Tòca-Maneta 28 – Empapaout There

Out There Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Es pro rare dins lo videojòc d’aver accès a las colissas, sovent barradas a còps de clausas de confidencialitat que tènon per contracte los participants a l’elaboracion d’un jòc, çò qu’es un pauc frustrant per los que, coma ieu, tròban que la melhora partida d’un DVD es lo making-of e aiman plan saber cossí las causas son fachas, coma aimam saber çò que i a dins nòstre sieta. E pertant, aquò pòt provocar un fum d’efièches positius de desvelar lo mistèri de la fabricacion. Ten, prenètz ieu, per exemple, auriai jamai descobèrt e jogat a Out There s’èri pas tombat per azard sul Twitter, puèi sul blòg de FibreTigre, creator, scenarista e game designer d’un jòc fach a gaire mai de dos e que l’elaboracion ne foguèt contada etapa per etapa. Enfin, disi azard, mas pensi per de bon que de azard n’i a pas gaire dins aquel monde, e es un pauc la filosofia de FibreTigre e de son jòc d’alhors.

Out There Planètes

I a mai d’un tipe de planèta. E las colors son importantas, determina çò qu’i trobaretz…

E es una question scientifica casiment qu’es pausada sus la plaça de l’azard dins Out There. M’expliqui : aquò se passa al sègle 22, quora las ressorças sus Tèrra son casiment agotadas. En seguida d’un viatge minièr de rotina sus Jupitèr, vos desrevelhètz de la criogenizacion a las confinhas de l’univèrs desconegut. Tot lo perpaus es de tornar trobar un camin entre las estelas cap al vòstre monde e, evidentament, l’espaci fa pas de present als espacionautas perduts. L’azard, o puslèu una part d’aleatòri, dintra en jòc tre la debuta, dins la reparticion de las estelas, e de las planetas que gravitan a l’entorn, que serà diferenta a cada partida. E de partida ne faretz mai d’una, ai dich que l’espaci fasiá pas de present, e sovent se podrà constatar. Avètz totjorn de susvelhar los indicators, de carburant e d’oxigèn, l’estat del vaissèl, comptar sus l’astre de trobar d’astres justament, ont podretz cavar, minar, sondar per tornar far lo plen de tot e poder contunhar vòstra rota.

Out There Vue Vaisseau

Amb una plaça limitada dins lo vaissèl, las causas venon lèu complicadas…

Mas una marrida causida, una error de trajectòria o l’arribada dins un sistèmi paure en ressorças significarà plan sovent una mòrt dolorosa, e doncas la fin totala de la partida. Seretz bon per tornar començar de la debuta ! Es clar que lo jòc perdona pas e es efectivament dificile per aquò. Mas de frustracion a pèrdre n’i a pas, tant cada mòrt passada pòt aprene de causas per se melhorar lo còp d’après. E de frustracion n’i a pas tanpauc per çò que totjorn lo jòc fa sentir que, dins l’immensitat de l’Univèrs, sètz pas grand-causa, e que, s’avètz una part de responsabilitat dins çò qu’arriba, i a de causas gigantas que vos depassan e per las qualas representaretz jamai mai qu’una formiga. Contemplatiu, lent de còps que i a, inteligent suls rapòrts a l’infiniment grand, la plaça de l’òme dins l’univèrs, la vita e la mòrt, Out There buta a desplegar de tresòrs de paciéncia, a prene lo temps de comprene qualas son las règlas que regisson l’univèrs per melhor las desvirar e contornar la part d’aleatòri que fa vòstre camin. Vos rendretz compte pauc a pauc que l’azard es una donada pro teorica, e que lo quite univèrs se pòt plegar, replegar e desplegar segon d’autras logicas.

Out There Dialogue

A fòrça, aprenètz de mots en alien. E a la debuta, es complicat de comprene çò que vòlon dire…

Sentissèm fòrça dins tot aquò l’influéncia de la ficcion interactiva, de la mena « Un livre dont vous êtes le héros » e la part, notadament, d’aleatòri mestrejat e de falsa dificultat que tenon mai que mai a las causidas que faretz e aquelas que faretz pas. FibreTigre se ditz d’alhors plan influençat per aquestes libres, e aquò se retròba dins son escritura, facha de refleccions metafisicas absurdas o pregondas, tintadas d’umor, e la progression pas per pas, ancianament pagina per pagina, e tablèu per tablèu (que correspondon aquí a cada cambiament de sistèmi solar). E es puslèu gratifiant de descobrir de causas, d’aprene de novelas tecnologias, d’aprene tanben a comunicar amb de civilizacions aliens pauc a pauc, mot per mot, en estudiant la sintaxa de lors frasas, lor vocabulari, lors besonhs, per finalament capitar d’escambiar de causas amb eles que seràn utilas per contunhar l’aventura, sens que jamai se pause, coma dins d’autres jòcs, la question de se batre o pas. Contemplatiu e fin, ai dich !

Sus aquò vos daissi, me cal negociar amb lo pòple Gruxmten una tona de fèr e un litre de sens plomb per poder quitar lor planèta poirrida sens i crebar coma una gròssa mèrda en combi espaciala. La metafisica serà per lo còp d’après, primièr, la fisica elementària !

Out There ban panoramaEvaluacion Out There

Tòca-Maneta 27 – Child of Rhyme

Child of Light Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Dròlla, jai-te jos la cobèrta
Te vau contar una istòria
De Lemurià, un reiaume en pèrta
E d’una filha facha per la glòria

Child-of-Light Dialogue

Viatjatz amb una mena de Grammar Nazi, que corregis quora la rima tomba pas juste…

E òc-es, una intrò rimada, amb a pauc près lo bon nombre de pès (ne damandatz pas tròp), aquò cambia per una cronica videojòcs ont sovent l’ambient es mai a basa de borrins gorrins e d’escopetassas ! E aital comença Child of Light, una pichona meravilha espelida i a gaire, a mitat camin entre novèutats e convencions. E la primièra novèutat es aquela qu’ai daissada entreveire : lo jòc tot es…en rima ! Un fach rare, per pas dire inedich dins un videojòc. Rasseguratz-vos, pas besonh de jogar a Child of Light amb la Pleada a costat per èsser segur de tot sasir de las referéncias poeticas, que de referéncias n’i a pas, e la lenga n’es pas tanpauc mai complicada qu’aquò, la versificacion es pas aquí que per adobar la forma d’un jòc per alhors fòrça poetic e oniric dins sos grafismes e son istòria. Lo jòc comença doncas sus aquestes vèrses que me soi fach cagar a vos revirar en occitan en gardant la rima (de còps que i a cronicaire geek es un trabalh insopçonable), e comença a la cort d’Àustria, ont la filha del Duc, Aurora, l’eroina, malauta, morís. E òc, crèba. Aital, a la debuta del jòc. E vos juri qu’ai pas encara apuejat sus un sol boton !

