Tòca-Maneta 96 – Gris Viatge

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

De còps que i a mon trabalh de cronicaire ès videojòcs – enfin foguèssi pagat que seriá un trabalh per de bon, aquí me fau de mal mai qu’autra causa – es un pauc rufe. Me sentissi coma tala pola que s’auriá trobat un cotèl, coma tal esbraçat davant una bóstia esferica dins la quala de tresaurs inimaginables l’espèran mas que son despoder l’empacha de… ailàs !

Es que i a de jòcs que son pas aisits de descriure. S’agís pas de contar çò qu’ai vist, çò qu’ai viscut, de vos dire : « aquí çò qu’es e çò qu’i ai fach, es supèr anatz-i ». Las causas se passan a un autre nivèl. A un nivèl d’alhors ont seriái plan incapable de vos dire coma o fau tradicionalament DE QUE ai vist e fach concrètament. A un nivèl ont ne soi a pausar docetament la maneta sus la taula, me servir un grand veirat d’aiga fresca en bufant e en disent, a mitat per ieu e a mitat a nauta votz, « Bon… Ok », pensada lèu seguida per un « Putanièr, vas far una cronica aquí dessús ? Siás masò. »

E ben òc escotatz, la vaquí la vertat crusa e nuda : soi masò.

Gris es polit (version Eiffel).

Mas vau çaquelà ensajar de vos contar Gris. Gris es un jòc (lo primièr de l’estúdio barcelonés Nomada) e es, me sembla (a comptar d’aquí serai pas pus segur de res, aquesta cronica serà doncas d’una condicionalitat ferotja) lo pichon nom del personatge principal. Gris es una jòuna filha que canta, coma sembla d’o far sovent, pausada dins la man d’una estatua giganta. Mas d’un còp, l’estatua s’afondra la votz de Gris se copa. Incapabla de sortir lo mendre bruch. E en mai d’aquò las colors an desaparegut. Sa quista comença doncas, per tornar colorar son monde e tornar trobar sa votz. Es tot çò qu’ai comprés e, benlèu tot çò qu’es segur de tot lo jòc. Lo demai serà daissat a interpretacion mai o mens liura. Es que Gris es d’aquesta mena de jòcs sens dialòg, sens scenari presentat als uèlhs, que clarifica mai las emocions que lo sens, e ont l’abséncia (aparenta) de sens buta a sentir mai que soscar.

Gris es polit (version verda).

Per aquò lo primièr contacte amb Gris es visual : a l’encòp ric e minimalista, tot i es una espetada de formas e de colors, tot i bolèga, i càmbia, e avèm l’impression d’i véser de dessenhs de Moebius animats en dirècte. Gris, fina e prima, ven d’un còp un carrat massiu e pesant, crosam una ironda redonda que desapareis en una fosca revolumada, una tortuga octogonala, de bestiòtas mai o mens geometricas e mai o mens euclidianas, al dintre d’un entrebrescament de bòscs, de torres, de ponts « Eiffel », de mars pregondas, de baumas, de cèls fantasioses…

Lo segond contacte amb Gris es sonòr : sa benda son es, coma son visual, rica e minimalista, passa sens problèma d’una leugièra napa quand Gris se passeja a una simfonia epica quand se tròba a afrontar sa negror…

Gris es polit (version blava).

Aquí lo tresen contacte, mai tèune, amb çò que sembla un bocin d’istòria : dins un jòc sens enemics, Gris es confrontada a una forma negra, que sembla ligada a ela, que la seguís pertot sens que se’n posca complètament desbarrassar, una negror que pren mai d’una forma e mai d’un camin mas que tornarà trobar de longa sul seu, de camin. Una sola possibilitat per véncer aqueste immaterial negrejant : tornar trobar la votz, lo cant, e tornar pintrar lo monde de sas colors, pacientament, una puèi l’autra. Un jòc sus la depression, Gris ? Per ieu me sembla evident, de tant que sabi qu’es un tèma fòrça frequent d’aquesta passa dins los videojòcs… Mas çò que sembla evident o es benlèu tròp, e aquí Gris daissa un larg marge d’interpretacion…

Mai qu’un tust estetic, Gris es benlèu un tust sinestetic, tant tot, de las formas a las colors en passant per las idèas visualas e, plan segur, nòstras emocions sentidas, s’i entremèscla de biais organic e elegant per formar aquela aquarella malenconica e surrealista que buta a la contemplacion e als sarraments de còr.

Gris es polit (e un pauc destorbant tanben).

Tot lo long (un long pro cortet en fach) de mon experiéncia dins lo jòc, sentissiái, en mai de las emocions provocadas pel jòc, un autre sentit, de « déjà-vu » (de prononciar a l’americana coma dins un clip de R’n’B). Es que tot aquò sembla fòrça a un autre jòc, qu’aguèri plan de mal a ne far una cronica tanben, a tal punt d’alhors que ne faguèri pas de cronica, un jòc parièrament reïnvencion dels jòcs de plataformas, un jòc parièrament sens escrich/dialòg/scenari vesedor, parièrament cortet, parièrament sinestetic (formas + colors + musica), que manejava parièrament los moments de solesa malenconica e de gigantisme epic, que daissava parièrament plaça a un marge d’interpretacion : Journey. Valent a dire LO jòc independent d’aquestas darrièras annadas, que tornèt definir las règlas dels jòcs vidèos independents, lo biais de jòc « joker » que podes sortir en serada quand qualqu’un te demanda se lo videojòc es un art, e que ieu personalament trobèri un pauc cagant, mas es conegut que soi pas qu’un ruste insensible. M’empacharai pas de notar quand mema que i a un biais de convergéncia entre totes aqueles jòcs que tractan lor subjècte de biais similar, a la recèrca del perfièch equilibri que buta a l’emocion, coma l’avenament d’una novèla escòla…

Enfin, sus aquò vos daissi, que devi anar gardar la drolleta d’un amic que n’es, ela tanben, a l’atge ont se jòga amb las formas e las colors, deu far entrar lo redond dins lo redond e lo carrat dins lo carrat e que s’a lo malur de s’enganar en ensajant lo carrat dins lo redond aquò li provòca tanben una emocion, fòrta, pregonda e indepassabla : la frustracion.

Laisser un commentaire