Tòca-Maneta 72 – Rayman Legendas

Rayman Legends Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Se l’expression plan coneguda « pas de braç pas de chocolat » se verifica, ne coneissi un que las deu aver aquí, es Rayman. Parli pas aquí de Man Ray, lo fotograf, mas plan del personatge de videojòcs fargat pel francés Michel Ancel, sens braçes mas amb çaquelà de mans e de pès. Una anatomia originala que valguèt a aquel eròi d’èsser una de las estars del jòc de plataforma dins las annadas 90, fins a èsser botat a la retirada forçada en causa de la popularitat creissenta dels Lapins Crétins, d’antagonistas seus venguts ara de produits derivats bankables e idependents. Mas l’èrsa lapinesca es retombada (un pauc), Rayman a tornat sortit son nas (mai o mens timidament) per dos jòcs ont es, tornarmai, lo personatge principal, Rayman Origins e Rayman Legends.

Dos jòcs que forman una unitat talament estrecha en tèrmis de jogabilitat, de concepcion e de grafismes que se podrián prene per un sol jòc. D’alhors es possible de jogar als nivèls del primièr dins lo segond, « perqué doncas crompar lo primièr » me demandaretz, e auretz plan rason.

Rayman Legends Sosmarin

Ambient « 20000 lègas jos las mars ».

Soi acostumat dins Tòca-Maneta a vos parlar d’istòria, de scenariò, d’escritura, de finesa, per un còp amb Rayman pòdi legitimament decidir que me’n foti completament, podriái resumir a « Lo monde de las Crosada dels Sòmis es envasit de cachavièlhas e de mostres que capturèron los Pichons Èssers (de creaturas amistosas mai foguèsson reialistas) Rayman e sos amics devon netejar tot aquò » qu’aquò vos donariá pas que d’informacions completament inutilas e superfluas sul jòc. Non, çò que compta dins Rayman Legends es lo jòc, punt, e lo plaser que tiram a resòlvre las enigmas que nos son pausadas, córrer contra la mòstra, desliurar los Pichons Èssers, percórrer cada nivèl e lo mestrejar de la debuta a la fin, percórrer cada monde e ne trobar totes los secrets.

Rayman Legends Luigi

Vèsi pas BRICA la referéncia aquí. *clinhada*

Se Rayman Legends es un jòc de plataforma a desfilament orizontal (lo mai sovent), coma se fa dempuèi de sègles, seriá una error de lo pensar pas resoludament modèrne, amb per començar de grafismes espectacloses, de mondes variats e subrecolorats, un suènh del detalh, d’umor visual (e sonòr) omnipresent, una pata un bricon « benda dessenhada » que dona un charme vertadièr a l’ensemble.

Rayman Legends Botiòla

La gròssa botiòla que vesètz es ma mòrt.

Malgrat aquel ambient que pòt semblar enfantin, vos caldrà pas riscar a pensar qu’aquel Rayman es un jòc aisit, al contrari quitament la dificultat es plan presenta e lo contentament que tiraretz del fach de completar un nivèl serà segurament compensat pel fach de crebar de detzenats de còps al meteis endrech coma la gròssa m*** que sètz (o soi tanben se vos pòt rassegurar, vos insolenti pas gratuitament). Urosament, a fòrça d’ensages tot se pòt superar, e ne tiraretz d’autant mai de contentament un còp las dificilas espròvas daissadas darrièr.

Per vos rendre las (nombrosas) tascas mai aisidas, Rayman Legends vos permet de jogar fins a 4 en cooperacion, e cadun a lo poder de reviscolar sos camaradas, paures defuntats aborius jols escacalasses generals. Dins l’idèa de vos ofrir de plasers tant variats coma los biaisses de morir, Rayman Legends prepausa de desfises regulars (setmanièrs e quotidians) ont vos podètz mesurar a de jogaires del monde tot (es aquí que vesèm que n’i a que son plan mens de gròssas m*** que d’autres) e un minijòc de football ipèr rapid e plan addictiu, per çò que la cooperacion va plan doas minutas mas quora es que nos fotem sul morre ?

Sus aquò vos daissi, aquel colhon de Rayman a encara perdut e oblidat de membres a l’ostal, los ai retrobat que lo gat aviá ja manjat un parelh de dets, li devi anar rendre tot son rambalh aquí.

Rayman Legends PolitEvaluacion Rayman Legends

Tòca-Maneta 71 – Conte de l’en dejós

Undertale Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Esiti dempuèi bravament de temps a vos far una cronica sus un jòc que sabi pas – e soi pas lo sol dins aquel cas – per qual costat agafar, tant sèm sus la talvèra, mai benlèu al delai, de las acostumas fin finala ronronantas del mèdia videoludic.

Aquel jòc se ditz Undertale. N’ai ausit parlar, coma plan de monde, pel boca a aurelha e una prensa especializada ditirambica al seu subjècte e m’a rebutat d’en primièr, coma plan de monde, per son costat graficament afrós, i a pas d’autre mot. Farlabicada a la man, l’estetica de Undertale es de còps quitament pièger que çò que se fasiá del temps del 8-bit (entre 80 e 90, amb per exemple la primièra Nintendo, la Master System o l’Atari), mentre qu’es sortit pel primièr còp… en 2015. Disi pel primièr còp que amb son succès considerable e son pés mai que leugièr (forçadament…) Undertale tornèt sortir sus totes los supòrts possibles. Amb totjorn lo meteis succès.

Es clar doncas que son pas los grafismes l’interès pregond del jòc, qu’es en mai d’aquò plan cortet. Qué alara ? Es çò qu’anam ensajar de comprene amassa, e disi pas que i arribarem, atencion OVNI.

Undertale press X

Aquí lo costat trufandièr : ai evidentament degut quichar un primièr còp sus « X » per legir aquel messatge…

Undertale es l’istòria d’un drollet que cabussa del nòstre monde dins lo monde d’en dejós, poblat pels mostres que son ara en guèrra amb los umans. Es reculhit per Tauriel, una brava mostressa afectuosa (un pauc tròp de còps) que li ensenherà doas o tres causas sus son monde abans que lo drollet (sens nom) la laisse per ensajar de tornar a la susfàcia, dins son monde a el. Evidentament, pas res se passarà coma previst.

