Tòca-Maneta 101 – Una istòria de la pèsta

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

E mai particularament uèi : amics dels rats e de Gasconha, adissiatz ! Pas brica de rapòrt a l’origina entre los dos, e pas brica de volontat de denigrament de ma part tanpauc, mas es que lo murid rosegaire tant coma la region istorica son al còr d’un jòc sortit dirèctament de Bordèu, de l’estúdio Asobo : A Plague Tale : Innocence.

Tot comença plan…

Un títol en bona lenga gascona del sègle XIV doncas, tala que se l’imagina un desvolopaire de videojòcs franco-francés : la Gasconha, jos impausicion « anglesa » deviá per consequent parlar… anglés. O francés. Bon.

Comenci per atacar regde un jòc que me faguèt pas res, e al contrari que me faguèt sonque de ben mas la percepcion istorica de la Guiana de l’epòca es pas lo socit màger d’Asobo Studio, e aquò mancarà pas de dividir lo monde que me legisson. E personalament soi plan embestiat.

Euuuuu….

Començam per la debuta : en 1348, en plena Guèrra de Cent Ans, la familha de Rune sembla viure una vida relativament aisida e suava compte tengut del contèxte. L’ostal de la familha, que lo jòc nos ditz se situir en Guiana sens mai de precisions, abriga Amicia, la filha, 15 ans, eroïna principala d’A Plague Tale, sos parents, sos domestics, e son pichon fraire Hugo, un drolleton innocent que, en 5 ans de vida veguèt pas tròp lo monde nimai lo defòra, tocat per una estranha malautiá e subreprotegit per sa maire. Evidentament aquela situacion dura pas, qu’una tropa en armas dintra dins la proprietat, chapla tot çò qu’i viu e buta Amicia a fugir amb Hugo, a la recèrca de responsas. Comprendrem lèu que la tropa en armas aquò èra l’Inquisicion, que lo Grand Inquisitor (doblat en VF per Feodor Atkine, vos disi pas qu’aquò) cèrca especificament Hugo de Rune e qu’es sa malautiá misteriosa que l’interèssa, e que tot aquò es ligat a l’aparicion de la « Mossegada », una invasion de rats agressius portaires d’una epidèmia mortala dins tot lo país. Vaquí doncas una variacion sul tèma de la pèsta e, finfinala, a i soscar plan, me rendi compte qu’es pro original dins un videojòc.

I a quicòm de capitat dins las caras, an un « gran ».

Lo tractament e lo simbòl d’aquela malautiá qu’estralhèt Euròpa pendent de sègles es pro original tanben. Dins aquel jòc d’aventura ont l’infiltracion ten una plaça tras qu’importanta, los rats son una menaça sorna, una èrsa formiguejanta que cal pas tocar, que cal far recuolar en los esclairant o en los cremant per poder avançar, dapasset. De l’autra man, los soldats (e pas sonque los de l’Inquisicion) representan una autra menaça, qu’evoluís ela en plen lum. Serà plan segur possible d’utilizar los rats contra los soldats, çò que donarà luòc a de mecanicas de jòc plan interessantas e plasentas.

Los rats reagisson coma una marea unida

Los joves eròis d’A Plague Tale son confrontats a un monde violent, e lo jòc es òrre a de moments, e los adultes seràn, de longa, d’adversaris. Amicia e Hugo seràn per contra rejunhs per d’autres dròlles, totes orfanèls, cadun amb son caractèr, sas competéncias e son utilitat dins l’aventura. Faràn, a totes, un biais de contrapoder utopic al monde dels adultes vengut violent e fòl.

En se lo jòc es una raconte capitolat, una succession plan ritmada de sequéncias d’infiltracion ont se cal un pauc servir de son cap e de las competéncias d’Amicia, virtuòsa de la fronda e alquimista començaira. E tot aquò o farà sens jamai daissar la man de son fraire, sa rason de contunhar l’aventura…

Amicia e Hugo visitaràn diferents environaments, que totes evòcan efectivament l’Aquitània medievala. Es simple : aguèri jamai l’impression de veire quicòm de tan familièr dins un videojòc, ieu que soi natiu de Perigòrd. De vilatges medievals que recòrdan Sarlat, Sant Milion o Aimet, de sèlvas a la lemosina, de bauces coma a la Ròca de Sant Cristòl, de barris coma aquò deviá èsser a Castilhon-la-Desfacha e una vila grandassa amb una universitat al centre, una gròssa campana sus una pòrta que fa pensar a Sant Jacme de Bordèu (e per contra una catedrala puslèu dins l’estile Nòstra Dòna de París). Pertant, a despart de l’annada e de la region, pas res es nomenat dins lo jòc, e se las inspiracions son claras jamai sauprem exactament ont sèm e a qué correspond en realitat.

Se reconeis La Ròca Sent Cristòl, Comarca, Sent Milion, Bainac…

Aquò dona un ambient oniric fòl a A Plague Tale, l’impression d’evoluir dins un país « que sembla » mas « qu’es pas », coma se foguèsse un sòmi, vesètz, d’aquela mena de pantais pesucs ont nos bastissèm de ciutats amb de tròces de sovenirs de causas que coneissèm dins la realitat…

Sens comptar que lo jòc cabussa rapidament dins lo registre fantastic, e mai de fantastic pegós : la pèsta e los rats son pas tractats de biais « realista », an pas un comportament natural, quitament vist l’epidèmia de l’epòca, e pertant tot fa sens dins lo jòc. L’alquimia ten una plaça que me sembla complètament subre-evaluada per rapòrt a çò que deviá èsser e pertant passa dins lo tractat de sang que, coma jogaire, signam amb lo jòc. Sens comptar un fum d’anacronismes, que d’unes me faguèron levar una ussa sens çaquelà me tirar d’aquela aventura remirabla, capitada e mestresada de la debuta a la fin. E servida per de grafismes d’una beutat esbleugissenta, d’efièchs de lum e d’ombras trabalhats al millimètre (o al microlux), de « caras », una musica de còrdas ponhentas e lancejantas, adaptada a l’accion que se debana, de doblatges de qualitat que capitan de pas rendre los dròlles insuportables e quitament credibles…

Per contrabalançar lo fanastic istoric, trobam una enciclopèdia mai rensenhada.

Alara, es que la vision erronèa de la Guèrra de Cent Ans entre « franceses » e « angleses » que transpareis dins lo jòc es geinanta ? Es que lo fach d’ausir de pichons aquitans del sègle 14 parlar en francés ponchut del sègle 21 estraça las aurelhas occitanas ? Vos vau pas mentir : malgrat las enòrmas qualitats del jòc, es quand mema damatge. Pro per empachar de tastar A Plague Tale a la nautor de çò que val ? Sabi pas… Coma o ai dich, s’agís pas brica d’una leiçon d’istòria. Variacion sul tèma de la pèsta, òc. E tanben variacion onirica e fantastica sus una Gasconha fantasmada, de son istòria a sos luòcs, en passant per sa lenga… A vosautres de veire s’aquí fa tròp per vòstra consciéncia occitana…

Sus aquò vos daissi, que me cal anar crompar de ratièras. Un fum de ratièras.

Laisser un commentaire