Child of Light Arbre

Entre ombra e lutz, coma o ditz son nom, Child of Light es çò que se fa de mai polit.

Mas la mòrt sembla pas èsser la fin dins aquel monde, e Aurora se desrevelha a Lemurià, un pais imaginari poplat de bèstias inquietantas e de pichons companhs risolièrs e ont los paisatges varian del panoramà a copar lo buf a de combas sornas. D’aquí, Aurora aurà pas qu’un objectiu : comprene çò que s’i passa dins aquel monde e ne sortir, per tornar trobar son paire que se fa de lagui. Lèu, aprendrà a volar, çò que li permetrà, e permetrà al jogaire, de se daissar portar de tablèu en tablèu, vist que cada decòr es una vertadièra tèla dessenhada a la man, de viatjar de pel monde per ne descobrir las miraudias, encontrar los folclorics estatjants, que van del palhassa depressiu a la mirga comerçanta, en passant per un nan amb de problèmas capillars aborius e segurament una dependéncia a l’èrba. E, evidentament, de mostres d’en pertot, gessits de contes del monde sàncer o de mitologias divèrsas. L’ambient conte e feeric es omnipresent, dins la narracion, rimada l’avèm dich, lo scenariò, lo debanament de l’aventura, lo grafisme, e tanben, per far lo torn, dins la musica, de plan polidas melodias al pianò compausadas per Coeur de Pirate, que sabiái pas poder tant aimar quora a pas besonh de cantar.

Child of Light Combat

Una vista en combat. Qualquas aisinas a mestrejar, mas pas de complexitat.

A despart d’aquò, lo jòc es pro classic, fòrça classic, benlèu tròp classic, es basicament un jòc de ròtle al torn per torn, pas gaire dificile, e amb pauc d’innovacions, mas pasmens agradiu de jogar, amb un bon ritme e la possibilitat d’utilizar sa luciòla de companhia del temps que l’adversari es a jogar, per l’esbleugir, se sonhar… Mas bon, es pas aquí que caldrà cercar lo costat refrescant del jòc, mai dins son ambient finament talhat, amb una precision absoluda, que capita pas jamai de far oblidar que, se se tracha d’un jòc independent, sortís quand mema dels gigantasses estudiòs d’Ubisoft Montreal, que nos avián acostumats a de mai gròssas produccions. Un paradòxe, joslevat per maites jogaires qu’i an vist, a l’ora del succès de pichons jòcs independents, un biais interessat per un gròs estudiò de panar una part del mercat. Cinisme, ambicion dessenada o set d’argent, saurem pas, e en tot cas pas res de tot aquò levarà sas qualitats pregondas a aquel jòc, que capita, fach rare encara un còp, de far s’estacar lo public a un personatge feminin actiu dins un monde a paritat ont los estereòtipes òmes-femnas existisson casiment pas, çò que foguèt relevat per la branca la mai feminista de las jogairitz, amb rason. Sonque per aquò, Child of Light val lo còp. E los que son pas contents auràn pas qu’a tornar se segar davant Call of Duty, non mas…

Child of Light banEvaluacion Child of Light

Lettre ouverte aux administrateurs de Ràdio País : soutenons Good Morning Occitània ! (VF)

« Ecoutez la différence » disait le slogan d’une célèbre radio d’état…

Il y a de cela deux ans exactement, je fus sollicité par Guillaume Gratiolet de Ràdio Occitània, tout comme d’autres, afin de lui proposer une chronique régulière sur un sujet qui me tenait à cœur. Il recherchait de la fraîcheur, de la nouveauté, en tout cas pour une radio en occitan, avec en tête l’idée que l’on pouvait parler de tout à condition de le faire en occitan. Je me lançai dans une chronique sur les jeux vidéo, d’autres embrayèrent sur le cinéma, la télé, le foot, la musique, les voyages, et bien d’autres choses. Au début un peu hétéroclite, l’amas de chroniques fut rassemblé par la suite par Guillaume en une tranche horaire matinale, rapidement appelée Good Morning Occitània. Cette émission, bâtie sur un modèle qui fonctionne dans chaque radio généraliste en français, connut une belle croissance durant la saison 2013-2014. De fait, avec la FIMOC (Fédération Interrégionale des Médias Occitans) et ses objectifs de mutualisation, la petite équipe de Good Morning Occitània à Toulouse fut rejointe par une autre, à Ràdio País, composée d’animateurs, mais aussi, cette fois, de journalistes. Ràdio País était à l’époque en grande difficulté, et je crois pouvoir affirmer sans trop me tromper que le programme matinal précédent fonctionnait bien moins que Good Morning Occitània une fois lancé sur les ondes, et surtout une fois lancé en duplex coordonné entre Pau et Toulouse. Grâce à l’engagement de toute une équipe, composée des salariés comme de chroniqueurs bénévoles, intervenants réguliers de l’émission, avec chacun sa plume, sa voix, son style, l’émission gagna en force, en qualité éditoriale et technique, pour devenir rapidement une émission comparable à ce qui peut se faire, à registre équivalent, sur les antennes généralistes nationales. Cet engagement de tous fit boule de neige, et on parla largement de l’émission. On peut même dire qu’elle réussit à être écoutée (une première) par des non-occitanophones alors même qu’elle était entièrement en occitan. Clairement, Good Morning Occitània n’était pas parfaite, et on y pouvait trouver des choses à redire, mais de manière sporadique finalement, et très peu, compte tenu de la jeunesse du programme. De plus bon nombre d’erreurs disparurent vite durant la saison, car chacun travailla à lisser et à harmoniser sa manière de travailler, à effacer ses erreurs pour se rapprocher de l’idéal d’une radio qui ressemble enfin à une radio. Et la radio, c’est un métier.