Undertale pet Doggo

E un combat plan menat, un !

En camin, lo drollet encontrarà de mostres, d’estatjants d’aquel reialme de l’en dejós, amistoses o pas. Per èsser mai precís, lo fach que sián amistoses o non dependrà de vos e de cossí decidiretz de los tractar. La caracteristica principala d’Undertale, en defòra de son estetica particulara es un sistèma de combat… particular tanben. Cada rencontre amb un mostre dobrirà una interfàcia de combat que menarà pas forçadament a un combat per de bon, mas que menarà sistematicament a un biais de minijòc d’adreça, diferent a cada còpPerque cada mostre del jòc es diferent, a d’accions diferentas e es possible de totes los desfar de biais diferent. Aital, se pòt discutir, dialogar, galejar, flatar, fringar quitament e una o mai d’una d’aquelas accions podrà (con)véncer lo mostre encontrat, vos en podretz quitament far d’amics ! Es tanben possible de far mòstra d’una violéncia freda e sistematica e de tuar totes los mostres quitament los que se defendon pas, mas vos dobtatz plan que tot aquò se pagarà. E a l’opausat es possible d’acabar lo jòc sens aver fach rajar la sang.

Undertale malsan

MALSAN, ai dich !

Cada accion pòt doncas aver de consequéncias, bonas o marridas, fins a ne cambiar la fin del jòc… e fins a ne cambiar las partidas d’aprèp ! Undertale per aquò pren a revèrs de mecanicas de RPG tradicionalas, se’n trufa amb un plaser bèl assumit e quitament clamat mantuns còps dins las espetadas frequentas del quatren mur. De metaficcion que pren en compte las accions passadas e jutja los jogaires, Undertale ne ven lèu un metajòc qu’ensaja de comprene las mecanicas de d’unes videojòcs « tradicionals », los dissèca a còr obèrt e de còps los jutja, lors clichès, lors incoeréncias, lors problèmas d’identitat…

Parodic en aparéncia, Undertale conta plan de causas intelligentas en sos-man, bolèga, truca e esmòu lo jogaire, emportat dins una mena de folia de còps absurda e salpicada d’umor british, de còps pregondament malsana, a un punt rarament atench per un videojòc. Dins totes los cases aquel jòc que s’afranquís de convenéncias, fargat per un tipe tot sol, amb per soleta e pasmens eslonhada referéncia lo mitic EarthBound pòt pas daissar degun indiferent.

Ieu, per exemple, me daissèt pas indiferent. Soi plan incapable de vos dire çò que n’ai pensat, çò que m’a provocat, mas m’a pas daissat indiferent.

Sus aquò vos daissi, que me cal anar far de… causas. Amb… de mostres.

Undertale Game showEvaluacion Undertale

Tòca-Maneta 70 – Mario Karto

Mario Kart 8 Deluxe Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Es impressionant de còps d’arribar al cap de tant de cronicas sens jamai o gaireben jamai evocar de jòcs que tot lo monde coneis. Aquí per exemple, sètz a legir lo Tòca-Maneta n°70 (!!!) e soi pas estat fotut jamai de vos parlar de Mario Kart. Es pas una preciositat de ma part, es pas qu’auriái extremat luènh de ma ludotèca un jòc qu’auriái jutjat tròp grand public o tròp superficial. Non, pòt pas èsser aquò que Mario Kart l’i jògui, coma tot lo monde manca ta mameta (e encara aquí ai de dobtes), m’agrada e tròbi aquò plasent, coma tot lo monde manca los que l’i pèrdon tròp sovent (en encara aquí ai de dobtes).

Personatges Mario Kart 8

I a de que far.

Non, pensi qu’es sonque qu’esperavi de tombar sus un episòdi (enfin, se se pòt parlar d’episòdis) pro recent sul qual i aguèsse pro de causas de dire. Lo darrièr, me pensi, sul qual auriái poscut brodar una cronica entièra es Double Dash, sortit sus GameCube en 2003, que m’agradava, mas soi benlèu lo sol, per çò que un kart podiá aculhir dos personatges/jogaires, amb un que menava e un que petava lo morre dels autres a còps de clèscs e la possibilitat d’intercambiar a qual moment que siá. Una novetat que foguèt pas jamai represa dins la seria, a mon desplaser eternal.

Depart Mario Kart 8

A l’ora de començar.

Urosament, Mario Kart 8 a d’autres interès, mai que mai dins son edicion dicha Deluxe, excusatz-me que petonam dins la seda aquí. Ja perque aquela version es clarament aumentada, coma una celebracion de la seria, amb un nombre recòrd de circuits (48) e de personatges jogables (42). Coma sovent, i trobam de corsas novèlas e de corsas sortidas suls ancians jòcs, qu’es una seria coneguda per fialar la metafòra sul tèrmi long e jogar un pauc sus l’aspècte nostalgic, mas los desvelopaires son pas acontentats de balançar los circuits de la Nintendo 64 o de la Super NES aital e buta-te Marçal, non, los an COMPLETAMENT refonduts, amb la tecnologia e los grafismes de uèi, a tal punt que sovent nos semblan èsser de cicuits completaments nòus.

Classament Mario Kart 8

À, lo classament, la mai dificila espròva del jòc (soi primièr).

E per l’aspècte « jòc » ? E ben es un Mario Kart dins la mai blosa tradicion mariokartesca : podètz oblidar vòstres parents, amics, femna, òme, dròlles, tot lo monde vos vòl crebar a bèls còps d’objèctes mortals e calucs (pèls de banana, clèscs de totas las colors, campairòls-turbò, bombas…), e encara mai ferotjament se fasètz la corsa en cap, çò que vos farà desvolopar una paranoià instantanèa, d’ipertension, una susada del diable mai una caganha linda coma d’aiga de font pels mai sensibles a l’estrès. En un mot doncas per resumir : es FUN. En mai d’un : plasent, colorat, amusant… e podètz contunhar la lista. Las sensacions son plan presentas e inversament proporcionalas a la pregondor del scenario, coma una version videoludica de Fast and Furious sens Vin Diesel mas amb Supèr Mario. S’avètz pas la blaga, daissatz, aquela es per ieu.

