Tòca-Maneta 103 – Reimida mortala

Chaspaires de revòlver, esperonaires de cavals, caçaires de prima e carn de forcas, adissiatz !

Cap a l’oèst uèi amb un gigant, un Gargantua videoludic, lo jòc de totes los recòrds o gaireben : jòc lo mai vendut de l’annada 2018 (e sortiguèt en novembre), es tanben lo jòc lo mai costós de tota l’istòria del mèdia… enfin pel moment. Sens comptar un acuèlh critic e public mai que favorable. Es l’elefant dins lo corredor, lo bison dins ma cabana au Canada : Red Dead Redemption, segond del nom.

1899 : dins un oèst american realista mas imaginari, lo sègle novèl es a mand de tot tresvirar. L’atge d’aur dels cow-boys, del banditisme ferotge, d’un biais de piratariá sus pelenc, s’acaba : la plaça deu se far per l’industrializacion ; lo capitalisme se fa mai galaupant que los garçons vaquièrs, tanben tornats atrapar de l’autre costat pel tren, e lèu las veituras.

Òc

Dins aquel ambient de oestèrn crepusculari, segon la formula consacrada pel cinèma per designar lo periòde darrièr d’aquel genre de filmes interessat pel refús del maniqueisme, la violéncia e la negror, comprenèm plan que lo temps de las bandas armadas tòca a sa fin. E la banda armada, lo collectiu bandolièr, es l’ordinari d’Arthur Morgan dempuèi plan jove. Reculhit coma d’autres per Dutch, menaire carismatic de la banda que pòrta son nom, lo seguís òrbament dins totes sos atacs. Lo plan de Dutch per son monde es mai una promesa : aquela del « darrièr còp », la darrièra banca, la darrièra diligéncia, lo darrièr carreg ferroviari, que permetrà d’amassar pro de sòus per se poder retirar de la violéncia del monde que, lèu, nos negarà. Plan evidentament, tot se passarà pas coma Dutch sembla d’o preveire, e lo títol del jòc dona d’indicis sul camin qu’Arthur Morgan causirà de seguir.

Vos presenti : Dutch, salopariá de son estat.

Es un pauc bufèc d’ensajar de resumir aital un jòc-soma, un jòc tan complèt, un jòc que l’istòria principala dura mai que totes los oestèrns que vegèretz segurament de vòstra vida, levat se sètz particularament afogat·da del genre. E i a tanben tot çò qu’es a costat de l’istòria : una mapa gigantassa, poblada, viventa, variada (planas, montanhas, desèrt, paluns, vilas mai o mens desvolopadas…), de quèstas annèxas, una fauna e una flòra fornidas qu’interagisson en permanéncia, de paisatges que daissan sens buf… E una libertat totala sus tot aquò. Pres aital, sens aver vist çò que se fa dins los videojòcs dempuèi 10 ans, sens aver vist cap vidèo de presentacion, anóncia, Red Dead Redemption 2 es una folia, una folia totala. Cada aspècte d’aquel jòc sentís la dardena investida dedins, e de dardena investida, o tòrni dire, n’i aguèt fòrça. Las animacions e las cinematicas son cinematograficas e estudiadas al millimètre, los efièchs visuals e notadament meteorologics son pas jamai estats vists, l’ambient sonòr ten una pregondor e una calor que pren al còr, la musica, mai foguèsse rara, tomba totjorn al bon moment, lo casting vocal es qualitativament e quantitativament mai impressionant que la mai bèla produccion hollywoodiana d’uèi…

La gestion del camp, las discutidas amb son monde, es un dels punts fòrts del jòc.

Red Dead Redemption II es un cap d’òbra tecnic. Aquò’s clar, indiscutable, assolidat. Per aquel jòc, l’estúdio Rockstar crompèt tot çò que podiá crompar, tot çò que l’argent amassat per sos autres jòcs, la seria GTA en primièra linha, li podiá permetre de menar. A de còsts umans de còps tan dessenats coma lo jòc meteis : se parlèt abans sa sortida de crunch excessiu, es a dire un periòde de trabalh intens e descabestrat que ten pas compte del còdi del trabalh se n’i a un, dels lésers dels salariats, de lor vida. Un dels patrons de l’estúdio parlèt, coma se foguèsse una fiertat, de 100 oras de trabalh setmanièras. Aquò se marmusava dins las revistas especializadas qu’en çò de Rockstar un animator podiá passar de setmanas a modelizar a la perfeccion las colhas dels cavals, per que la textura, la matèria, lo mofle, l’elasticitat, la bombicitat toquèssen la perfeccion. Un jòc fòl, caluc, cabord, doncas.

