Tòca-Maneta 125 – Cal èsser dos

Chaspaires de macheta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

I a de monde coma aquò qu’an una fixeta. Prenèm, a l’azard total estent qu’aurà EVIDENTAMENT pas res a veire amb ma cronica del jorn, Josef Fares. Josef Fares es un realizator e scenarista que tòca tant lo cinèma (amb un succès modèste) que lo videojòc (amb un succès ja mai important). De Josef Fares ai ja cronicat 2 jòcs, Brothers: A Tale of Two Sons e A Way Out. Uèi serà doncas lo torn d’It Takes Two, sa darrièra (bèla) produccion. E ben dins cadun d’aquestes títols l’amic Josef perseguís la meteissa tematica, que transforma en jogabilitat : la dualitat. Seriá per son rapòrt estreit amb son fraire Fares Fares (i a de parents que se fan pas cagar suls pichons noms aparentament), plan present dins tot çò que fa ? Sabi pas e de tot biais sèm pas sul canapè del doctor Sigmund aquí.

E fa pas que començar !

Qué que ne siá la fixeta de Josef creis, de jòc en jòc, a mesura que de monde consiroses per el li donan de mai en mai los mejans de sas ambicions. Dins Brothers, un sol jogaire controlava dos personatges, cadun bailejat per una mitat de maneta. Dins A Way Out caliá èsser dos, cadun son personatge e son costat de l’ecran, per s’entrajudar, sortir de preson e complir sa venjança dins un reviscòl del film de gangstèr tebesament aculhit per la critica a sa sortida. Mas ne cal mai a Josepon per se descoratjar e tan melhor vist que It Takes Two (formula anglesa que vòl mot a mot dire « cal èsser dos ») es pas sonque l’abotiment de son idèa fixa… mas tanben lo del jòc en cooperacion. Pas qu’aquò, òc.

Dr. Hakim es un terapeuta atipic, mas es dedicat, aquò òc.

It Takes Two, de qué conta ? Dins un ostal isolat del campèstre american, un parelh s’estrifa. May trabalha tot lo temps, aval en vila, del temps que Cody demòra a l’ostal per se’n ocupar e s’ocupar de lor filha, Rose. Quand, sus una garrolha de mai o de tròp prenon la decision de divorciar, Rose o viu VERTADIÈRAMNT mal, al punt de lor getar un sòrt, ajudada en aquò per un misteriós libre, d’un cèrte Doctor Hakim. Vaquí los dos adultes cambiats en peteta, de lana e de fusta per May, d’argela per Cody. En petetas petitas amai, çò que farà de lor quèsta per tornar a lor estat inicial e normal una epopèia digna d’un Còr mieu, ai estrechit los dròlles amb los mejans tecnics e financièrs de 2021. Se s’endevenon pas pus, Cody e May deuràn pasmens COOPERAR per se sortir del malpàs, e, es gròs coma lor ostal, aquesta aventura viscuda en comun, emai foguèsse forçada, cambiarà lors ligams. Perqué lo mot « COOPERAR » es escrich en letras capitalas dins la frasa precedenta, e dins aquesta ? Perque COOPERAR COOPERAR COOPERAR. Es pas ieu que desconegi es lo libre qu’arrestarà pas d’o dire, a ne far un gimmick que tornarà sens repaus, çò que serà a l’encòp conflant e a s’espetar de rire. Lo libre ? Òc, lo libre del Doctor Hakim, avivat el tanben per servir de Mossur Leial del temps de tota l’aventura, accent prononciat en opcion pas facultativa mas totjorn planvenguda, mai que mai quand l’esperam pas.

Totes los environament son subrepolits, mas los exteriors encara mai.

La cooperacion, qu’es doncas la basa d’It Takes Two fa que lo jòc se jòga absoludament a dos. Lo fait que parle d’un parelh butarà a menar l’aventura en coble, encara qu’aquò siá en res una obligacion, mas i aurà forçadament un interessant efèit miralh a jogar un coble que s’entregafa mas que, pauc a pauc, deurà adobar sa relacion per se’n sortir, en essent un coble que va plan… mas riscarà plan de se carpinhar mai d’un còp ! Non, aquò’s pas que per desparlar, la realitat fondamentala d’It Takes Two es que fa tot per l’endevenença dels parelhs, per l’equilibri, es vertadièrament la mena de jòc ont sentissèm pas se destriar un menaire e un seguigueire, un punt positiu que fa tota la diferéncia.