Demest las novetats d’aquel episòdi (encara un còp, vist l’abséncia d’istòria o de tota forma de cronologie es abusiu de parlar d’episòdi, m’enfin) tèni a senhalar cap als drollets o al monde que son pas brica acostumats a jogar, amb la possibilitat d’activar o desactivar la conducha assistida o encara la giroscopia (a la lèsta, podètz far que quand viratz la maneta vòstre kart vira tanben, es plan pel monde que son còp sec tròp a fons dins lo jòc). Los autres que coneisson la seria presaràn la personalizacion completa dels karts, lo nombre traç qu’important de corsas e la folia que senhoreja sus l’ensemble, mescla capitada de deliris visuals, d’idèas dessenadas, de concèptes folastres…
Sens tròp de contèsta lo Mario Kart lo mai abotit, aquel 8 Deluxe sona un pauc coma lo jòc anniversari dels 25 ans d’una sagà davant la quala tot jogaire, pichon o bèl, acostumat o ocasional, faguèt sas armas… e sas crisis !

Sus aquò vos daissi, i a aquel enfavat de Bowser que me ven de passar dins lo darrièr viratge, li vau far bolegar son gròs cuol sus la linha d’arriba aquò li farai veire del país e se’n tornarà plorar en çò de sa maire la p… Qué ? Non, tot public avèm dich.

Luigi Mario Kart 8Evaluacion Mario Kart 8

Quand Pikachu parle occitan, cultures japonaises et langues d’ici

Òu !

Le dimanche 8 avril, je suis invité au TGS (Toulouse Game Show) Springbreak pour une conférence sous le thème : Pokémon en Occitanie/Quand Pikachu parle occitan, cultures japonaises et langues d’ici.

Pitch :

À quoi ça ressemble lorsque l’on traduit les noms des célèbres bestioles de poche en occitan ? Et puis d’abord c’est quoi l’occitan, cette langue que certains nomment encore « patois », et à laquelle on a bien du mal à prêter un semblant de modernité ? Est-ce qu’on peut vraiment articuler une culture populaire et une langue minoritaire ? Aventurons-nous ensemble dans les herbes hautes de la connaissance, loin des idées reçues, pour une conférence inédite à la croisée des disciplines, des nouveaux folklores et des anciennes mythologies, des langues intemporelles d’ici et de là-bas… Partons à la rencontre d’une langue proche et pourtant méconnue qui peut aussi parler de tout, et surtout de ce qui nous divertit et nous amuse, et y compris de Pokémon ! Prêts à faire les geeks en òc ? Aquí se passa !

J’y parlerai linguistique, sociolinguistique, culture(s), folklore, mythologie… en me servant des Pokémon donc. Comme quoi elles mènent à tout ces petites bêtes !

Rendez-vous le 08/04 a 16h dans l’hémicycle de l’espace Diagora, a Labège !

Plus d’infos ici : https://www.tgs-springbreak.fr/content/pokemon-en-occitanie

Et j’ai même une fiche biographique ici (!) : https://tgs-springbreak.fr/content/danis-chadeuil

 

Tòca-Maneta 69 – Subrecuèch

Overcooked-Special-Edition-Banner

Chaspaires de forqueta, picanhaires de placa vitroceramica, balhaires de jòia a papillas e esportius de cosinièra, adieussiatz !

Caud ! A seguir : una paella, un buòu mironton, una bolonhesa, una entrecòsta sagnosa ! Ting ! La comanda de la 6 es prèsta ! Fai virar !

Aquò vos parla ? Aimatz l’ambient subrecalfat de las cosinas e rèiras cosinas ? Avètz una pichòta inclinason per la restauracion e lo trabalh en equipa ? Suportatz l’estrès de las comandas que s’amodelonan e de la practica a l’espèra, atalentada ?

Se podriá plan que lo pichon jòc Overcooked foguèsse especialament confinat d’oras per vos sonque ! Overcooked es un jòc que faguèt la virada de totas las taulas consolescas, abans d’arribar darrierament sus Nintendo Switch. Me diretz es normal, coma pels camins que van a Roma d’aquesta passa totes los jòcs finisson per acabar sus Nintendo Switch. E la virada, Overcooked la faguèt amb un succès d’estima plan naut, quitament se los jogaires nombroses que s’i son ensajats poguèron perdre lors pèlses a plenponhs, quand se los arrancavan pas eles-meteisses.

Mapa Overcooked

Los desplaçaments d’un nivèl a l’autre se fan sus aquela mapa.

Lo principi d’Overcooked es simplàs : sètz un cosinièr dins un restaurant que se deu afanar per servir a sos clients çò que li demandan abans que se’n anen enfuriosits. Caldrà doncas copar los legums, far còser la carn, far bolir l’ola, dreçar las sietas mas tanben las lavar per n’aver totjorn d’avança e subretot s’assegurar que jamai jamai sa cosina parte en fumada per una fauta d’inatencion plan mai frequenta qu’òm pensa. Un conselh : abans de vos lançar dins cadun dels diferents nivèls, cercatz l’extinctor, riscatz de n’aver besonh !

Mas Overcooked seriá un pichon jòc e pas mai, parièr a tota una còla de causas que se pòdon jogar suls telefonets sens çò que fa sa sal : s’i pòt jogar a mai d’un sul meteis ecran. E es aquí que pren son sens e son interès ! Se pensàvetz èsser en fasa amb vòstre òme/femna al punt de vos passar de comunicacion verbala, èsser sus la meteissa longor d’ondas amb vòstre parelh d’amics/amigas, Overcooked a la capacitat de vos far cambiar de vejaire, en vos fasent petonar coma jamai !

Restaurant Overcooked

Cal plan desseparar las tascas e véser cossí se far passar los elements…

Per arribar a far petar la marca, vos caldrà lèu-lèu partatjar las tascas, saber qual fa qué, trabalhar eficaçament cadun de son costat de biais complementari e, gardant l’uèlh sus çò que fa l’autre, e comunicar, totjorn, per saber çò qu’es bon a mandar, çò que cal far aprèp, definir qual s’encarga de la vaissèla per aqueste torn, e fai-me passar aquò, te doni aquò… Es ja tròp, vos ai perduts-das, es lo burn-out, vos sètz acroconit-da dins un canton de la cosina, lo cap dins lo davantal a plorar e brançolar d’arrièr en avant del temps que lo fuòc lepa lo formica del plan de trabalh e que vòstres magres beneficis se’n van dins lo vent.