Qué seriá un jòc western sens son minijòc de pokèr ? Es, coma lo demai, realista dins son apròchi, comptatz pas i far de milierats d’èuros sens i passar d’oras !

E un jòc estonant dins son biais de menar sa barca. La libertat que perpausa per son univèrs es totala e tot se tròba confiscat tanlèu que fasèm las missions, tanlèu que seguissèm la dralha scenaristica escricha pel jòc. RDR2 supòrta pas, dins aqueste cas, que se prenga de camins bartassièrs. Cada mission se deu seguir a la letra, coma los scenaristas o an volgut. Se te dison de tuar tal enemic al cotèl, lo fach de sortir la petadoira menarà de biais assegurat a l’aparicion d’un ecran de fracàs de la mission. L’istòria d’Arthur Morgan es plan interessanta, en particular sus sa partida « Redempcion » del títol. Mas Arthur, per tan simpatic que siá, es un nèci que se sap nèci. Sap legir, amb dificultat, e a encara de mal de pensar d’esperel. Se fa pas pro fisança. Quand, jogaire, vesèm qu’aquò comença de pudir per la banda, Arthur n’es encara a trantalhar. E evidentament, es el que decidís, pas lo jogaire. D’aquí un sentiment de frustracion que pòt sortir lo jogaire de son aventura.

E a costat d’aquel aspècte dirigista, afortit per de contròtles complèxes, pesucs, que fan a cada pas sentir çò que lo personatge e l’univèrs carrejan (ieu personalament aquela pesantor me geinèt pas, al contrari aquò refortissiá mon immersion dins l’Oèst salvatge), RDR2 pren una libertat tan fòla e encara mai tanlèu que sortís de sas pesantas pesadas scenaristicas.

Desbarrassat de çò que l’ensarra e l’embarra, qu’ai pertant presat – es tota sa paradòxa – Red Dead ven quasi un autre jòc. Es pas pus un filme, lo oestèrn ven sonque un quadre per de peregrinacions sens tòca, de barrutlatges esbalausits, un viatge sens fin dins un país sens termièras ont cada canton es una fotografia, cada tuquet es un convit a anar mai luènh dins la descobèrta.

Quand disi que RDR2 es un tras que bon simulator de pesca, galegi pas. Agachatz-me aquela beutat !

Red Dead Redemption 2 es benlèu lo melhor simulator de caça, pesca, natura (e traïson) qu’existisca a l’ora d’ara. Ieu que soi pas caçaire, cargar l’escopeta sus l’esquina a punta d’alba, siblar lo caval e partir desentutar la lèbre, pistar lo rainal, acorsar lo wapiti, levar lo grizzli avant de plantar son tibanèl per la nuèch, far la cosina al fuòc, se tornar levar e tornar partir, trobar un lac de montanha per i lançar sa linha e pescar qualques trochas, crosar de monde sul sendarèl que davala, los saludar del capèl, anar far sas crompas a l’especiariá, s’arrestar al saloon far un pichon poker, e enfin s’alucar una cigarreta davant lo calabrun carga lo jòc d’una dimension rarament tocada. Es dins aquel espaci de libertat, dins los detalhs aportats a la reconstitucion d’un monde que finfinala existiguèt pas jamai mas que nos fa sentir coma a l’ostal, e que nos manca quand i sèm pas, que Red Dead Redemption confinha a la perfeccion. E, evidentament, dins lo milierat de causas que lo jòc perpausa e qu’aguèri pas lo temps o la plaça d’abordar e que ne fan un monde vertadièr. De còps que i a, aquel mestièr es descoratjant. Enfin seriá descoratjant foguèsse mon mestièr.

Sus aquò vos daissi, que d’aquel temps que soi a vos parlar, la pista de Tatanka, lo bison legendari, refregís, e ieu me’n voliái far un capelon de sa pelissa. Qué ? Mas non es pas un espècia menaçada lo bison ! E puèi es pas qu’un jòc… enfin cresi…

Laisser un commentaire