Aujourd’hui, à la rentrée 2014, Good Morning Occitània n’a pas pu reprendre. Pas avec sa forme mutualisée, active, vivante, interrégionale, qui s’était bâtie pierre par pierre, et que l’on avait laissée aux vacances avec l’espoir de la retrouver en septembre. Alors ? Que vient justifier l’arrêt d’une émission en occitan, qui fonctionne, qui est, rappelons-le, soutenue par les politiques et responsables associatifs de deux régions (Aquitaine et Midi-Pyrénées), qui y voient ce qu’ils attendaient d’une émission de radio en occitan, qui réussit à être à la mode, présente sur les réseaux sociaux, qui interagit avec ses auditeurs toujours plus nombreux ? Une raison, il en existe certainement une. Une bonne. Il doit y en avoir une.

Ce que nous savons pour le moment, c’est qu’un changement est survenu au bureau de Ràdio País. Que des salariés, présents dans la matinale, quittèrent leur emploi, de leur propre chef ou non. Que, au premier septembre, jour de rentrée des radios comme des autres, le nouveau bureau de Ràdio País n’avait nullement communiqué sur ce qu’il comptait faire, n’avait pas présenté de projet, et que ce silence empêchait de fait Good Morning Occitània de se tenir au moment où le programme aurait dû se lancer.

Conséquence : un retour en arrière pour les porteurs de l’émission du côté de Ràdio Occitània, qui se retrouvent isolés à Toulouse alors qu’ils avaient essayé de s’ouvrir et d’ouvrir leur émission, et y avaient d’ailleurs partiellement réussi.

Autre conséquence : la fin d’une nécessaire mutualisation des programmes, nécessaire de par les difficultés rencontrées par les radios associatives et l’aire d’émission réduite de chacune, qui permettait à des programmes d’intérêt de toucher plus de monde, et donc à la langue occitane de toucher plus de monde.

Conséquence de ces conséquences : l’arrêt total d’une vision pédagogique de la langue occitane qui laisse la place à l’échange, l’interdialectalité (les auditeurs gascons pouvaient entendre du languedocien et inversement), et aussi sa socialisation, qui permettait de créer le contenu même de l’émission.

Nous ne trouvons pas ici en face d’un manquement technique ou communicationnel. Mais bien en face d’une question de projet, de sens, qui peut avoir de graves conséquences, au point où nous en sommes, sur l’état et la place de l’occitan dans la société. Et, nous le savons, il n’y a en ce domaine rien d’assuré. Au contraire. Good Morning Occitània portait (il me siérait davantage d’en parler au présent, malgré le fait que le projet soit, par la force des choses, en sommeil) des assurances dans une direction qui me paraissait bonne, viable, et d’avenir.

Parce que Good Morning Occitània demeure la possibilité d’avoir une radio normale pour une langue qui serait redevenue normale. Oui, sur le modèle des grandes matinales radiophoniques. Pour la bonne et simple raison que c’est cela qui fonctionne : un équilibre entre actualités, chroniques, musique, le tout sur un ton plutôt léger, pour accompagner ceux qui ont envie de se lever avec l’énergie et le rythme de l’émission. Tout simplement. Good Morning Occitània n’eut jamais la prétention d’essayer, avec tous les risques que cela comporte, de réinventer des recettes qui ailleurs firent leurs preuves. Elle voulut reprendre ces recettes, en y ajoutant un ingrédient de choix : la langue occitane. Montrer que l’on peut faire de la radio en occitan. Que l’on peut parler de n’importe quel sujet dès potron-minet, mais en occitan. Et c’est bien là que naît la « différence », car oui, l’occitan seul est une différence, nul besoin de l’enserrer davantage, de trouver à tout prix ce qui l’éloignerait du voisin, a fortiori s’il s’agit d’une langue ou d’une culture dominante, de montrer à quel point elle n’est comme rien d’autre et que ce trésor unique doit être conservés entre nous, entre initiés. La différence doit avoir un écho dans le monde. La différence, au sens positif, est ce qui est perçu par tous ceux qui, sans parler ou même connaître rien de l’occitan, se branchent, par hasard ou bouche à oreille, à Good Morning Occitània entre 7h et 10h et y restent car, même s’ils ne comprennent pas tout, elle est faite selon des codes culturels qui leur correspondent, car ils ont le sentiment qu’elle s’adresse à eux, même si elle ne le fait pas dans leur langue première, et que tout ce qui leur est demandé c’est d’avoir un minimum de curiosité, de changer l’indifférence pour la différence, avec toutes les valeurs positives que le terme peut comporter.

Good Morning Occitània ne semble pas plaire aux nouveaux administrateurs de Ràdio País. Moi, si tout ne me plaît pas, cela ne m’empêche pas d’écouter et de soutenir. La force de l’émission est de créer le consensus, de garder le plus d’auditeurs possible un temps donné, un temps durant lequel on peut partir dans de nombreuses directions différentes, pour balayer le Monde d’un regard occitan. Bien sûr, il est possible de préférer à cela une formule rigide, où un seul objet serait développé, qui plairait beaucoup, mais seulement à une poignée de personnes.

Occitanes. Occitanophones. Occitanistes.

Nul besoin à ce moment de s’embêter avec la technique, avec les règles établies au fur et à mesure des années traversées par un média désormais ancien.

Nul besoin de confier de responsabilités et un pouvoir de décision à ceux qui savent faire de la radio, qui firent leurs armes ici et là sur des antennes de plus ample envergure.