Fuòc Overcooked

Quand lo fuòc comença es marrit signe ! Panica a bòrd !

S’esperàvetz un jòc ont podèm prene lo temps, causissètz una autra alberga, qu’aquí es l’exacte contrari ! Avètz pas vist la pancarta a l’entrada que disiá « Enebit a las limaucas e als pacemakers » ? Pertant vos demandan pas de granda cosina : de hamburgers, de pizzas, de sopas, de fish and chips, d’ensaladas… Non, aquí çò que rend la causa complicada es l’ambient : sètz sus un batèl e vos cal perseguir vòstras caçairòlas emportadas pel borrolís, sètz dins un volcan es lo sòl es de lava, sètz sus la banquisa e una limpada mal plaçada vos pòt fotre per l’aiga gelada, sètz dins un camion lançat a plena corsa sus la rota 66 e auretz mai lèu fach de vos copar un det que de levar la graissa d’aquel tròç de cambajon… Es Cachavièlha en cosina, panica al restaurant, es un autra vision de l’Infèrn !

Mas coma l’infèrn es vestit de colors manhaguetas, que los diabletons son de catons, d’orsets e de pichons personatges redondets e sorisents, qu’aquò parla e crida per onomatopèas de dessenh animat, la pilula es glaçada al sucre pastèl, al fun immediat e a l’umor absurde, de que l’engolir sens cap problèma !

Sus aquò vos daissi, del temps que parlavi aviái lo bistèc a còser sul fuòc e ai plan paur que…. ò mèrda.

Overcooked temps écouléEvaluacion Overcooked

Tòca-Maneta 68 – Zelda Breç of the Oai (Episòdi 2)

Breath of the Wild Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Dins los episòdis precedents, nòstre eròi gahusenc, butit per de sornas rasons economicas (fasiá de longa d’apostròfes a sa banquièra, chafrada Elodia, sens qu’òm posquèsse saber s’èra plan la vertat) s’èra trobat, plen de rancòr, de fàstic e de frenesia, a parlar d’un jòc sens i aver jogat. E qual jòc ! Pensatz un pauc : Zelda Breath of the Wild ! Sentiam tota l’espèra del gahús manhac, que se languissiá de pausar sas àrpias peludas sul Buf del Salvatjum. Dins l’espèra d’aquel jorn desirat, lo gahús gahussèt, portat pel trin-tran monotòne dels Tòca-Maneta costumièrs, cronica de fons de jòcs de còps pas brica marrits jol cobèrt d’un bricon d’umor, mas amb totjorn aquela lagrema que ponchejava al canton d’un uèlh clavelat sul lugran longanh. E puèi pas res pus. Lo void. Lo silenci. Lo nonres. L’abséncia de cronica videojòc en occitan. La maneta, venguda fantaumatica, tocava pas mai, aquí ont, ièr, chaspava, picanhava, paupinhava. Mas qué s’es passat tot aquel temps que semblèt una eternitat al monde orfanèls de lor papà gahús, pas lo grop de punk, l’autre ? Cossí, « èra pas tant long qu’aquò » ? Mas a ieu me semblèt una infinitat ! O benlèu es per çò qu’èri perdut dins las nívols d’Hyrule…

Prodiges ZBOTW

Los prodigis, fial conductor de l’istòria, vos permetan de comprene melhor cada raça del jòc.

E òc, per çò que aqueste còp i es, i ai jogat a aqueste darrièr Zelda ! Elodia-ma-banquièra me consentiguèt un prèst ridicul que los interesses sufirián per fargar un open world de l’ostal, me soi crompat la Switch, me soi crompat Zelda e ai evidentament oblidat l’existéncia del monde exterior mas a un moment ai una bona rason, qu’èri lo sol en capacitat d’eliminar l’afrós Macrondorf, que fasiá pesar sul reialme d’Hyrule sa doctrina post-liberala apocaliptica, sens respècte pels diferents pòples de las contradas, lo sospèchi quitament de qualques delictes de faciès e de qualquas reconduccions a las frontièras Gerudos. Em, perdon, crèsi que me soi emportat.

Sanctuari ZBOTW

Los sanctuaris forman una bona part del contengut de Zelda BOTW…

En mai al moment qu’escrivi aquelas linhas, ai pas acabat lo jòc, en tot cas ai pas vençut lo grand missant, me susprèni a recuolar aquel encontre fatidic que sabi que ganharai, benlèu en causa d’aquò d’alhors. Es que i a tant a far ! Rapèli que quasiment tre la debuta vos es donada la possibilitat de « ganhar » lo jòc, de sautar tota una part de scenario trocejat per arribar directament al combat final. Mas coma es complicat e qu’es evidentament pas aquí qu’es l’interès del jòc, ai fach coma 99,99% dels jogaires : ai percorregut tot lo país d’Hyrule avant de m’enfrentar, cargat coma una muòla jos esteroids, a aquel famós castèl central, teatre de la darrièra e mai importanta batèsta.