Un dels incredibles bòss del jòc valent a dire : l’ancian aspirator de l’ostal. E tot lo monde passarà un marrit moment (el mai que mai).

De punts positius, It Takes Two n’a d’autres. Los a totes, o quasi, en fait. Sul fial tèune d’un scenari que ne vesèm venir los enjòcs e las finalitats, Josef Fares se permet de moments d’una rara intensitat, a còrfendre, li fa pas paur d’evocar e d’illustrar lo mal que los adultes pòdon far als dròlles, una tematica pertant espinosa. Graficament, It Takes Two es sovent meravilhós, amb de paisatges e de biòmas variats, colorats, animats, detalhats : passam del granièr al jardin, puèi a la cambra amb los joguets, nos engulham dins un arbre gigant, o dins una bola de nèu sovenir…

Lo passatge en çò de la guerrilha esquiròla, de que s’espetar de rire.

Fares, qu’a aparentament agut los mejans de far çò que voliá – lo jòc es editat per Electronic Arts e son jamai aquí per far l’almòina – dona l’impression d’aver descabestrat sa folia creatritz en servant dessús un contròle absolut. Passada la cinematica introductiva, son jòc es un tunèl que nos engolís e que volèm engolir, que dura d’oras e d’oras, sens temps mòrts, amb un ritme desfrenat, una idèa visuala, de design o de gameplay a la minuta, de dialògs e de situacions a s’estraçar de rire, de punchlines, d’efèits, de musicas e de scènas espectacularas, una implicacion totala dels dos participants… Parc d’atraccions adulte, generós e ferotjament novator, coma se Disneyland èra estat bastit sul patrimòni de Pixar puslèu que sus lo del vièlh Walt, It Takes Two se permet quitament de moments de tension o de dificultats, mas sens jamai èsser rebufant, amb de bosses memorables, de plataformas al millimètre, de poders e d’armas que càmbian a cada nivèl dins un encadenament natural e un renovèlament permanent, en quèsta d’un Grasal videoludic : l’amusament total, lo plaser sens termièras. E Josef Fares es jamai passat tan pròche d’i pausar las pòtas… e nosautres amb el. Coma se permet, de çai e de lai, d’omenatges apiejats al cinèma o al videojòc, aquò dona l’impression qu’amb It Takes Two tenèm entre las mans lo regrelh astruc dels dos mèdias, encara un còp coma un biais d’abotiment… alara qu’èra ja, e sens gaire de contèsta, lo del jòc en cooperacion. Mas benlèu que, vist lo sieu succès public e critic, un vam novèl s’esperarà del costat d’aqueste genre !

La cooperacion dins It Takes Two : allegoria.

Sus aquò vos daissi, me cal anar a la boita de legir del quartièr, i ai ACCIDENTALAMENT depausat lo Doctor Hakim, n’i a que riscan de de crisar un bricon.

Tòca-Maneta 104 – Un biais de se’n sortir

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

I a de desvolopaires de videojòcs que se fan d’especialitats plan ponchudas. Pas sonque d’un genre, coma se fariá dins lo cinèma, pas sonque d’un perpaus, d’un tèma. Pòt èsser d’una mecanica, o d’un tipe de mecanica.

Prenètz Josef Fares, d’exemple, realizator e scenarista suedolibanés darrièr la concepcion de dos jòcs video, per ara. Dins los dos, que son pertant de realizacions plan diferentas, dins d’univèrs desparièrs, sa tòca sembla èsser de questionar la dualitat dins lo gameplay d’un jòc.

Dins Brothers : A Tale of Two Sons, sortit en 2013, un meteis jogaire contròla non pas un personatge coma se fasiá fins aquí dins los jòcs de plataforma d’aquesta mena, mas dos. Dos fraires. Cadun amb son joystick. Pas gaire evident a prene en man a la debuta, forçadament es novèl, lo jòc provòca un biais de desseparacion cognitiva que passa per la desincronizacion dels moviments de las mans. Un biais de fractura del cervèl se volètz, accentuat per la rufor del scenari que fa pas forçadament de presents als eròis e fa comprene que lor monde de fantasiá, s’es brave, es pas polit-polit. Vos pòdi remandar a una cronica plan anciana que faguèri d’aquel jòc.

