Tòca-Maneta 122 – Menaira d’esperits

Chaspaires de maneta, picanhaires de botons, balhaires de jòia a stick e esportius de canapè, adissiatz !

Emai foguèssi marcada de gaire dins aquela granda bóstia d’Interim de la Vida, auriái degut comprene qu’aquel remplaçament èra unic, excepcional, extraordinari : lo Grand Barquejaire Caront, alassat, se’n va prene sa retirada e vòl que siá ieu, una simpla filha del pichon nom de Stella, que prenga sa plaça !

Sabi pas per vosautre·a·s mas ieu Spiritfarer m’embarca tanlèu aqueste postulat de partença, que tròbi tot simplament genial.

Caront vòl pas pus èsser lo patront.

E non, t’oblidi pas Daffodil : lo gat de Stella (« daffodil » es « jonquilha » en lenga nòstra), es pertot ont ela es, la seguís, e permetrà quitament a un segond jogaire de rejónher la partida a qual moment que siá. Luènh d’èsser anecdotica, aquela possibilitat que teni a senhalar tre la debuta de ma cronica poirà cambiar la percepcion e la recepcion qu’auretz de Spiritfarer, que se pòt doncas far de la començança a l’acabança a dos en essent relativament autonòmes (la sola causa que lo gat pòt pas far es, logicament, de parlar al monde).

Los environaments son variats e polits, coma aquí una vila inspirada per los Alps.

E sus aqueste principi de basa ja amusant e fresc, Spiritfarer desplega un talent fòl e una generositat de cada instant. Se sembla manhac amb son dessenh « linha clara » colorat, sas animacions atendrissentas, sa musica suava e melodiosa, sa version francesa en realitat quebequesa pro exotica a nòstras ments exagonoformadas, son umor fresc manifestat dins de dialògs finament escalprats, caldrà jamai pèrdre de vista qu’o son dins una matèria pro bruta, seca e sorna : la Mòrt.

L’òrt e la cosina, 2 activitats que vos ocuparàn de plan.

Es aquò de prene la plaça de Caront : Stella se tròba dins un país imaginari, un biais d’entrepas, segurament, entre l’existéncia e l’avaliment, e deurà, amb son batèu (una barcassa cargada de construccions eteroclitas), explorar l’archipèla que constituís lo monde del jòc, al rencontre d’armas esmarradas, coma fasiá son predecessor. Mas las causas an cambiat dempuèi l’edat de la mitologia grèca, la psicologia es passada per aquí, ara cal far atencion a l’esperit dels esperits. S’agís pas pus de carrejar de monde d’un punt A a un punt B, non, ara los cal ajudar a « passar » dins totes los sens del tèrme. O puslèu los ajudar a far lor camin psicologic fins a que se sentiscan prèstes e prèstas a sautar de l’autre costat, a desaparéisser per de bon. En un mot : caldrà far de social.

Spiritfarer es tanben un jòc de gestion, notadament del merdièr rambalhós sul batèu.

Cada arma perduda qu’encontram (e que gaireben totas, estranhament, semblan aver agut un ligam amb Stella dins lo monde d’avant…) desvela sa natura vertadièra un còp sus lo batèu, una natura que prendrà la forma d’un animal antropomòrf (una sèrp, un leon, un eiriç…). E cada arma la caldrà escotar, la sonhar, pensar sas nafraduras, çò que passarà per de causas simplas mas conortantas coma li adobar son repais mai aimat, li bastir un ostal sus la gabarra, li parlar, la calinhar, e córrer lo monde en quistas de responsas a las questions que sa mòrt daissèt en suspens. Cada arma es unica, e n’i a finfinala pas tant qu’aquò en totalitat, mas passarem pro de temps amb caduna per aver lo còr sarrat al moment de la daissar definitivament, al Sulhet Eternal. Segur, son desparièras, de còps arquetipalas, i a quitament de personatges escriches per èsser insuportables, coma aqueste vièlh seductor capon que nafra las femnas de sa vida sens jamai-jamai se tornar metre en question…

Gimmick de videojòcs, la colleccioniti es aquí trufada… e plan coma cal !

Mas lo jòc es fin, sos dialògs fan totjorn transparéisser çò de bon coma çò de marrit en çò dels personatges, e nos trobam, jogaires, a far la balança finala, a l’òrle de lor existéncia. La finesa se tròba dins los tèmas abordats pel biais de cada arma/personatge, de tèmas plan adultes (atencion d’alhors a pas se daissar engarçar per son aparéncia, Spiritfarer es pas a daissar entre de mans tròp jovenòtas, qu’es de còps cru, crudèl e destimborlant) qu’avèm pas totjorn l’escasença de veire dins los videojòcs o alhors : la mòrt e lo dòl, solide, mas tanben la depression, la malautiá, lo trabalh, lo sindicalisme, las luchas, l’amor…

La mena de moment tendut ont cal portar una arma al Suèlh eternal per que desapareissa per totjorn.

En pausant las basas d’un jòc sens combat, ont se pòt pas pèrdre, ont se pòt quitament pas tornar en arrièr, amb una progression constanta dins l’aventura, emai foguèsse minima, centrat unicament sus l’empatia e lo temps, Spiritfarer pren per una bona part lo contrapè de çò que se fa a costat, e es pro finòt per venir addictiu en utilizant justament çò que se fa a costat, amb un succès indenegable. A la caforca entre Animal Crossing per sas rotinas de socializacion (e lo fach que se posca pescar) e Stardew Valley per sas rotinas agricòlas (e lo fach que se posca pescar), pren un pauc de cadun per o tornar adobar a sa salsa e donar un plat calorós amb un fum de causas de far (navigar, explorar, jardinar, abalir, bastir, cosinar, charrar, amainatjar…), en un biais de fugida etèrna, per tal de pensar pas a l’aprèp, a la mòrt, al moment que, sus la barca batuda dels vents, demoraràn sonque de cabanòtas, voidas, de trevas e de sovenirs de passatgièrs ara absents, una aura de malenconiá e de nostalgia d’aver acabat un jòc tan excepcional…

Sus aquò vos daissi, ai la barcassa aparcada en doble reng entre la Vida e la Mòrt, la vau tirar d’aquí o Caront me va encara engular.

Laisser un commentaire