Menu ZBOTW

…tant coma la cosina, la quista d’ingredients…

Aprèp i aver jogat, comprèni melhor çò que ne disián los critics a sa sortida, sul fach que ZBOTW èra en capacitat de rebatre las cartas dels jòcs en monde dobèrt (open world), de mai en mai frequents e demandats pel public, mas qu’acaban per totes se semblar. En defòra del suènh menimós aportat a d’environaments variats, logics geograficament e geologicament (per un monde fantastic s’enten), la vastor impressionanta de l’ensemble contrabalançada per un sentiment de proximitat permanent (d’ont que siam vesèm tot, mas d’aquí a i anar es una autra causa), çò que truca, l’escomesa la mai capitada, çò qu’es pas estat jamai vist, es lo refús de la paur del void. M’expliqui : dins la majoritat dels videojòcs dobèrts, amb un univèrs d’explorar mai o mens liurament, lo jogaire es sovent enfrentat a d’ « emplenatge », de pichonas causas esparpalhadas per reténer son atencion, li far passar de temps, e aquel emplenatge es de còps tant regular e sistematic qu’acaba per donar un costat artificial al jòc e a son univèrs. Dins Zelda, non. De còps, l’environament es void, pas de quèstas, pas d’objèctes, pas de punt d’interès en defòra de l’environament meteis. De contemplacion blosa. D’exploracion sens tòca. En dos mots : lo fremiment de l’aventura. Lo vertadièr. E en permanéncia. E en mai d’aquò i a un refús de l’espectacular qu’es plan dins l’aire del temps. I a pas de scenario tarabiscotat, sèm pas negats jos l’ombra de las nautas montanhas que se pòt anar vertadièrament pertot, i a pas de suspresa en defòra del pichon sarrament de còr a la descobèrta, passat un recobde de caminòl, d’un paisatge miraudiós sus un calabrun de mar, d’un vilatjon tipic a escala umana, d’un bòsc plan bòsc, amb sa feràmia e sos campairòls de culhir, d’un tropèl de cavals que paisson sus la pradariá verdejanta, de las roinas d’un temple oblidat, ara ganhat per la vegetacion que pertot senhoreja… Tant d’imatges que marcan lo jogaire e se pòdon pas qu’imperfiechament descriure a aquel qu’o a pas viscut.

Un monde feng-shui, bastit amb rigor, umilitat e una benvolença totala.

Enciclopedia ZBOTW

…o encara plan d’a costats, coma aquí lo fach d’enriquesir l’enciclopedia del jòc.

Novator per sa proposicion d’un monde « natural » que defugís los artificis, Breath Of The Wild l’es tanben en tant que Zelda. Los amators de la seria son acostumats a una arquitectura tipica de cada jòc Zelda : un encadenament progressiu de zònas d’exploracion mai o mens dobèrtas e de « donjons » clafits d’enigmas amb un « boss » a la fin, un equipament de recuperar per poder avançar un pauc mai, e aital fins a la fin e lo « boss » final. Tot es sistematicament espetat a la bomba (mas amb feng-shui, coma disiái) dins BOTW : avètz tot l’equipament que n’auretz besonh a la fin del didacticial, podètz anar pertot tre la debuta, sens cap constrencha, e i a pas mai de donjons. Son remplaçats per un centenat de sanctuaris, ont cal far parièr foncionar las cervèlas mas sus un temps mai redusit, e 4, pas mai, « creaturas divinas » ligadas a la quèsta principala. Es susprenent, a la debuta, per un afogat istoric de Zelda, mas coma tot es menat amb fòrça doçor, la temptacion de cabussar lo cap primièr dins aquel país de sòmis se farà inevitablament mai fòrta.

Question que pòdi pas m’empachar de me pausar aprèp de centenats d’ora a percórrer ZBOTW : aprèp aquò, de qu’es l’avenidor de la seria Zelda ? Qué pòdon far de mai ? Es qu’es possible solament d’anar mai luènh ? E seretz d’acòrdi amb ieu per dire que quora òm se pausa de talas questions, es puslèu bon signe pel jòc qu’avèm entre las mans !

Sus aquò vos daissi, coma ai dich me cal partir n’acabar per de bon amb aquel malaprés de Ganondorf e… o alara tòrni sus la platja, qu’èri pas anat fins a aquela illa… o al vilatge de Cocoricò, me sembla que soi pas dintrat dins aquela bauma que se vesiá d’en naut… mas es que soi plan segur d’èsser anat al pus fons del bòsc a costat del flume… e aquel tèrme, i ai pas pojat ?…

Zelda Breath of the Wild Evaluacion ZBOTW

Tòca-Maneta 67 – Asuèlh sens alba

Horizon Banner

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Nos anam pas contar de fadesas, es rare dins lo videojòc de tombar sus una eroïna femna que siá una eroïna abans que d’èsser femna, creada per sas capacitats, son ròtle, e pas per venir en un ren de temps un objècte de fantasmas mai o mens assumits. Un personatge de femna fòrta, independenta, que se’n laissa pas contar, amai dins un contèxte relativament mascliste, e al qual jogaires e jogairas se pòdon e se podràn identificar.

Es lo cas d’Aloy, personatge principal del jòc Horizon Zero Dawn, e es clarament pas lo sol avantatge d’aquel jòc, succès critic, public e un pauc suspresa de 2017. Aloy a de mai de meritis aumentats pel fach qu’evoluís dins un monde qu’es luènh d’èsser amistós : dins un milierat d’annadas, lo monde es completament roinat, las ciutats abausidas, las veituras rovilhadas, los darrièrs òmes que demòran se son clanificats, tribalizats, son tornats a un novèl Atge de Pèira, de fusta e de cluja, an perdut totas lors tecnologias. Mas de qué s’es passat ?

Es pas totjorn evident de saber a qué servissián los afars dels Ancians...

Es pas totjorn evident de saber a qué servissián los afars dels Ancians…

Es exactament çò que deurà descobrir Aloy, dròlla curiosa, aluserpida, assedada de coneissenças e pas colhona, aquò non. Cal dire qu’Aloy a una vida un pauc en retrach de la societat (o sas sòbras), bandida qu’es dempuèi qu’es nenetona de sa tribú originala, los Noras, e elevada per un autre fòrabandit, Rost, un pair de substitucion per aquela que sap pas res de sos parents. Comprenèm doncas que çò qu’interessa Aloy es de tornar a sas originas, aprene quals son sos pairs, perque es sola, mas son caminament la menarà tanben a tornar a las originas de l’umanitat tota, al mens çò que ne coneis e çò que ne demòra.

La mena de pichòta bèstia qu'anatz crotzar sovent...plan sovent. E es encara mens amistós qu'o sembla.

La mena de pichòta bèstia qu’anatz crotzar sovent…plan sovent. E es encara mens amistós qu’o sembla.