Nul besoin non plus d’engager des personnes qui s’y connaissent en technique et que l’on formerait ensuite à la langue occitane, il suffit de prendre ceux qui parlent simplement une très belle langue, sans autre compétence que celle-là.

Nul besoin enfin de « professionnels », cet affreux mot qu’une frange de l’associatif occitan pointait du doigt dans les années 70. On croyait ce temps et cette conception abolis, on s’était semble-t-il fourvoyés.

Il semblerait que l’occitan n’ait pas droit à la normalité à laquelle il prétend, de la volonté même de ceux qui disent le défendre.

Good Morning Occitània est comme une maison. Une maison, unique, différente, aux murs constellés, colorés, typiques et atypiques tout à la fois, mais qui partage avec les autres maisons un même principe de fondations, de bases communes. On peut bien y faire ce que l’on veut, ces bases communes ne trembleront pas, au risque de faire s’effondrer tout l’édifice. L’absence de projet à cette heure et l’absence totale de communication semble pourtant indiquer que la volonté est en tout premier lieu de détruire ces fondations, puis de réduire en miettes ce qui restera des murs. Pour construire quoi ? Nul ne le sait. Une cabane peut-être, mais en tout cas rien qui ne puisse remplacer Good Morning Occitània et son ambition.

Pour tout cela, je demande aux administrateurs de Ràdio País de redonner la possibilité d’une vraie matinale en occitan commune et mutualisée entre leur antenne et celle de Ràdio Occitània, de laisser la porte ouverte pour permettre à terme à d’autres de s’y joindre, de donner les moyens qu’il convient à un tel projet, de faire confiance à ceux qui menèrent jusqu’ici cette émission et sont en mesure de la mener encore plus loin, de respecter, en plus des salariés, les chroniqueurs bénévoles qui passent du temps à écrire pour cette émission et qui se voient désormais coupés de certaines possibilités de diffusion de leur travail. La séparation entre Ràdio Occitània et Ràdio País pénalise en l’état les auditeurs toulousains du contenu qu’ils avaient l’an dernier, et les auditeurs gascons de l’intégralité d’une émission de valeur, qui aura bien du mal à être remplacée. Good Morning Occitània est potentiellement la tranche radiophonique la en occitan la plus écoutée, ce serait folie que de l’abandonner.

Cordialement,

Tristan Gahús
Croniqueur et auditeur de Good Morning Occitània

Lètra obèrta als administrators de Ràdio País : sostenèm Good Morning Occitània !

« Escotatz la diferéncia » disiá l’eslogan d’una famosa ràdio d’estat…

I a exactament dos ans d’aquò, foguèri sollicitat per Guilhèm Gratiolet, de Ràdio Occitània, coma plan d’autres, per li perpausar una cronica regulara sus un subjècte que m’interessava. Cercava quicòm de fresc, de novèl, per una ràdio en lenga occitana s’enten, amb en cap l’idèia que podiam parlar de tot a condicion d’o far en occitan. Me lancèri dins una cronica suls jòcs vidèo, d’autres faguèron de causas suls films, la telé, lo foot, la musica, los viatges, que te sabi de mai. A la debuta un pauc eteroclit, la nivol de cronicas foguèt amassada puèi pel Guilhèm en una trenca orària matinala, lèu sonada Good Morning Occitània. Aquesta emission, fargada sus un modèl que foncciona dins cada ràdio generalista en francés, creissèt fòrça pendent la sason 2013-2014. De fach, amb la FIMOC (Federacion Interregionala dels Mèdias Occitans) e sas opticas de mutualizacion, la pichona còla de Good Morning Occitània a Tolosa foguèt rejunta per una autra, a Ràdio País, compausada d’animators, mas tanben, aqueste còp, de jornalistas. Ràdio País èra a l’espòca plan en dificultat, e pòdi afirmar sens gaire m’enganar que lo programa matinal d’abans fonccionava plan mens que Good Morning Occitània un còp lançat sus las ondas, amai menat en duplex coordonat entre Pau e Tolosa. Gràcias a l’engatjament de tota una còla, compausada dels salariats coma de cronicaires benevòles, intervenents regulars de l’emission, amb cadun sa pluma, sa votz, son estil, l’emission ganhèt en vam, en qualitat editoriala coma tecnica, per venir rapidament una emission comparabla a çò que se fa dins lo meteis registre sus las antenas generalistas nacionalas. Aqueste engatjament de totes faguèt « bola de nèu » e de l’emission s’en parlèt fòrça. Se pòt quitament dire que capitèt (una primièra) d’èstre escotada per de non-occitanofònes alara qu’èra a cent del cent en occitan. Clarament, Good Morning Occitània èra pas perfiècha, e l’i podiam trobar de causas de dire, mas pro pauc compte tengut de sa novetat e d’unas errors dispareguèron plan lèu del temps de la sason, que cadun trabalhèt a alisar e armonizar son biais de far, escafar sas dècas per se raprochar d’una ràdio que faga ràdio. E la ràdio, es un mestièr.

Uèi, sèm a la dintrada 2014, e Good Morning Occitània poguèt pas tornar prene. Pas amb sa formula mutualizada, activa, viventa, interregionala, que s’èra bastida pèira per pèira e qu’aviam quitada a las vacanças amb l’esper de la tornar trobar en septembre. Alara ? Qu’es aquò que justifica l’arrèst d’una emission en occitan, que foncciona, qu’es, o rapelam, sostenguda pels politics e caps associatius de doas regions (Aquitània e Miegjorn-Pirenèus), qu’i vèson çò qu’esperavan d’una emission de ràdio en occitan, que capita d’èstre de mòda, presenta suls fialats socials, qu’interagís amb sos auditors totjorn mai nombroses ? Una rason, n’i a segurament una. Una bona. Ne dèu aver una.

Çò que sabèm per ara, es que i aguèt un cambiament de burèu a Ràdio País. Que d’unes salariats, presents dins la matinala, quitèron lor emplec, a lor causida o non. Que, al primièr de septembre, jorn de la dintrada per las ràdios coma per plan de monde, lo burèu novel Ràdio País aviá pas brica comunicat sus çò que voliá far, pas presentat de projècte, e qu’aqueste silenci empachava de fach Good Morning Occitània de se tenir al moment qu’auriá degut se lançar.