Josef Fares, doncas, deguèt gardar son idèa del « dos que fan un » o de « l’un que fa dos » dins un canton del cap, qu’o tornèt sortir amb A Way Out. Mas amb un biais de contrapè : s’agís pas de dirigir dos personatges solet·a, mas de jogar a do·a·s per ne controlar cadun·a un. Doncas en cooperacion, çò qu’es, sul papièr, plan mens novator que Brothers, es vertat. Mas en un temps que se pus tròp, tornar a un ecran partejat dins un jòc a una sabor rara e a l’encòp vielhona.

<- Vincent, Leo ->
Tot es aquí.

E vielhon, A Way Out l’es un pauc : a la fin de las annadas 70, als Estats Units, dos tipes s’encontran en preson e deuràn s’entrajudar per sortir del penitenciari e complir una venjança comuna. Dins los unifòrmes, los veïculs, los pelses, las referéncias nombrosas als filmes de gangstèr dins lo mitan italoamerican de l’epòca, l’ambient ten un èime tipic.

Quitament se sul papièr sembla un classic jòc de cooperacion, la « pata Fares » se sentís dins l’escritura. Los dos personatges son plan diferents : Leo Caruso es violent, impulsiu, colerós, farfantaire e Vincent Moretti mai discrèt, rasonat, rasonable. Sovent A Way Out demanda als jogaires de causir una via de seguir demest doas, una per personatge, s’agirà doncas de la jogar fina e desvirada o puslèu brutassa e dirècta. Sens que càmbie grand-causa a la resulta, notatz plan, la sola utilitat es plan segur per Fares que cadun s’identifique a son personatge, e capite al cap d’un moment de lo trapar estacant, quitament se son, l’un coma l’autre, luènh d’èsser d’enfants de còr. Lor relacion n’acaba per se far sentir sul canapè e lo twist final (n’i aviá ja un dins Brothers, es una especialitat diriam) aurà de repercussions en defòra de Leo e Vincent…

Alara perqué pas, mas quand, cadun sus son ecran, a un personatge que li parla, es un fotut rambalh sonòr.

Plan mai nerviós que son ainat, A Way Out es sovent estressant, e se refusa pas de fasas de tir que lo fan francament bascular del costat dels jòcs d’accion. Aquí benlèu ont se pèrd un pauc : l’aventura es un long corredor, mas finfinala la part en preson, la primièra part, es pas tan longa qu’aquò. Un còp que los personatges an capitat de sortir s’agís pas pus d’un jòc d’evasion e d’infiltracion, ven mai brutal, mai plataforma-accion, sens que quite çaquelà son arquitectura en corredor, que tot es relativament balisat, a despart de qualques minijòcs que venon mirgalhar lo camin e perpausar de pausetas.

Lo jòc perpausa de fasas diferentas, mas la cooperacion es totjorn al centre.

D’aquel costat cal plan comprene que lo títol A Way Out s’enten amb dos sens diferents : s’agís primièr de trobar una eissida a nòstra gàbia, mas segondament de trobar un mejan de s’escapar, un biais de se’n sortir per de bon, de se tirar dels emmèrdaments, que per Leo e Vincent la vida de fugitius percaçats defòra es plan mai dangierosa que de demorar embarrats, coma se podiá supausar. Evidentament, l’expression del títol ten tanben una accepcion mai sociopsicologica : s’agirà pels dos bandits d’ensajar de sortir de lor condicion, de rescatar lors errors per tant que se posca far…

Me cal pas pausar aquela mena de question. Ai plan una responsa, mas es pas polit-polit.

Aquela incompreneson entre un jòc vendut coma un jòc d’evasion e la critica costèt plan a A Way Out. Mas cal dire qu’aquel ajuda gaire : tota la darrièra partida del jòc s’agís literalament de trapar « a way in », un mejan de dintrar dins l’ostalàs de l’antagonista per li traucar la pèl ! E aquò sembla fòrça a una maladreça scenaristica.

Lo jòc patís de qualques autres defauts : per exemple es fòrça complicat de seguir çò que se passa sus l’ecran de l’autre, mai que mai de legir los jos-títols, quand sèm ja ocupats a far far quicòm a nòstre personatge !

Pasmens, res de tot aquò levarà lo fach qu’es pro rare per èsser saludat d’aver enfin un jòc de bon jogar a dos (quitament sens èsser tròp afogat-da de videojòcs) sul meteis canapè e pas amb una connexion internet per clauson.

Sus aquò vos daissi, me cal anar al mètge de la preson, ai nhacat tròp fòrt dins un pastisson que m’avián fach passar al parlador, que per mon astre a ieu mas pas aquel de ma denticion, conteniá una lima…