E aquò serà pas simple, dins aquel jòc gigant e plan long, qu’Aloy se trobarà totjorn confrontada als autres estatjants d’aquel monde ostil : las maquinas. Sòbra plan viva e en bon estat dels « Ancians » (es a dire nosautres), n’existís de mai d’un tipe mas lo mai sovent seràn de robòts dessenhats coma d’animals preistorics : dinosaures, tigres a dents de sabre, crocodils, guepards, ptedoractiles… E vos pòdi dire que quitament s’Aloy evoluís e qu’aprenètz a vos batre amb ela, vos podètz far espotir en doas segondas benleu tant aisadament a la fin del jòc quand s’es subre-equipada, qu’a la debuta quand es armada d’un baston e d’un arc sonque. Horizon fa doncas plan sentir en permanéncia la pression, l’estrès, la situacion de preda de l’ancian predator que senhorejava sus un monde qu’es ara obligat de partatjar, per aver tròp volgut costejar las estelas… tot un programa, e la filosofia amagada darrièr aquesta vision apocaliptica es volguda pels seus conceptors olandés.

La ciutat de Meridian, la mena de paisatge encantarèl que sabrondan dins Horizon.

La ciutat de Meridian, la mena de paisatge encantarèl que sabrondan dins Horizon.

Las dinamicas de jòc rajan naturalament de tota aquela inversion de la plaça de l’òme, de la natura e de la maquina coma tresena variabla de l’equacion : cal evidentament sovent privilegiar l’apròcha discrèta a la carga brutala, pausar de trapèlas, de laces, tirar de sagetas silenciosas, plan agachar e etudiar l’environament, en se servir d’una aisina qu’Aloy es gaireben la sola a possedir : un focus. Mena de plectre que se pega darrièr l’aurelha, aumenta la realitat e dona d’informacions sus çò que vesèm. Per aver trobat, gardar e se servir d’aquesta aisina dels Ancians, Aloy renviarà sul monde encontrats en camin un imatge que trantalharà entre la paur, lo respècte, la mesfisança o la devocion. Perqué òc, cada tribú, dels Noras tradicionalistas als Banuks chamanics, en passant pels corsaris e faures Oseram e pels Carjas bastidors de ciutats meravilhosas e adorators del solelh, a de sistèmas culturals, espirituals, religioses, diferents mai se son ligats, e Horizon laissa lo jogaire soscar, a flor e a mesura de las discutidas amb los uns e los autres, sus la religion, las cresenças avuglas, nòstras certesas, la vertat e çò qu’i sembla, l’evolucion, las sciéncias, çò d’innat e çò d’aquesit, lo pés del passat e la paur de l’avenidor… es plan tot aquò qu’es desvolopat o abordat dins Horizon Zero Dawn, a travèrs del personatge d’Aloy, agach finalament exterior sul monde ont viu, menada per una quista e una sola : ensajar de comprene. Coma un darrièra alenada d’umanitat abans de tornar cabussar dins lo non-res.

Auretz comprés qu’Horizon Zero Dawn es una causida de la redaccion : subrebèl, interessant, unic, pregond, long, immersiu, exigent tanben, es una de las revelacions de 2017 !

Sus aquò vos daissi : ai un sacrifici uman d’anar empachar. Es quicòm de viure amb d’esperits endarrierits, vos disi…

Evaluacion Horizon Zero Dawn

Tòca-Maneta 66 – Pratchett & Clonc

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Me pensi aver ja demostrat plan de còps dins aqueste cronica, davant l’èrsa dels remakes de videojòc a milierassas, la manca d’inventivitat qu’aquò pòrta, e la pigresa qu’aquò fa sospechar en çò dels desvolopaires. Me pensi aver tanben, mas si que non d’unes o an fach a ma plaça e mai plan que ieu – pensi aquí a l’excellenta cronica video Crossed de Karim Debbache – criticat un parelh de còps los films eissits de videojòc, que son en general catastrofics, a un nivèl de nullitat rarament tocat, manca benlèu per lor pendent : los jòcs desvolopats a partir de films.
Sufís, coma sovent, d’un jòc e d’un sol per crear l’excepcion, e quala excepcion me damni vist que s’agís de Ratchet & Clank. Ratchet & Clank es a l’origina un jòc e una seria començada en 2002 sus la PlayStation2, doncas es pas tanpauc tant vièlh qu’aquò, pas pro per justificar una ressortida en 2016 en tot cas. Çò que la justifiquet es mai la sortida d’un film, del meteis nom, que tòrna prene a la gròssa lo primièr jòc, coplat amb d’elements dels seguents. E an doncas logicament sortit un jòc, que ne seguís la trama scenaristica en en integrant tanben de tròces dins sas cinematicas.

Arrapatz-vos, es aquí que ven complicat e que daissa crànher ço pièger de tota l’industria videoludica dempuèi l’aclapament de l’extrà-marrit jòc ET l’extra-terrèstre dins un desèrt de Novèl-Mexic en 1983 : un jòc, tirat d’un film, tirat d’un jòc.

Tant val dire que sul papièr i a pas res que fonciona e s’òm m’aviá anonciat aquò sens cap de precaucions ne fariái encara de cacha-vièlhas a m’acoconar dins un canton de ma cambra, plorinejar e chucar mon gròs det, mon dodó dins los braces.

Las zònas de jòc son pas tròp grandas, sonque çò que cal.

E ben non, tot fonciona coma un miraudiós relòtge, benlèu – segur ! – per çò qu’es Ratchet & Clank, un univèrs volontièrs folastre, parodic e quitament autò-parodic. Lo eròi, Ratchet, es un Lombax, e aquò a pas res a veire amb lo fabrejaire de cintas de sosten lombari (laissatz, es una galejada privada clusa), es quitament dins l’idèa exactament lo contrari : amb l’aparéncia d’un pichon fennèc umanoid, Ratchet es sople, viu, borrin e subre-equipat, a començar per son companh Clank, un robòt de guèrra un pauc mancat a la fabricacion mas utile mai d’un còp. Als costats dels Rangers Galactics e de lor menaire egocentric e pauruc lo capitani Qwark, deuràn, evidentament, salvar lor galaxia dels missants Blargs, que la preséncia d’esperit es tanben resumida per lor nom, menats pel PDG Drek aligat per l’ocasion al missant simbòl de la seria, l’infame doctor Nefarious.