Consequéncia : un retorn en arrièr pels menaires de l’emission costat Ràdio Occitània, que se tòrnan trobar embarrats a Tolosa solets alara qu’avián ensajat e capitat de se dobrir e de dobrir lor emission.

Autra consequéncia : la fin d’una necessària mutualizacion dels programas, necessària per las dificultats que son encontradas per las ràdios associativas e l’airal d’emission redusit de caduna, que permetiá a de programas interessents de tocar mai de monde, e doncas a la lenga occitana de tocar mai de monde.

Consequéncia d’aquestas consequéncias : l’estanc total d’una vision de la lenga occitana que laisse la plaça a l’escambi, l’interdialectalitat (los auditors gascons podián ausir de lengadocian e inversament), e tanben la socializacion que permetiá lo quite contengut de l’emission.

Es pas en fàcia d’una dèca tecnica o comunicacionala que nos trobam. Es en fàcia d’una question de projècte, de sens, que pòt aver de consequéncias grèvas, al punt ont ne sèm, sus l’estat e la plaça de l’occitan dins la societat. E, o sabèm, a aqueste nivèl i a pas res d’assegurat. Al contrari. Good Morning Occitània portava (m’agradariá mai de dire qu’aqueste projècte pòrta totjorn, e mai siá un pauc en som) d’asseguranças dins una dralha que me semblava bona, viabla e d’avenidor.

Per çò que Good Morning Occitània es la possibilitat d’aver una ràdio normala per una lenga que seriá revenguda normala. Sul modèl de las grandas matinalas radiofonicas, òc. Per la bona e simpla rason qu’es aquò que foncciona : un equilibri entre actualitats, cronicas, musica, lo tot sus un ton puslèu leugièr, per acompanhar los qu’an enveja de se levar amb lo vam e lo ritme de l’emission. Tot simplament. Good Morning Occitània aguèt pas jamai la pretencion d’ensajar, amb fòrça risques, de tornar inventar de recèptas que faguèron lors pròvas endacòm mai. Volguèt tornar prene aquestas recèptas en i apondent un ingredient de tria : la lenga occitana. Mostrar que se pòt far de ràdio en occitan. Que se pòt parlar de qual subjècte que siá de bon matin, mas en occitan. E es d’aquí que nais la « diferéncia », perque òc, l’occitan sol es una diferéncia, pas besonh de l’embarrar mai, de trobar a tota fòrça çò que l’eslonhariá del vesin, a mai s’es una lenga o una cultura dominanta, de mostrar a qual punt es pas coma res d’autre e qu’es sonque un tresaur que nos devèm gardar entre nosautres, entre iniciats. La diferéncia tròba un resson dins lo monde. La diferéncia, amb un sens positiu, es çò qu’es percebut per totes aqueles que, sens parlar o conèisser res a l’occitan, se brancan, per asard o boca a aurelha, a Good Morning Occitània entre 7h e 10h e l’i demòran per çò que, quitament se comprenon pas tot, es facha segon de còdes culturals que lor correspondon, per çò qu’an lo sentit que s’adreiça a eles, mema s’o fa pas dins lor lenga, e que tot çò que lor es damandat es d’aver un pauc de curiositat, de cambiar l’indiferéncia per la diferéncia, amb totas las valors positivas que pòt portar.

Good Morning Occitània sembla pas agradar als novèls administrators de Ràdio País. Rai, ieu, que tot m’agrade pas dedins m’empacha pas d’escotar e de sostenir. L’engèni de l’emission es de far consensus, de gardar lo mai de monde possible un temps donat, un temps pendent lo qual se partirà dins un fum de direccions diferentas, per vistalhar lo monde amb un agach occitan. Plan segur, es possible de preferar a aquò una formula rigida, una causa sola desvolopada, qu’agradarà plan, mas sonque a un ponhat de personas.

Occitanas. Occitanofònas. Occitanistas.

Pas besonh a aqueste moment de se far cagar amb la tecnica, amb las règlas establidas a fin e a mesura del temps viscut per un mèdia ara vièlh.

Pas besonh de fisar de responsabilitats e de decisions a los que sabon far de ràdio, que faguèron lors armas aquí e alai dins de ràdios mai importantas.

Pas besonh tanpauc de prene de monde que s’i coneisson en tecnica e que formariam puèi a la lenga, basta de prene de monde que parlan una lenga remirabla, e punt.

Pas besonh enfin de « professionals », aquel òrre mot qu’una franja associativa occitana regetava en massa dins las annadas 70. Cresiam aquel estat d’esperit acabat, nos èram enganats.

Sembla que l’occitan aja pas drèch a la normalitat, de la quita volontat d’aqueles que lo defendon.

Good Morning Occitània es un ostal. Un ostal unenc, diferent, amb de parets mirgalhadas, coloradas, tipicas e atipicas a l’encòp, mas que partatja amb los autres ostals un meteis sistèmi de fondacions, de basas comunas. Podèm far çò que volèm, aquelas basas comunas se pòdon pas cambiar, al risc de veire s’esfondre tot l’edifici. L’abséncia de projècte a aquesta dintrada 2014 e l’abséncia totala de comunicacion sembla pertant indicar que la volontat es primièr de petar aquelas fondacions, puèi de petar çò que demorarà coma parets. Per bastir qué ? O sabèm pas. Un cabanon benlèu, en tot cas res que posca emplaçar Good Morning Occitània e son ambicion.

Per aquò, damandi als administrators de Ràdio País de tornar donar la possibilitat d’una vertadièra matinala en occitan comuna e mutualizada entre lor antena e aquela de Ràdio Occitània, de daissar obèrta la pòrta per permetre a tèrmi a d’autres de s’i jónher, de balhar los mejans que cal a un tal projècte, de far fisança als que menèron fins aquí aquesta emission e que son en capacitat de la menar encara mai luènh, de respectar, en mai dels salariats, los cronicaires benevòles que passan de temps a escriure per aquesta emission e que se vèson ara copats de la mitat de la difusion de lor trabalh. La trencadura entre Ràdio Occitània e Ràdio País penaliza en l’estat los auditors tolosencs del contengut qu’avián l’an passat e los auditors gascons de la totalitat d’una emission de tria, qu’aurà de mal d’èstre remplaçada. Good Morning Occitània es potencialament la trenca radiofonica la mai escotada, e aquò se daissa pas tombar.

