pensa e se bastís per « destinacions ». Cada destinacion se declina en una gròssa mission principala (que seguís la trama d’una campanha que cor sus totes los jòcs fins a Hitman III, 2021), puèi de pichons contractes a costat, de còps de missions segondàrias, de ciblas fugidissas e una tièra de desenats de desfises, sens comptar tot çò qu’es possible de far juste en se passejant dins lo luòc ont nos trobam paracasudats.

I a quicòm de plan trabalhat dins los decòrs de cada vila, amb d’ensenhas, de logos… que fan realista.

Se cal imaginar un bac de sable de talha pro importanta (un vilatge, un quartièr, un castelàs…), dins lo qual un fum de personas se crosan, interagisson, segon d’escripts reglats al millimètre. Dins aquò 47 es lo grun de sable que vendrà travar la maquina en se servissent de sos engranatges, lo mai satisfasent estent quand la trava se remarca pas… Seriá fals de dire que lo jòc ofrís una libertat totala : ofrís una libertat controlada. Es pas un jòc de ròtle, es un jòc d’infiltracion que manlèva plan de causas als puzzles, als copacaps, e als escape games. La panoplia d’objèctes utilizables es plan larga çaquelà, per los qu’aiman pas la sensacion d’una tròp granda libertat e qu’an de mal de se decidir, Hitman ofrís tanben un sistèma d’intrigas, de guidas de seguir per capitar en doçor un assassinat, de que se familiarizar sens presa de cap amb son novèl environament. Lo plaser, immens, qu’un jòc aital, un jòc que se sap jòc, pòt donar, demòra dins l’aprendissatge de la mestresa de son organisme e de son organizacion, de las rotinas de sos nombroses personatges, de la compreension de las interaccions socialas qu’animan las anmas que vesèm s’agitar coma de formigas dins un diorama. Aurem rarament vist una tant bona restitucion dels rapòrts umans establits en mestièrs, classas socialas, agendas, passatemps… Tot aquò es organic, coma se ditz, e fonciona del diable.

Esperatz-vos a qualques galejadas de l’estile dins los desfises.

Exemple en situacion. Arribi dins un vilatjon d’Itàlia. Ma mission es d’assassinar un ancian scientific poirit e sa collèga, que trabalha per el sus un virus mortal. Totes dos son retrencats dins un ostalàs plan gardat, es evident que me pòdi pas presentar a l’entrada e esperar dintrar. Me vau passejar en vila. Per una conversacion apreni que ma cibla plora la mòrt de sa maire, l’an passat. Espèra la liurason d’un ramelet de flors per una entrepresa especializada. Lèu calculi : prene la plaça del liuraire, o daissar la liurason se far e tuar mon òme de luènh quand serà sol a se reculhir sus la tomba de sa maire. Mas per la fenèstra ausissi aquela femna que crida a son òme que serà en retard per son primièr jorn de trabalh coma cosinièr… dins l’ostalàs. Prene son davantal, empoisonar los plats e zo ! Acabat. Viri lo cap. Un tipe estranh, mantèl gris, clucas e capèl somelha sus un banc. Estonant vist lo grand solelh naut dins lo cèl. Es un detectiva malonèste qu’espèra ma scientifica, una sorna istòria d’extorsion. Una carrièra estrecha e pauc frequentada, l’assucar/l’escanar, escondre lo còs dins la bena d’escobilhas a costat…

Ai causit lo liuraire e las flors… per ara.

Perdut dins mas pensadas me soi avançat fins a la plaja. Darrièr, la glèisa. M’avisi que son campanal es pro naut, e d’amont vesèm plan çò que se passa dins los exteriors de l’ostalàs… Mas me caldriá un fusilh a luneta. Pensar a tornar començar la mission amb aquò. De la plaja una grasilha dona suls toats romans que corron dejós la vilòta. Darrièr, un plombièr, vestit de roge, e son fraire, vestit de verd, s’afanan. Aguèssi un cròc te dobririái aquò coma una boita de ton. Mas me rebali pas qu’una empencha, un palfèr e lo bruch alertarà segurament los vacancièrs d’a costat. Me soi tròp avançat en riba de mar, me vaquí en contrabàs de l’ostalàs. Dins lo bauç, dins la pèira, una pòrta. Dos soldats la gardan. Lanci una pèça per ne menar un dins un bartàs e pau ! Per l’autre, una caneta de sòda lançada en plen morre bastarà. Me vaquí soldat a mon torn, vaquí la pòrta passada. Un laboratòri secrèt que s’espandís jos la vilòta. Lo cap me vira davant lo novèl espaci e lo novèl terren de jòc que ven de se dobrir. Mèfi que las causas i son mai controladas, aquel contramèstre alai sap plan que soi pas vertadièrament un de sos soldats, los coneis totes per lor pichon nom, pensatz. Los autres son tròp ocupats, fan pas atencion. Quitament amb una mitralheta en bandolièra fan pas cas. Es normal. Aguèssi una d’aquestas combinasons complètas qu’an los scientifics del fons de la sala seriái solide de pas me far reconéisser. A condicion de pausar la mitralheta dins un recanton. Seriá pas normal. Un còp mon trabalh fach, mon contracte complit, idealament sens me far veire, sens còs trobat, e sens inocent matat – una escomesa ! – partirai en batèu/veitura/escotèr/bus sus una musica pompièra de victòria e aurai drech a ma cinematica de fin de mission, accent british enclaus.

Hitman a d’autres mòdes de jòc, coma aquí ont pòdi pas bolegar e devi alinhar lo monde de luènh.

E coma aquò sus 6 a 8 missions/destinacions per Hitman I, parièr pel II e pel III, vos passi los elements secrèts a trapar, las intrigas a desblocar, las condicions a realizar. Disi pas aquò sovent mas aquesta trilogia Hitman (podètz començar pel III dirèctament per aver accès al contengut dels dos precedents, lo monde se rend pas encara compte d’a qual punt IOI son estats generoses) m’i esperavi pas, retiu que soi a l’infiltracion (e sustot que soi tròp borrin, doncas nulàs) e a aqueste personatge sens carisme nimai empatia (aviái pas comprés qu’èra mai una aisina qu’un personatge). Pasmens Hitman me sasiguèt, m’arrapèt per tot çò que pensavi pas trobar : sa dinamica multidralhas, sa rejogabilitat, son incitacion a la descobèrta e a la complecion de sos desfises, sas destinacions despaisantas, son umor freg a sosentenduts, e lo sentit de regaudiment absolut que tot aquò procura, un sentit tant precís que l’aviái pas jamai sentit dins un autre jòc.

Cinematicas de fin un pauc staticas, mas que rendon plan l’aspècte « espionatge » del títol.

E se tot çò que vos contèri sus aqueste jòc excepcional sufís pas a vos convéncer, ensajatz. Es una experiéncia videoludica que cal aprivadar en i donant qualques oras… per ne pèrdre de centenats d’autras !

Sus aquò vos daissi, d’aquesta passa soi cap de cosina dins un restaurant japonés e ai un fugu d’aprestar… mal. Exprès.