Lo Groovitron en accion !

Çò que vòlon aquel monde nos en trufam completament, entre doas galejadas referencialas comprendrem que los Blargs vòlon una nòva planeta que faguèron petar l’anciana e qu’an pas trobat de melhor mejan per aquò far que de prene de bocins d’autras, sens cap de respècte pel monde que vivon dessús. Fa pas res, nos anam ocupar d’eles de planèta en planèta dins d’environaments variats e desvariats a un ritme d’infèrn – e lo jòc es un pauc cortet, mas intense çaquelà, en causa d’aquò – e amb un arsenal qu’es segurament aquí mai per provocar lo cacalàs del jogaire que lo patiment dels missants. L’i trobam per exemple lo Motonator, un raion de la mòrt que tresmuda vòstres enemics…en inofensius motons belegants, o lo Groovitron, que lança una bola a facetas e buta los enemics a bolegar lor cuol sus de musica disco puslèu qu’a se batre, o Mr. Zurkon, un assistent robòt-tuaire psicopata qu’acompanha totas sas intervencions de remarcas plan sentidas, o encara lo Pixelizaire HD, que transforma quala bèstia que siá en molon de pixels, faiçon Doom.

Lo narrator es lo capitani Qwark, aquí en estatua…e es un briconèl megalò.

Per vos pintrar lo tablèu vaquí doncas Ratchet & Clank, un jòc d’un fun absolut, dinamic, plasent, polit d’agachar amb son estetica a mitat camin entre lo cartoon, lo videojòc de las annadas 2000 e lo film d’animacion. Es, per un còp, pas un remake inutile, e, mai s’aquò es aisit de dire per ieu que joguèri pas al jòc original, fin finala dificile de considerar coma un remake tant an sublimat la matèria originala, amb çò que cal de novetats, çò que cal de referéncias al film, e un pregond respècte pels jogaires, los ancians coma los novèls.

Sus aquò vos daissi, lo temps de far aquela cronica ai laissat una tropa de Blargs brancats sul Groovitron, me los cal anar desdonnasummerizar, sèm pas de mostres çaquelà.

Tòca-Maneta 65 – Fantasiá Finala

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Lo videojòc es sovent un afar de seria, de seguida, de continuitat. Es malaisit d’alhors de destriar lo perqué e lo coma dins aquela tendéncia a far de seguidas, de seguidas de seguidas ad lib, quite a n’arribar a tota una tièra impressionanta d’opusses, al pès economic comolat que fariá pallejar un productor hollywoodian de blockbusters.

Prenèm la seria Final Fantasy, a l’azard. O pas a l’azard, vist qu’es precisament d’aquela que vos voliái parlar, mai que mai en abordant son darrièr numero en data, lo 15. E òc, ja 15 Final Fantasy ja sortits, sens comptar una molonada d’embrancaments divèrses, spin-offs, cross-overs e caforcas de tota borra, e mai o mens 30 ans an passat dempuèi la sortida del tot primièr. Una longevitat impressionanta, qu’es proporcionala a la reputacion de la seria e a l’estrambòrd provocat dins sa larga comunautat d’afogats tre qu’una novèla aventura es prepausada.

Aquò comença plan…

E Final Fantasy es un bon exemple d’aquela especificitat videoludica a far de serias… que ne son pas. Perque los ligams entre un jòc FF e l’autre son tèunes de còps que i a : istòrias desparièras, personatges desparièrs, univèrses desparièrs. Çò de comun es lo tipe de jòc, un RPG a la japonesa al « torn per torn » e la basa scenaristica, que se passan totes dins un monde ont la magia existís e se pòt emplegar, en parallèl de la tecnologia. Assistirem sovent, doncas, a aquela oposicion plan frequenta dins la produccion culturala japonesa dels sègles 20-21, entre la natura e la l’industrializacion, l’òme e son environament.

La sagà Final Fantasy faguèt pas que montar en gamma, en experiéncia de jòc, fins al seu numèro 7, qu’es encara considerat per plan de monde coma lo melhor de totes, mai benlèu lo melhor jòc video tot cort. Vòl dire que per n’arribar aquí al 15, la seria a baissat, de biais irregular, o puslèu que foguèt dins l’incapacitat de prepausar un jòc tant apregondit, esteticament, scenaristicament e ludicament. Tant val dire que l’espèra sus aquel numèro es bèla, tant plan coma entretenguda per la comunicacion e las anóncias qu’acompanhèron sa sortida. Alara, es que val lo còp ?

La modelizacion de la mangiscla es d’un nivèl pro naut. E dona talent !

Primièra responsa parciala : òc. FF15 es remirable, amb una pata grafica e de paisatges esbleugissents, de modelizacions capitadas, un novèl sistèma de combat, mai dinamic (exit doncas lo torn per torn). La noveltat plan venguda d’aquel jòc es de prepausar, pel primièr còp de la seria, un monde obèrt, que lo prince Noctis, lo eròi, deu percórrer en companhiá de sos tres amics al guidon d’una vertadièra e pimponabla Audi A8 frucha d’un susprenent partenariat. De rotas longas, de motels pauc poblats, d’èrms, de pradas, de pausas per campar, far la cosina e dormir a la serena a l’entorn d’un fuòc en se contant de conariás, i a un ambient road-trip a l’americana plan capitat e agradiu dins aquela primièra partida. Dins aquela primièra partida, i a tanben de que s’ocupar, entre la caça als mostres en mòde « caçaire de primas », la pesca (una plan bona e realista simulacion), las barruteladas sus l’esquina d’un Chocobo, una galina-canarí giganta, las quistas de complir pels uns e pels autres, a l’azard dels rencontres, las sesilhas de fòtos, e tot un fum de causas que vènon assaborar l’immersion e l’experiéncia de jòc… Dins la primièra partida.

Lo mini-jòc de pesca es francament plan fach, amb de bonas sensacions.