Coralament,

Tristan Gahús
Cronicaire e auditor de Good Morning Occitània

Coolha !

Coolha

Coolha ! Lo ben nomenat. Los qu’èran nascuts en 96 auràn reconegut la ganacha de Coolio, un pauc adobada a la sauça occitana per l’ocasion. Ara, cal imaginar aqueste visual sus un eslip/boxer, qu’es la plaça que merita, evidentament, si que non es pas risolièr. E se cal doncas, per èstre en adequacion amb l’eslogan, se decontractar la…l’eslip. A la fresca. Fa partida de ma colleccion « hip-oc », mescla de cultura urbana e de cultura occitana.

Cher Ubisoft

Oui, « cher » Ubisoft, parce que je t’aime bien quand même. T’es peut-être devenu un ogre vidéoludique, mais je t’associe toujours à la signification première du sigle : Union des Bretons Indépendants. Ça me parle assez. Et puis, soyons francs, j’aime bien tes jeux. Rayman, Beyond Good and Evil, les derniers Far Cry, la poétique pépite Child of Light, celle à venir de Soldats Inconnus : Mémoires de la Grande Guerre, South Park : The Stick of Truth, Watch Dogs… Et aussi, et surtout, ta fameuse saga Assassin’s Creed.

Du sang, du tourisme, des complots et des leçons d’histoire. Tu m’étonnes que ça marche. Ça marche très bien sur moi, même. J’ai accroché dès le début et pas vraiment raccroché depuis. C’est beau, c’est grand, c’est prenant. Mais surtout, c’est malin. Pas d’oiseux cours magistraux bourrés de références, juste une ludique et fidèle reconstitution, une discrète invitation à tourner quelques pages, à rencontrer quelques personnages, à vivre quelques moments. Par le petit bout de la lorgnette, le plus souvent. Et c’est bien ce côté-ci le plus intéressant.

J’ai vécu la Révolution américaine du côté des Kanien’kehá:ka, et je ne savais même pas être en réalité des Kanien’kehá:ka ceux que je connaissais sous le nom de Mohawks. Les « mangeurs d’homme » dans la langue de leurs ennemis. Entendre non seulement restaurée leur dignité de peuple oublié par la grande Histoire américaine et aussi leur langue, puisque tu as poussé le détail jusque là, ça m’a fait un bien fou à moi, et sans doute à tous ces joueurs que l’on prend pour des connards incultes et violents.

Edition collector, avec drapeau tricolore.

Edition collector, avec drapeau tricolore.

Mais là, j’ai du mal. Oh, pas tellement le fait que tu traites de la Révolution française. Niveau gameplay, ambiance, décors, ça claque. Mais que tu traites CETTE révolution, toi qui jusque là refusais la facilité de la grande-histoire-écrite-par-les-gagnants, ça me chagrine. Où sont passés les mohawks ? Les indiens de la République ? Où est le peuple oublié ? Le drapeau bleu-blanc-rouge arboré par un nouveau héros assez petit-bourgeois a dû les cacher. C’est étrange d’ailleurs, Ezio ne portait pas les couleurs de Florence, pas plus que Connor ou Haytham n’arboraient la bannière anglaise, ou l’américaine, et le seul pavillon qu’Edward hissait était celui, noir, des pirates.

Alors pourquoi Arno porterait-il le tissu aux couleurs de l’Eglise et de la Royauté, deux des ennemis traditionnels de la Confrérie des Assassins ? Sans doute as-tu caché la réponse dans le titre même du jeu : Unity. L’unité. Nous sommes d’accord, de la Révolution française est née l’unité du pays. Une terrible unité. Construite dans le sang, l’ethnocentrisme, le colonialisme, le culturicide. Le contraire de la liberté, le credo de la confrérie des Assassins. Et voir un de ces antis-système brandir ainsi fièrement le symbole de l’Etat qu’il devrait combattre soulève des questions, l’estomac, la fibre historique et la cohésion scénaristique tout à la fois.

Va, je suppose qu’encore une fois les français sont plus à l’aise avec l’Histoire des autres qu’avec la leur, avec les cultures et les langues minoritaires du moment qu’elles sont loin de chez eux. Mais j’aurais aimé -ô combien- que tu te souviennes de ton nom, mon petit « breton indépendant »…

Tòca-Maneta 26 – Don’t Crèba

Don't Starve Ban

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Ah, lo dimenge, e las passejadas, sol o acompanhat, dins lo campèstre, après un repais de tampona que daissa lo còs trantalhant entre la crisi cardiaca e l’enveja irrepressibla de far una prangièra a l’ombra del boscatge. Malurós, seriá una error grèva-grèva de vos pausar aquí ! Sabètz doncas pas que dins la sornura de las brancas torçudas d’aquestes aubres menaçants s’escondon de bèstias qu’espèran pas que vòstra cabussada dins un som pesuc per vos engolir tot d’un còp ? Que pensatz que i aja dins aquela selva ? De lapins, d’esquiròls ? Benlèu, mas de lapins e d’esquiròls que lor prenguèt una talent ferotja per la carn umana, vos z’asseguri ! E dins aquel prat la còla de vacas que vos agachan passar de lor uèlh fèr coma s’eriatz lo dirècte per Orleans, pensatz que son tant inocentas qu’aquò ? Mas esperan pas qu’una sola causa : que viressiatz l’esquina per vos galopar dessus e vos esclafar de tot lor pès dins lo pelenc ! Vos vau dire sens desvirar : la natura vòl vòstra mòrt e butarà sa perversitat per qu’aquesta sia longa, penosa e ridicula. Trobatz que soi un pauc extrèm ? Es que dempuèi qu’ai jogat a Don’t Starve, me mesfisi de tot cò que cor, pais, creis, brama e caga dins la natura e pensi qu’ai plan rason, z’anatz veire.

