Tòca-Maneta 92 – Copaire de Tròne

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Uèi anam parlar d’un jòc dins un jòc, vengut un jòc solet. Seguissètz ? Qualques uns d’entre vosautres vos sovenètz benlèu la lagrema a l’uèlh e la ment esmoguda de 2015 e de la sortida de The Witcher 3 : The Wild Hunt (La Caça Salvatja, del nom del principal antagonista), jòc polonés ambiciós tirat d’una seria de libres d’eroïc-fantasy adulta d’Andrzej Sapkowski, qu’auretz devinat polonés tanben. Mai que los dos primièrs, un pauc confidencials, The Witcher 3 perpausava un monde obèrt, gigant, una libertat d’exploracion e un fum de causas a far amb Geralt de Riv, un eròi vengut un personatge presat de la pop-culture, un « sorcelaire », biais de mercenari neutre dins un monde poirit per las intrigas politicas, aquí per caçar e tuar los mostres qu’espelisson un pauc pertot. Bestiari impressionant, tanplan coma los personatges que crosam, desfilat de « caras » e de replicas a l’escritura ciselada, The Witcher foguèt benlèu un pauc criticat per son sistèma de combat per d’unes afogats besuquets, mas èra a costat tant generós en tot que sos defauts s’escafavan volontièrs davant sas qualitats.

Sa generositat lo butava a ofrir, coma se fa sovent dins aquela mena de jòcs, un fum d’activitats segondàrias, quistas, caças, e tanben de minijòcs. Entre doas sesilhas de maselatge de mostres, Geralt podiá bufar dins una albèrga, en jogant notadament al Gwent, un jòc de cartas de collecionar. E ben aquel jòc de cartas èra talament plan fotut (amb la possibilitat de participar a de tornegs tanben) que donava l’impression d’un vertadièr « jòc dins lo jòc » e nos preniam a ensajar de recampar totas las cartas, elaborar nòstras estrategias, córrer las albèrgas per véncer lo campion regional puèi interregional de Gwent… E soi pas lo sol a aver trobat un interès a aquel jòc, es partatjat per totes los que pausèron la man sus The Witcher 3.

Lo platèu de combat.

Ne caliá pas mai a CD Projekt Red, l’estúdio darrièr las adaptacions del sorcelaire en videojòcs, per lançar lo desvolopament d’un jòc a despart dedicat al Gwent, un còp lo personatge de Geralt definitivament (a çò que se ditz) remisat dins los cartons. Coma es un estúdio conegut per sa generositat, an fach un jòc en free-to-play, gratuit d’accès doncas, amb la possibilitat de jogar entre umans e pus sonque contre un adversari controlat pel jòc. Mas coma CD Projekt es un estúdio VERTADIÈRAMENT conegut per sa generositat, e subretot davant la fòga constatada pel Gwent, sortiguèron un VERTADIÈR videojòc que tòrna préner las mecanicas del jòc de cartas mas en i apondent una istòria, de personatges novèls, de desplaçament sus una mapa, de dialògs e de causidas, de quèstas annèxas…

Los desplaçaments sus la mapa se fan dins d’environaments mai que polits.

Aquò s’apèla Thronebreaker, jos-titolat The Witcher Tales (Geralt es present de biais mai qu’accessòri, mas cal pas perdre los afogats) e foguèt desvolopat per un biais d’equipa B de CD Projekt. Ne cal pas tirar la conclusion que seriá un jòc a la rebaissa, es lo contrari. I sèm Meve, reina de Liria e de Riv, dos pichons reiaumes d’un nòrd trocejat. Lo jòc comença quand l’Empèri del Nilfgaard entra en guèrra contra lo Nòrd que pensa poblat de salvatges per l’envasir e i portar la civilizacion, en sabent que fan de l’esclavatge una bèla valor civilizatritz. Meve, fotuda defòra, deurà percórrer lo Nòrd a la recèrca d’aligats, per poder aver una escasença de fotre defòra l’envasidor. La vos fau corteta, lo scenari de Thronebreaker seguís las pesadas de l’univèrs The Witcher, amb de traïsons de totas parts, de reviraments, de causidas a far qu’auràn de consequéncias (e son vicioses en çò de CD Projekt, una bona decision pòt aver de consequéncias calamitosas).

Un dels famoses copacaps, servit per un umor que se tasta lo long del jòc per pichòtas tòcas.

Çò que se bastís a l’entorn del còr del jòc, qu’es doncas lo Gwent e que representarà aquí los combats que vendràn mirgalhar l’aventura (los combats son doncas de partidas de cartas que simbolizan de batèstas, òc, e fonciona amai), es una cordelada de mapas pro bèlas, sus las qualas desplaçam Meve, per qu’encontre lo monde, los paisans, done un còp de man d’aquí e d’alai. Al cap d’una armada, li caldrà tanben gerir lo moral de sas tropas, engatjar de monde, trobar d’argent per pagar sos soldats e de fusta per bastir d’amelhoracions. Lo jòc s’enriquesís d’una plan fòrta dimension « jòc de ròtle papièr », en vos botant fàcia a una situacion e en vos perpausant dos o tres biaisses de vos en sortir, cadun amb sas consequéncias sus la seguida. Una dimension afortida per l’estile grafic, diferent del pseudorealisme de The Witcher 3, que fa aquí mai « còp de gredon », amb de decòrs fixes suls quals s’animan (leugièrament) de personatges. L’idèa èra de pas negar lo còr del jòc qu’es los combats de cartas e d’aquel punt de vista es capitat. Lo sistèma es totjorn tant ric, e plan mai, amb totjorn aquela basa que se jòga en tres menas, que cada jogaire a doas linhas per pausar sas cartas e una man de 8 cartas e cal que la fòrça cumulada de las cartas sus las doas linhas siá superiora a aquela de l’adversari per ganhar. Sus aquò cal apondre que cada carta a de poders particulars, que nòstre « eròi » (Meve aquí) a de poders tanben, e que lo nombre de cartas diferentas es plan elevat, pro per qu’aquò venga supèr estrategic, sens jamai, vos rasseguri, èsser tròp rebarbatiu…

Thronebreaker s’amusa tanben a vos botar fàcia a de combats especials, amb de cartas predefinidas, que podretz sovent ganhar sonque d’un biais… que caldrà trobar. Aqueles combats especials, chafrats – a rason – « copacaps » son d’una dificultat plan cambiadissa, menan sovent una tòca d’umor dins un ambient per alhors pesuc e negre, e fan ofici de pausa dins un aventura longa (o avèm dich : son generoses) mas que s’encadena plan.

Sus aquò vos daissi, ai promés a mon pichon cosin de far una batalha amb el, me triga de veire sa cara quand botarai lo fuòc a ma man per far coma dins Thronebreaker.