Tòca-Maneta 98 – Nièra Automata

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

De qu’es que nos fa umans ? Nòstra aparéncia generala ? Nòstre anar ? Nòstra capacitat a pensar, parlar, sasir d’objèctes ? Nòstras emocions, nòstres sentiments ? O benlèu quicòm de mai fosc, tèune, transversal ?

Es clar qu’aquela question pòrta tot lo jòc NieR : Automata, del japonés Yoko Taro e desvolopat per Platinum Games.

Sus una Tèrra roïnada per una guèrra violenta entre los umans e d’envasidors extraterrèstres, d’androïdes creats pels primièrs ensajan de netejar çò que demòra dels segonds, es a dire de robòts, de maquinas, mai o mens conscientas. NieR : Automata mòstra doncas una guèrra per procuracion entre doas faccions de creaturas mecanicas intelligentas, que los darrièrs umans foguèron obligats de s’enfugir sus la Luna, e los extraterrèstres s’amaguèron jos la tèrra dempuèi talament de temps que degun se soven pas pus de que semblavan…

O comprenètz amb aquelas qualques linhas, los androïdes se pausan, de basa, la question del sens de çò que fan, al moment que lor creator es invisible, amont naut, e que lors contactes son indirèctes, lo mai sovent per l’intermediari de bendas enregistradas, messatges militaristas per donar de vam a d’umans sintetics, totjorn acompanhats d’un « Glory to Mankind ! » (« Glòria a l’Umanitat ») qu’evòca la comunicacion de regimes pauc democratics…

2B, e 9S (d’esquina) dins lor anar obeïssent…

Dins aquel ambient d’aprèp la bomba, la fin del monde e la disparicion de gaireben tota vida (demòran çaquelà de grandas bèstias, de singlars e d’elans, per trevar de ciutats avalidas), seguissèm 2B, androïda d’aparéncia femenina, puèi 9S, mai nèci e adolescent, dins de combats frenetics contra la menaça maquinesca. Totas aquelas batèstas energicas ritman una curiosa istòria, que se debana jos nòstres uèlhs : 2B e 9S parlan fòrça, parlan tanben a d’autres androïdes, totes plan tipats amb de caractèrs afirmits, parlan tanben a de maquinas, ancians enemics venguts pacifistas. E çò que vesèm se dessenhar son de questionaments filosofics sus la condicion umana e la condicion de las maquinas, los creators e las creaturas, lo liure arbitre, lo ben, lo mal, lo salvatge e lo civilizat, la natura e la cultura, la mòrt, la religion, lo divenc, las cresenças… Pensi que gaireben totes los subjèctes del bachelierat de filò de las 30 darrièras annadas son passats a la molineta de NieR : Automata ! En mai lo jòc tròba lo mejan de se trufar d’el e d’aquel poscionament qu’auriá poscut èsser ridicul e grotesc, basta d’escotar parlar aquela maquina chafrada « Jean-Paul » (en V.O.) parlar d’existencialisme mecanic !

Lo genre d’environament malenconico-apocaliptic que crosam dins Nier: Automata.

E res es finalament tradicional dins aquel jòc que fa tot per pas empruntar los camins rebatuts del videojòc. Quitament se de causas, coma lo sistèma de combat, nos semblan ja vistas alhors, tot es en permanéncia questionat : lo gameplay, lo scenari, pòdon d’un còp préner de viradas sobtas, d’escorcièras o de camins toristics, anar drech o far un virolet complet. En tant que jogaire, NieR : Automata es una experiéncia, e cal acceptar tre la debuta d’èsser malmenat, brutalejat, de pas se repausar sus d’abituds tròp lèu aquesidas. Aquò o comprenèm aprèp un trentenat d’oras de jòc passadas amb 2B, quand lo generic de fin desfila… e que lo jòc tòrna començar, abans, alhors, autrament. E encara, se s’acaba, generic puèi una autra istòria, aprèp, amb qualqu’un mai e d’enjòcs diferents, mas pasmens entrebescada amb las autras, comença. De fins alternativas, de falsas fins, de bonas o de marridas fins, mirgalhan la progression d’una istòria curiosa d’explorar totes los possibles scenaristics. Tèsi, antitèsi, sintèsi ? I a un pauc d’aquò…

Los enemics, las maquinas, dins lor nusa feblesa… Es que son missantas, per de bon ?

E aquò es pas gratuit : cambiar lo ritme, pèrdre lo jogaire, lo tractar mal, li tafurar la ment, tot aquò servís a « empatizar » amb 2B, 9S e totas aquestas maquinas plan mai umanas que plan d’umans, a percebre, sentir, comprene e esposar lors questionaments, lors emocions, lors sentiments, perque òc n’an e, en causa de lor condicion, son encara mai complicats de definir e d’afirmir…

Original, atipic, NieR : Automata es un jòc a despart, e tot çò qu’ai descriut (e que cal viure per plan l’encapar) explica un pauc son estatut de cap d’òbra tafurat, de mestresa del mèdia videoludic, mai foguèsse tecnicament datat (mas los environaments e las caras sinteticas rendon plan l’ambient malenconic del títol) e limitat (fin finala lo jòc cobrís una ponhada de zònas barradas, coma dins un pargue tematic, mas arriban a far qu’aquò servisca tanben lo perpaus sus la Creacion).

Enfin, vòli clavar amb çò que me demòra encara en cap, de setmanas aprèp aver arrestadas mas sesilhas de jòc sus NieR : Automata, l’esperit poirit de questionaments persistents : sa musica. Dempuèi lo temps n’ai ausidas mai escotadas de musica de jòc vidèo mas aquí… Es un grand tot, original tanben, un bolhabaissa de sinfonias classicas, d’electro d’ambient, de baladas languivosas, de musicas tradicionalas mondialas, amb un trabalh enòrme sus las voses e l’adaptabilitat de la musica a cada circonstància rescontrada pel jòc. Rarament aurai vist un maridatge tan capitat entre una benda son e son supòrt !

Sus aquò vos daissi, que me cal encara trobar la responsa a aquela question que NieR : Automata me daissèt en cap : es que los androïdes sòmian de motons electrics ?

Laisser un commentaire