Don't Starve camp

Bon. Lo camp es establit. Es lo moment de temptar una sortida.

Don’t Starve es un pichon jòc d’una pichona bostia dins un estile qu’es un pauc la mòda del moment : lo jòc de subrevida. Mas de subrevida un pauc hardcore, de que far passar Bear Grylls, de l’emission Man Vs. Wild per un scot inofensiu. Es que dins un monde qu’es pas lo nòstre ont flors e bèstias semblan sortidas d’una benda dessenhada facha per Edgar Poe e Tim Burton reunits, lo mai polit dels lapinons se pòt a cada moment virar en tuaire sanguinari, al biais d’aquel que i a dins Monty Python : Sacrat Graal. Mas a l’encòp n’avètz besonh, vòstre personatge es un atalentat de primièra qu’a la marrida e recurrenta idèia de crebar se lo noirrissètz pas en seguent son regim, fòrça estrict : manja de tot, sovent e en gròssa quantitat. Lo problèma es que dins aquel monde la situacion de caçaire-culheire es aparentament pas pro complicada, e tot çò qu’auretz l’intencion de caçar-culhir voldrà tanben vos caçar-culhir a son torn. La cadena alimentària dins Don’t Starve foncciona dins los dos sens.

Don't Starve Don't Panic

Sustot, panicar pas…

Zo cal saber : anatz crebar sovent. E coma en bostia, tota sortida es definitiva. A cada còp que manjaretz un campairòl toxic, que vos faretz encerclar per una còla d’aranhas, d’abelhas o de lapinons, que perdretz a la corsa contra un pit-bull de la preistòria, que seretz dins lo camin d’un tesson-garon o d’una vaca-bulldozer a pèl long, que vos faretz susprendre per la nuèch, l’ivèrn, la fam o la folia, ne seretz quite per tornar començar lo jòc dempuèi la debuta. Es qu’es grèu e frustrant ? Òc e non, lo jòc capita de nos balhar enveja d’a cada còp tornar començar en ensajant de far lo mens d’errors possiblas quora sabèm qu’una sola nos pòt èsser fatala. E compte-tengut de la poesia de l’univèrs e del grafisme plan animat e colorat, avèm tendéncia a rire puslèu qu’a se vexar quora la mòrt nos ven prene al moment -evidentament- que l’esperàvem lo mens.

Don't Starve Brutla

Burn, selva, burn !

La perseverança es paganta e cada partida es l’ocasion de n’aprene mai sus aqueste environament ostil e risolièr ont cabussèrem sens cap d’indicacions e ont devèm tot tornar inventar. Aprendrem lèu que lo fuòc es nòstre amic, que caça luènh lo negre de la nuèch ont s’escondon de bèstias que nos vòlon rosigar los pompilhs, qu’amb de pèira cavada, de fusta talhada, podrem far d’otisses, d’armas, un semblant de tenda, de cabana o de campament ; amb d’engrais e de granas farem un pichon casal e aquò serà la revolucion dins lo campèstre. Impausar pauc a pauc un semblant de dominacion dins un país que coneis pas que la lei del mai fòrt es d’un plaser intens, viu e un pauc malsan. Rai, direm qu’aquò pèga a l’univèrs… Aquestes jorns es la sortida de la primièra extension d’aquel jòc vengut popular, l’ocasion ideala de s’i ensajar. Mas declini tota responsabilitat dins las pèrdas umanas, las pèrdas de contròtle o las pèrdas de santat mentala.

Sus aquò vos daissi, que mon psy m’a balhat l’autorizacion per anar cramar aquesta putan de selva e betonar tota la zòna. Vòli ben èsser ecolò, mas i a de limits a çò qu’un uman pòt suportar !

Evaluacion Don't Starve

Tòca-Maneta 25 – Lo perfum de la dòna en gris

GameBoyBanner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Sabètz qué ? Es mon vint-e-cinquen numerò de Tòca-Maneta, clareta ! Òc-es, aimi pas lo champanha.

GameBoy

La famosa GameBoy. Sabi per vosaus, mas ieu capitèri pas jamai de la botar dins una pòcha…

E sabètz qual es que, en mai, festèja sos 25 ans ? Una brava e un pauc vièlha dòna de gris vestida. E òc, la GameBoy ! Enfin, disi una dòna, mas seriá benlèu temps de copar un clichè, GameBoy es masculin ! Es ben un afar de parent que de dire « la GameBoy » tant coma l’es per designar jos aquel chafre tota consòla portabla sortida aprèp, del meteis biais que ma maire a enveja de sonar « Playstation » cada consòla de salon, emai siá de marca concurrenta ! Mas aquò’s un signe, un signe qu’aquela que nos podiam permetre de chafrar « la gròssa grisa », talament èrem vengut amics, aviá marcat una, e mai doás generacions de monde qu’èran, avant ela, pas forçadament de jogaires, e que, aprèp ela, zo demorèron pas forçadament. Un cas unic, d’un cèrte costat, que fonccionèt perque sauguèt arribar al bon moment, trobar lo bon public dins lo bon contèxte videoludic.