E òc, perque es un pauc aquò lo problèma, lo jòc es copat, en doas parts mal equilibradas : aquela primièra, liura, ont òm evoluís a son ritme, e una segonda, lineària, ont cal bombar dins un tren per arribar dins la vila del grand missant e li petar lo morre definitivament. M’avètz comprés : Final Fantasy nos ofrís primièr una libertat per la nos tirar aprèp de detzenas d’oras de jòc. E es mancat, clarament : ja qu’es pas justificat scenaristicament, l’experiéncia provesida per aquesta segonda part es mens marcada, se reten pas, e nos buta quitament a nos desinteressar de l’istòria e de la quista principala, que, de tota faiçon, la manca de ligasons e de pregondor de personatges un pauc superficials nos aviá fach semblar banalas, convengudas e un pauc estrangièras a nòstras envejas afiscadas per la primièra partida.

A la lèsta, e demòra un cas d’estudiar dins totas las escòlas de tòca-maneta (las de videojòc, pas de politica), çò qu’era volgut coma novedor es mancat, en general, e çò que participa de mecanicas de jòc ja vistas alhors es apregondit, trabalhat e interessant, pro per servar çaquelà al jòc un interés de notar, es juste domatge que la presa de riscas, que podèm saludar, se transforme pas en pepitas. E me semblan que los desvolopaires an plan sentit qu’èran passats a costat de lor subjècte, qu’ensajan de contunhar de far viure lo jòc e de tornar lançar d’interès en i apondent regularament de contengut adicional… pagant en general, i a pas de pichon profièch !

Sus aquò vos daissi, i a mon chocobo qu’es en revision dels 5000km al garatge, lo me cal passar prene avant que tampen.

Tòca-Maneta 64 – Apoteont

Apotheon bandiera

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adiussiatz !

Uèi vos prepausi de tutejar las estelas, de costejar las cimas e de trucidejar de divinitats grècas amont naut sus l’Olimpi. La matièra mitologica es pas estrangièra al jòc vidèo, contràriament a çò que se podriá benlèu pensar. Ja perque los jòcs de ròtle an agut tendéncia, e mai es totjorn lo cas, a reciclar los grands mites de l’umanitat dins una metà-mitologia mondiala, mas tanben amb un interès mai dirècte : i a un quicòm de bèl, de grandiloquent, d’epic, dins totas aquelas istòrias d’eròis, de dius e de mieg-dius, e es perfiech per èsser la trama d’un vidèojòc. Amai i a una coeréncia inducha dins las grandas mitologias d’aquel monde, dins los panteons de religions qu’existiguèron de sègles e que doncas, amb lo temps, aprenguèron a formular de responsas apregondidas a de questions permanentas. E fin finala, la coeréncia de l’univèrs es la basa de la bastison d’un vidèojòc !

Vos podriái parlar uèi de God of War, benlèu la seria la mai coneguda per botar en scèna un eròi lançat darrièr de dius que se creson tot permés. Mas serà per un autre còp, que uèi aviái enveja de vos parlar d’un jòc mai pichon, independent, que al contrari de God of War fa seguir son immersion mitologica d’una pata grafica idonèa.

E de qu’es aquò una pata grafica idonèa quora se parla de mitologia grèca antica ? Òc, es ben aquò, un resson visual de l’art grèc antic que nos parvenguèt, lo sol fin finala a nos pintrar las divinitats aquí botadas en movament : vòli parlar de las terralhas e de las ceramicas sus las qualas trobam de grands combats mitics o de causas mai quotidianas.

Apotheon_20170614233738

L’Olímpia es devesit en zònas, bailejadas per un Diu.

Tant val o dire còp-sec : los grafismes del jòc Apotheon (remarcaretz que tre lo nom sèm dins l’ambient) podràn pas agradar a totes. Es forçadament forçat sul negre, l’òcre e lo roge e seguissètz de personatge que se desplaçan orizontalament, en doás dimensions, çò que ven afortir l’efiech « terralha animada ». Bon, del còp, coma lo personatge es pichon, lo jòc es sovent pas tròp lisible, doncas arribarà de se prene un còp de lança dins l’esquina sens comprene lo perqué, mas fin finala aquò fa montar un pauc lo challenge, e obliga a se plan plaçar e a se protegir en fonccion de l’accion que menam.

Apotheon_20170612225320

L’accion es de còps malaisida de legir, mas aquí podèm plan veire qualques quècas quilhadas de satiris.

Lo vilatge de Nikandreos se tròba un jorn envasit de sacamands mas semblariá qu’en defòra d’aquò lo monde patiguèsse tanben d’una cordelada de catastròfas. Obligat de prene las armas, Nikandreos se desbarrassa de la gusalha e aquí Herà li apareis, en li explicant qu’es la mèrda, que son marit Zeus a decidit d’abandonar l’umanitat. Alara ja, es per botar lo nas dins d’afars que son pas meus, mas de longa vesèm qu’es pas la gaug dins lo parelh divenc, caldriá benlèu pensar a consultar lo diu de la psicologia de cople.

Apotheon_20170617011835

Qualques dius, pro bèls, vos faràn un pauc susar en combat.

Vaquí doncas Nikandreos lançat a la recèrca dels atributs de las potenças divinas, que Herà li conselha de tornar als òmes per qu’arribèssen a se petaçar solets sens protectors montanhòls. D’unes dius seràn cooperatius, que se vòlon de tot biais desencadenar del totalitarisme de Zeus, d’autres un pauc mens, çò que dona luòc a de combats epics contra Artemís, Arès o Poseidon. Cada biais de véncer o de convéncer un diu es fòrça diferent, que son eles plan diferents dins lors ròtles, e lo jòc capita a cada còp de prepausar de desfisses novedisses.

Un pauc dificile mas sonque çò que cal, original, Apotheon a pas forçadament convençut totes los jogaires, mas es per ieu clarament pas desprovesit d’interès. Mèfi als refractaris de las lengas, lo jòc existís sonque en anglés. D’acostuma es pas forçadament un problèma, que se compren, mas aquí avèm de dius qu’an un vocabulari de tria, emfatic e tot, al mitan d’extraches de las grandas òbras grècas (Omèra, Eraclita…) dins una lenga de còps un pauc clusa.

Sus aquò vos daissi, ai volgut testar Dionysos dins una batèsta de bevenda, e evidentament aviái pas previst que el es naturalament immunizat contra la ressaca l’endeman matin.

Evaluacion Apotheon