Tòca-Maneta 113 – Dança de guèrra

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Ne sèm arribats a un moment que lo jòc vidèo a viscut pro de causas per que se faga d’omenatges a d’aujòls mai o mens famoses, mai o mens illustres. E çò que m’agrada a ieu amb l’omenatge es quand es pas tròp respectuós, quand es pas tròp bravòt. Per ieu un omenatge vertadièr deu èsser una sublimacion de la matèria originala, o si que non es tan fastigós coma la recitacion d’una leiçon apresa de còr. Far parièr es interessant per degun, e totes los parents o sabon : de qué servís de far de dròlles s’avèm pas l’espèr que sián melhors que nosautres ?

Las primièras oras dins lo jòc son relativament simplas.

Aital, per ieu (mas pas sonque), Stardew Valley (un pauc d’autoreclama per la cronica ont ne parlavi e tanben per la version occitana que n’ai fach) es un melhor Harvest Moon que los Harvest Moon costumièrs, es a dire la seria de jòcs japonés que li serviguèt d’inspiracion. E es un pauc parièr amb lo jòc que n’anam parlar uèi, que parteja amb Stardew Valley de pixèls colorats e un editor comun, Chucklefish.

A la fin, per contra, es una mecanica de precision. Un pas de costat e es acabat !

Wargroove es presentat clarament coma un eretièr mai qu’espiritual de la seria Advance Wars (o Nintendo Wars), una seria arrestada i a mai de dètz ans e que los jogaires de jòcs tactics al torn per torn regretan plan.

Avèm un meteis principi de basa, tornam tanben trobar aqueles prats batalhièrs atalhonats en casas, aquelas unitats que forman de pichòtas armadas, despartidas en unitats terrèstras, aerianas, marinas, amb caduna sas fòrças e sas feblesas, aquelas colors vivas e aquel dessenh un bricon enfantin qu’amaga un sistèma simple d’accedir mas malaisit de mestrejar. E l’omenatge s’estanca aquí, a la gròssa. Aquò sufís per establir un pairinatge segur, assolidat, e a comptar d’aquí Wargroove avançarà d’arguments que lo faràn existir d’esperel de biais tan segur e assolidat.

César es un dels personatges mai capitats e mai aimats del jòc…

La primièra especificitat de Wargroove es la preséncia d’un eròi, d’un general, dins cada armada, que ven completar la panoplia ja plan larga de fantassins, lancièrs, arquièrs, fachilhièrs, cavalièrs, maquinas de sèti. Cada general a un poder, lo « groove » del títol, que li es pròpri e que pòt èsser, segon lo personatge, d’ataca, de defensa, de suènh. A aquò cal apondre que lo plaçament de las unitats es doblament estrategic que d’unas unitats seràn mai fòrtas se son plaçadas a costat d’autras, se son plaçadas en nautor, se son luènh o al contrari prèp de lor cibla… Cada desplaçament, cada moviment se deu pesar, soscar, anticipar e Wargroove pren tot son sens quand l’enemic fa quicòm qu’aviam pas pro previst e que cal cambiar, en urgéncia, d’estrategia. Sens comptar que se vòstre general es batut, o se vos fasètz prene totes vòstres bastiments (que servisson a produire d’unitats) la partida es acabada ! Wargroove es bon quand es dur, es coma aquò, del còp es un pauc damatge que la debuta de la campanha dure un pauc en longor avant que l’escomesa vertadièra, que fa la sal del jòc, s’installe.

La campanha se debana sus una mapa amb de jorns que passan e de batalhas qu’apareisson, es pro classic.

La campanha, ne cal parlar justament. Perque òc, i a una istòria a Wargroove, quitament se, coma dins totes los jòcs de l’estile, podètz lançar de partidas sens enjòc scenaristic contra la maquina o contra qualqu’un en linha o a costat sul canapè ; e d’aquel costat lo contengut es ja plan ric. Encarnam Mercia, princessa venguda reina del reialme de Carmina, es a dire los umans, aprèp la mòrt tragica de son paire, tuat per Sigrid, vampira que mena l’armada de Felheim, es a dire los mòrts-vivents. Acompanhada de son mentòr Emeric e de son gos Cesar (que serà un general jogable) Mercia es caçada de Carmina e deu far lo torn del monde per fin de trobar d’aligats per reprene sos afars. Podètz apondre a aquò una recèrca d’artefactes que pòdon cambiar la destinada del monde, coma dins tota istòria d’heroic fantasy puèi comprendretz que tot aquò es pas qu’un pretèxte : la campanha buta lo jogaire a ensajar totes los generals e totas las faccions en preséncia, e mai los quite mòrts-vivents quand una astúcia scenaristica usada aurà fach comprene a tot lo monde que son benlèu pas tan missants qu’aquò e se baton contra una poténcia superiora, e qu’amassa seriam mai fòrts e nha nha nha…

L’umor es plan present dins las scènas que ligan cada batalha. E un umor plan especial de còps !

Mas tot aquò es pas grèu e nos en fotèm bravament, lo jòc s’amusa quitament d’aver un scenari relativament superficial pretèxte a ligar entre elas de mapas de batalha apregondidas : ausa l’umor, la referéncia, espeta lo quatren mur quand pòt, fa córrer sos gags sus d’oras de temps e presenta una galariá de personatges fòrça simpatics, amb de caractèrs plan tancats e desparièrs, dins un monde subrecolorat e agradiu d’agachar, introdusit per de cinematicas plan fachas, dins un estile manga occidental. E es justament perque se pren pas briga al seriós qu’acabam per lo prene al seriós, qu’acabam per aver envejar de seguir l’aventura de Mercia, sonque per sas batalhas que còpan lo buf e lo cap, sos dialògs colhonets e lo bon ambient general que se desgatja de tot aquò, en oblidant sos qualques defauts. Coma qué, la dificultat plan ondrada de polidas colors e d’un pauc d’umor passa còpsec melhor !

Sus aquò vos daissi, i a mon gos Cesar en F7 qu’espincha d’un pauc tròp prèp lo cuol d’un mòrt-vivent (òc, los esqueletas an de cuols, de qué i a ?) m’i cal anar avant que vire al drama.

Laisser un commentaire