Tetris

Ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta ta taaaannn (Musica russa)

Pensatz doncas, es LO simbòl de la debuta de las annadas 90, ont la mòda tecnologica es a la portabilisacion : lo walkman a caisseta, las radiòs sus l’espatla per far coma los ricans dins los clips de hip-hop… a aquesta espòca es pas question encara que cadun aja son telefonet dins sa pòcha ! E doncas aquí dessus t’arriba Nintendo, lo japonés, qu’es ja lo leader del mercat en consòlas de salon amb de jòcs emblematics coma Mario o Zelda, sortits pauc de temps avant. E Nintendo es lo leader a aqueste moment perque es un pauc lo sol qu’arribèt a se tirar lo cuol de l’enòrma crisi del videojòc de la debuta de las annadas 80, que faguèt far quincanèla a la gròssa majoritat de las entrepresas del sector. Pòt far çò que vòl : a lo mercat, a lo catalòg, a las idèias, es doncas la man dins l’eslip que se permet de sortir una consòla portabla, qu’es pas sa primièra mas plan la primièra que capitarà mondialament. Se cal sovenir de la revolucion que representèt : l’aisina pareis gròssa ara mas a l’espòca l’èra pas, èra venduda mens de cent euròs, es a dire pas grand-causa sus aqueste mercat, e èra vertadièrament portabla, amb una autonomia respectabla a condicion d’aver totjorn a portada quatre pilas quora la lutz roja començava de flaquir. E èra tanben una consòla « sociala », per son prètz, segur, mas pel fach que s’i podiá per exemple jogar a dos amb un cable, o se la prestar sens cap de problèma dins la cort de recreacion. Ieu me sovèni qu’èra participativa, èra pas rare d’èstre una detzenat sus una sola consòla, siá a suportar lo que jogava en ensajant de devinhar çò que se passava sul pichon escranh esclairat artesanalament, a 4 nivèls de gris que preniam per de color vertadièra, siá en se la fasent passar, e cadun i jogava a torn de ròtle, 5, 10 minutas o fins a perdre. La sola concurrenta del moment èra la GameGear, en color benlèu, mas que valiá dos còps mai e que caliá daissar brancada tot lo temps per pas que s’arrèste net.

Pokemon

Es dangeros d’anar solet dins las erbas nautas !

Sens oblidar qu’es aquesta consòla que propulsèt e popularisèt de jòcs, a n’en noirrir la cultura populara quitament. Mario e Link existavan ja, mas es perque sortiguèron de la sorna tele de la cambra escura d’un adò acneic per se passejar per carrièras que venguèron de caras conegudas de totes al meteis nivèl que Tintin o Astérix. E parli pas de Tetris, jòc rus, simbòl istoric de la casuda del Mur en 89, per totjorn estacat a sa consòla e que faguèt comprene al monde que lo videojòc podiá, tanben, èstre un afar de neurònes, e mai d’adultes. La quita fin de vida del GameBoy foguèt un succès, amb l’aparicion tardièra de la primièra generacion de Pokemon, lo jòc immersiu e plan fotut que faguèt en sòrta que la generacion GameBoy seguès l’evolucion de son medià e contunhès de jogar a de causas de mai en mai avançadas. Es un pauc en causa, o gràcia, a aquò que vos en parli uèi, d’alhors. Lo GameBoy es pas mòrt, s’es transformat, al mitan d’un fum de copias, en GameBoy Color, Advance, puèi las actualas Nintendo DS e 3DS que dèvon a pauc près tot a lor aujola.

D’alhors, vos vau dire, sabi qu’es dins un tirador, abrigada del temps (pas que n’aja besonh, solida qu’es) e auriái quatre pilas LR6 jos la man l’i tornariái per una pichona partida, aital, pel fun. De còps lo provèrbi a rason : es dins los vièlhs topins que s’amusam lo mai !

« Comment peut-on faire un festival occitan ? » – L’Estivada en question

J’ai mis un peu de temps (près de 2 ans) avant de publier ce travail. Sans doute parce que, pour une fois, il est un peu plus personnel que ce qui est d’ordinaire publié au PPP, que y a mon nom dessus…et qu’il y a quand même un peu beaucoup de mon avis et de mon opinion profonde sur certains sujets, loin de mon cynisme et de mon second degré habituels. Sens comptar que tot es en francés. Disons que j’attendais que les périodes décrites dans ce mémoire se soient effectivement écoulées, et que l’on puisse dire désormais qu’elles appartiennent au passé, définitivement. Si je me relisais aujourd’hui, j’y trouverais sans aucun doute des tournures qui ne me plaisent guère, des arguments qui n’ont plus lieu d’être, et puis des manifestations de candeur de ma jeunesse (ne riez pas, j’étais mathématiquement plus jeune qu’aujourd’hui), notamment lorsque je mentionne le « soutien sans faille » de la Mairie de Rodez, un fait éminemment discutable aujourd’hui… Mais bref, ce travail c’est l’étude de l’Estivada, aka le « Festival Interrégional des Cultures occitanes » (et un peu de l’aligot-saucisse aussi) sur une période allant en gros de 2005 à 2012 comprise, soit les années que j’y ai passé, d’un côté ou de l’autre de la barrière. Ceci dit, 2012 c’était il n’y a pas si longtemps que ça, je sais que le temps passe vite, mais j’ose espérer que la majorité des trucs que je dis n’ont pas trop vieilli, surtout lorsque je dresse le paysage de la création culturelle occitane actuelle.

Histoire de resituer un peu plus en détail, il s’agit de mon mémoire à moi, Danís (e subretot pas a aquel conàs de Tristan Gahùs) de fin d’études (je vous laisse faire les calculs que vous jugerez utiles quant au temps que j’ai perdu à la fac), après un cursus en Ingénierie de Projets Culturels. C’est ronflant, mais ça ne veut pas dire grand-chose. Comprenez : un peu de com’, un peu de portage de projet, un peu de compta, un peu de management et pas mal de réflexions de fonds, de « théorie » en gros. Tout au long de ce cursus, j’ai essayé de faire le lien avec la problématique occitane, dans à peu près tous les travaux que j’ai pu y mener, seul ou en groupe. Et j’en ai réutilisé pas mal pour écrire ce mémoire, j’ai toujours aimé faire d’une pierre deux coups… J’espère juste, au final, ne pas paraître trop oiseux et francimand aux occitans, et pas trop occitanocentré aux français. Une question d’équilibre, tout comme l’Estivada !

Sus aquò, bona lectura ! Mèfi, fai quand mema quauquas paginas, lo dossièr…

P.S : M’avise qu’ai oblidat de modificar, avant publicacion, los mercejaments, per i integrar Jeremiàs Obispo, que fasia partida de ma jurada quand sostenguère, mas que coneissia pas enquera au moment qu’escriguère lo memòri. Aqui quo es fach !